El
vent s’ha convertit en un destorb per a la gent, en el passat era útil, era
l’únic motor amb el qual es comptava per a moure els molins, les barques i els
vaixells de vela. Ara ja no, es considera una cosa inútil que només interessa als
pescadors, a alguns especialistes i als meteoròlegs. És un error. Ens hauria
d’importar més. Als que vivim l’Empordà el clima ens afecta biològicament en
els ritmes circadiaris, sobre tot el vent. Es pot dir que estem controlats pel
vent, perquè aquí no deixa de bufar mai i ens provoca estats d’ànim canviants.
Els vents de l’Empordà han modelat un tipus de gent que té comportaments
variables, conductes d’humor i temperament que passarien per ser
característiques de la personalitat però que son afectacions induïdes que se’ns
manifestem segons quin sigui el vent que bufa.
De
tots els que se’n podrien donar, dos d’ells es manifesten amb una inexorable
contundència, la tramuntana i el Garbí. Aquests si que se’n fan notar, els
altres no es poden ni comparar, si no és que ens visiten en forma de temporal
durant la primavera.
Fixeu-vos
en el mapa com es tracta de dos vents oposats, com si fos la manifestació d’una
pugna entre adversaris on l’Empordà és l’escenari en que es dirimeix el domini
entre l’un i l’altre. Nord i sud, terra i mar, tramuntana i garbí, femení i
masculí, seny i rauxa. Dues naturaleses contraries convivint en la mateixa
entitat embullades en una perpètua lluita.
Sens
dubte el vent que bufa amb més força és la tramuntana; és un vent fred i sec,
l’empenta i la persistència del qual deforma els arbres donant-los una
inclinació permanent cap al sud, i escombrant-ho tot, així en la terra com en
el cel.
A
casa nostra, del sector nord, comprès de N.O. a N.E., bufen els vents de
mestral, la tramuntana, les provences i el gregal. Són vents generats per un
sistema de les baixes pressions que es produeixen al golf de Lleó. Els tres
primers són vents secs, impetuosos, ratxejats i xiscladors, vénen de terra. Les
provences que ens arriben del nord, nord-est ens porten les glaçades. El gregal
és un vent humit i a l’hivern solen portar aigua.
Del
sector de llevant també ens arriba el gregal, amb el llevant per l’est i el
xaloc pel sud-est. El gregal a l’hivern du forts aiguats, i al mar aixeca uns
temporals furibunds. Del vent de llevant, quan bufa a l’estiu en diem marinada,
i quan apareix a començaments de la tardor i l’hivern du pluges.
El
llevant és un vent poc freqüent però de temporal, que quan es desencadena deixa
anar contra la costa, sense cap obstacle
que l’aturi, tota la força que du. El llevant és un vent característic dels
equinoccis i solsticis, que es presenta sota un cel tenebrós acompanyat de
fortes pluges.
El
xaloc pot entrar de vegades amb força pluja i fortes ventades, que al mar
provoquen onades imponents. Tots tres són vents humits i temperats.
Els
vents del sector sud es coneixen pel nom genèric de vents de garbí i van des dels límits del xaloc al sud-est, amb el
migjorn al sud fins al garbí al sud-oest. Aquests vents també ho són d’humits i
depenent de l’època, la intensitat o l’hora en que es manifesten poden portar
pluges i mal temps.
Amb
el bon temps estival, a l’una en punt del migdia, es presenta el garbí, el vent típic de les tardes d’estiu, és un
vent humit i llepissós que ens angunieja les migdiades i desapareix a les set
de la tarda.
A
l’hivern el vent de garbí bufa durant dies o setmanes i no sol faltar durant la
Quaresma, per això també se’l coneix amb el nom de vent de Quaresma. És el vent
de les migranyes, del reuma i les depressions, i com un bon adversari de la
tramuntana aquest no només no neteja l’ambient, ans al contrari, sembla que
l’enteli mostrant-lo difuminat. A mar aixeca boirines arran d’aigua amb onades
curtes i escumoses que incomoden la navegació de les embarcacions petites.
El
vent migjorn a començament de la tardor i l’hivern du pluges, que de vegades
s’allarguen en excés i provoquen espectaculars rierades i inundacions.
Els
vents de ponent, que són vents secs i calents, apareixen poc, i quan ho fan no solen
bufar durant gaires dies. El més meridional és el llebeig i en sentit horari el
segueixen el ponent i el mestral. Inclús a l’hivern solen ser vents calents que
es converteixen en abrusadors. Sempre que hi ha fortes ponentades, el temps es
girà de llevant i produeix pluges al cap de poca estona.
En
sentit augmentatiu o diminutiu a aquests vents principals els posem substantius
que ens donen una idea de la intensitat amb la qual bufen. Si és huracanat el nom
del vent anirà precedit pel mot “gropada”,
com gropada de llevant o gropada de tramuntana. Si bufa amb molta força
s’afegeix el sufix “ada”, com
mestral-ada o tramuntan-ada. Quan és de poca intensitat els noms
dels vents adquireixen diverses variants, mestraló,
tramuntanota, gargaló, llevantot, xaloquell, garbinot, ponentot i terraló.[1]
[1] L’Estartit i les Medes. Marcel·lí Audivert. Edit. Montblanc, 1971.
Comentaris