El primer dia de març de l’any 1496, va morir de forma natural el mercader Andreu Bruguerol que residia al veïnat del Vilar, una petita barriada situada a ponent del castell i vila de Palafrugell. Les exèquies eclesiàstiques de la defunció detallaven perfectament el cost de la cerimònia que devia pagar el finat, encara que generalment ho solia sufragar un familiar viu. Les noticies o proclames de la defunció tenien un cost de cinc sous, i a cada un dels capellans que hi participaren, mossèn Fina, mossèn Pau Bonet, mossèn Joan Pla, mossèn Benet Batllia i el sagristà, devia pagar un sou. De sepultura es devien pagar tres sous i tres més de costes, i per les misses que son fill li feu per cada dia de la novenal, dotze sous.
Només uns dies més tard, el 13 de març, va morir madona
Caterina, tenia l’ofici de teixidora, i es va fer córrer la veu que morí
desesperada, amb això es volia dir que ella mateixa s’havia llevat la vida,
penjant-se.
Resulta del tot impossible saber les raons personals que
portaren la Caterina, una dona vídua, a prendre la fatal decisió d’optar per la
mort lletja, i sols podem apuntar les condicions socials que es coneixen de
l’època en que li va tocar viure, aquell era un temps de grans fams i cícliques
epidèmies de pesta que arrabassaren la vida a centenars de persones arreu,
desgràcies aquestes a les que cal afegir la doble condició damnosa de la
Caterina, la de ser dona i vídua.
Quan algú es suïcidava, eufemísticament es deia que tal o
qual persona, sobre tot si es tractava d’una dona, havia mort d’amors o de
penúries, però es guardaven molt de no dir que s’havien llevat la vida, donat
que en l’època el suïcidi era considerat com un pecat molt greu pel qual es
considerava al difunt privat dels seus drets de baptisme.
La secular costum de la cultura cristiana profundament
arrelada el la mentalitat medieval impossibilitava que el seu cos reposés en
terra sagrada, hi cabia el recurs de ser enterrada fora del cementiri, en mig
del camp, o en un clos, però això també entrava en contradicció amb les
creences de l’època, considerada costum pròpia dels infidels, i ser enterrat
com un sarraí era com si no s’estès batejat.
A partir del segle VI l’església assimilà el suïcidi al
homicidi i es castigà amb la prohibició de les ofrenes durant les exèquies.
Segles més tard, l’any 1284, el Sínode de Nimes, establiria no solament la
prohibició d’exèquies religioses, sinó també la sanció més greu, la prohibició
de rebre sepultura en terra consagrada.
Madona Caterina, dona
vídua i vivint al veïnat vilar de Palafrugell, va ser privada d’exèquies eclesiàstiques.
El prevere de Sant Martí encarregat d’inscriure les defuncions al llibre de
finats escrigué,“...i lo seu cos fou
llençat en la mar, e per la misericòrdia que la justícia tingué amb son fill,
no cremaren lo cos”.
Comentaris