LA MORT DEL CAPORAL EMILI COROMINAS ALRICH

De mare palamosina i pare vilamacolumenc Emili Corominas Alrich va néixer a Palafrugell a les dues de la tarda del diumenge 24 d’abril de 1870; els seu avi Pere Corominas era de Vilatenim i l’avia, Anna Bordes, de Castelló d’Empúries; els avis materns Josep Anton Alrich i Teresa Miró, eren tots dos de Palamós.

L’Emili va entrar en caixa el 1889 amb 19 anys. Entrar en caixa era la manera eufemística dels militars de dir els joves que servir la pàtria incloïa fins i tot donar la vida, sovint defensant la integritat d’un territori colonial on els interessos que es protegien eren privats i gran part dels beneficis es quedaven en mans d’unes poques persones que controlaven el poder i aportaren molt poc al bé comú.

                                                                   Bateria de la Reina, L’Havana. (c.1900)

L’Emili fou declarat apte pel servei i com que no es va acollir a la redempció en metàl·lic, ni va al·legar impediments que l’eximissin, va ser allistat i en el sorteig celebrat el desembre de 1891, va treure el número 43, un número contingut en el contingent destinat a Ultramar destinat a l’illa de Cuba. En aquell moment els destins d’Ultramar eren Cuba, Puerto Rico i Filipines.

L’any 1892, s’incorporà a files i fou destinat a la guarnició de la capital de Cuba, al cos d’Artilleria, a la Segona Companyia del 10é Batalló de Plaça que servia a la Bateria de la Reina en la ciutat de La Havana. El 10é Batalló d’Artilleria de Plaça era en aquells moments un regiment de molt recent creació, de fet havia estat fundat dos anys abans, en el mes de gener de 1890.

La Bateria de la Reina, era una construcció colonial aixecada entre els anys 1856 i 1861, situada en un replà a tocar de la costa al nord de la ciutat, en una antiga pedrera, al bell mig de la cala de Sant Llàtzer. Era una construcció a barbeta, amb estructura semicircular i amb de dos pisos d’alçada. En el superior s’ubicaven les peces artilleres, amb 3 canons navals González- Hontoria cal. 160 mm, 2 canons d’avantcàrrega cal. 250 mm, i set obusos també d’avantcàrrega cal. 210 mm. En el nivell inferior hi havia la plaça d’armes, els magatzems i els barracons de la tropa.

L’Emili, un cop va complir amb el període de servei actiu, llavors establert en tres anys, va demanar el reenganxament atret per la prima econòmica que va rebre de voluntari i pel grau de caporal que per veterania li tocava percebre.

El divendres dia 12 de juliol de 1895, quan era acabada la instrucció, Coromines es dirigí a un company aragonès demanant-li foc; però aquest, amb males maneres, li va respondre fent un gest agre de la cara que no li donava la gana, que ja era prou grandet i es busqués tot sol la vida. Humiliat per la reacció inesperada de l’altre l’Emili va girar cua deixant anar entre dents que per allò se’n recordaria d’ell. Desprès es van separar sense cap més incident, però a l’hora de dinar van coincidir al menjador i van creuar unes paraules pujades de to fins que Coromines va acabar donant-li un mastegot a Simeón Montañés, que així era com es deia aquell soldat. Aquest es va quedar momentàniament atordit i quan va recuperar el sentit de l’orientació va fer mitja volta i se’n va anar del lloc sense pronunciar cap queixa.

                                                                            Ciutat de L’Havana (1875)

Un instant desprès Simeón va aparèixer a la companyia on hi era en Corominas, amb l’arma reglamentària i apuntant-li al pit, gairebé a boca de canó amb el fusell màuser, li va disparar un tret que va segar la vida del caporal instantàniament.

_Un aragonés mata a un catalán. Va deixar anar mentre obria foc.

En sentir la detonació van acudir al lloc els oficials del baluard trobant-se amb la terrible escena del pobre Corominas estirat a terra mort.

_ ¿Però què has fet desgraciat? Li van etzibar.

_No ho sé. Va respondre Montañés, entregant l’arma a l’oficial. _Però vagi amb compte amb el fusell no es faci mal, que encara té quatre bales al carregador.

L’oficial va ordenar detenir immediatament l’agressor i fou tancat al calabós a l’espera que s’aclarís la situació i es determinés la causa que s’hauria d’instruir.

                                                          Plànol de la Bateria de la Reina, L’Havana.

Declarat culpable en un sumaríssim consell de guerra, Simeón Montañés fou sentenciat a mort, i el dijous dia 19 de març de 1896 va entrar en capella a primera hora del dematí. Fou afusellat a l’Havana l’albada del dissabte dia 21 de març. En tot el temps que hi va estar en capella Simeó es mostrà animós i escrigué una carta a la seva família. Camí del paredó del fossar saludà els amics amb tranquil·litat.

Aquell mateix dematí, abans que s’executés la sentència, una comissió de la societat aragonesa de Cuba visità el capità general Valeri Weyler, demanant-li que sol·licites el govern l’indult del desgraciat. Weyler respongué que donada l'enormitat del delicte no podia sol·licitar del rei la gràcia per aquell reu.

També a la cort de Madrid, a la Majordomia Major de Palau, s’havia rebut un telegrama enviat a la reina regent Maria Cristina pel val·lisoletà Manuel Santander, bisbe de  l’Havana, en el que sol·licitava concedís l’indult del presoner per ser aquelles dates tan senyalades ja que acabava de començar en aquella capital el Tridu Pasqual, és dir la Setmana Santa. Però la cort res no va voler saber d’aquell assumpte, eren qüestions militars en temps de guerra i no volien intervenir.