El carrer de Sant Isidre de Palafrugell és singular. Deu aquesta singularitat a la seva perfecta traça que segueix una alineació nord-sud, orientació que si ens hi fixem detingudament, tenen també la majoria dels carrers que han esdevingut principals en la nostra població. Es pot dir, sense entrar en el terreny de la màgia arcana, que aquesta peculiar disposició urbanística és de naturalesa astral. El de la nostra vila no és un traçat urbanístic viari casual, ni improvisat, està adaptat amb tota la intenció i de manera perfecta a la trajectòria del sol en les nostres latituds, a l’aprofitament màxim de les hores de llum diürna. En altres llocs la distribució dels carrers i les cases s’acomoden principalment a la topografia i també a la trajectòria solar, segons sigui el domini d’un element sobre l’altre, o es desenvolupa a parts iguals si entre ambdós condicionants el domini és reparteix a mitges. Però aquí, a casa nostra, en la nostra geografia, això no és així, aquí, qui domina sense donar opcions per a obrir un debat, és una combinació del clima, amb la trajectòria solar, i com no podia ser de cap altra manera, els nostres vents. És terra de clima, sol i vent.
La
influència que té la topografia no és pot negar, és constatable l’existència d’antics
rierols i altres petits cursos d’aigua com era per exemple la del carrer de la
Caritat, que condicionaren el desenvolupament de la traça urbana. També en un
principi el petit nucli antic va tenir un desenvolupament topogràfic, aturonat
com estava sobre una lloma intermèdia del massís de Begur. Aquests son els
elements que han condicionat, des del mateix moment en que s’establiren en
aquests rodals els primers pobladors, la traça urbana de la majoria dels pobles
i ciutats a l’Empordà. I aquests son també els elements fonamentals que han
forjat una part gens negligible del nostre particular tarannà, i de la nostra peculiar
idiosincràsia, i en aquest afer res no tenen a veure ni la màgia, ni la
influència de poderoses i mistèriques organitzacions il·luminades o maçòniques.
L’1
de maig de 1896, l’ajuntament de Palafrugell, essent alcalde en Francesc
Estrabau, va rebre la instància de Pau Cendra Ribas, qui demanava permís per a
edificar una casa d’amplada d’un cos i de volumetria en planta baixa, en un
carrer encara sense urbanitzar, que popularment tothom coneixia amb el nom de carrer
de Sant Isidre, i que estava situat a llevant de la població.
Del dit carrer Sant Isidre, no existia encara planejament urbanístic municipal, ni per descomptat alineacions fixades que determinessin les amplades i rasants del carrer. Tot s’havia començat a parcel·lar en aquells moments per iniciativa dels mateixos propietaris, però tot estava encara per fer. Quan els tècnics municipals de la Comissió d’Ornat es van desplaçar sobre el terreny, van constatar que en dita via existien aixecades feia una vintena d’anys, davant de la parcel·la del sol·licitant, les parets d’una casa que s’estava construint situada a una distancia de sis metres, i en la mateixa línia d’edificació que la del sol·licitant una casa de cos, també de planta baixa, que havia demanat construir Ramon Parés i que l’ajuntament, dirigit per l’alcalde Miquel Puig, havia autoritzar el dia 5 d’agost de 1892, amb la condició que deixés un amplada de vial de dotze metres que havia de seguir l’alineació marcada per un tros de carrer que ja era obert. Aquell carrer que marcava l’alineació encara no tenia nom, en el futur es dedicaria al General Castaños, estava situat a una certa distància en direcció a migdia, entre el carrer i la casa que es volia construir encara havia camps de conreu, que eren propietat de l’hisendat Pere Prats, de La Carrera, i per entremig d’ells passava el camí vell de Tamariu.
Davant
del galimaties que representava per al consistori aquell trencaclosques
d’alineacions va demanar el prestigiós advocat i jurista de La Bisbal Josep
Escoda, que redactés un informe sobre el particular, que aquest va emetre amb
els següents termes:
“L’any 1872 el propietari A establi parcel·les en un camp
assenyalant l’alineació i amplada que deurien tenir els carrers, però sense
projecte ni permís de l’ajuntament. Al mateix temps el propietari B d’un altre camp proper va fer el
mateix, també sense formalitzar ni projecte ni document.
En ambdues propietats s’ha edificat,
però mentre que el propietari A
cedia una via pública de 6 metres, el propietari B en va cedir 12 metres a partir de la mateixa línia.
L’any 1892, C, emfiteuta del propietari A,
sol·licità permís per a edificar una casa amb la condició de seguir l’alineació
de vial del propietari B, de 12
metres.
Es vol saber,
1º. Podia l’ajuntament l’any 1892
obligar a C, a cedir 6 metres de
terreny?
2º. L’acord de l’any 1892 obliga els
altres emfiteutes de A, a cedir el
terreny?
3º. Pot el propietari B construir en el camp assenyalat en el
croquis amb la lletra D, comunicant
així dos vials d’amplades
diferents?
Abans de respondre voldria precisar
que ni els interessats ni l’ajuntament es van cuidar de complir el requisits
que exigeix la legislació reguladora. L’assumpte per tant té un origen viciat
que es deu acceptar tal qual és. Per tant responc a la primera qüestió que
l’ajuntament no podia obligar C a
cedir 6 metres de via pública. A la segona que l’acord de 1872 no pot afectar
els altres emfiteutes de A. I a la
tercera qüestió, que indubtablement el propietari B, pot edificar la franja compresa dins la lletra D”.
L’ajuntament
va autoritzar al nou sol·licitant que deixés un vial de només sis metres,
trencant així amb l’alineació que havia dictaminat el govern municipal anterior,
i avenint-se d’aquesta manera amb una sol·licitud que havia fet el dia 13 de
març de 1896 a l’ajuntament Ramon Parés, en que demanava aquella amplada pel
carrer.
Comentaris