PALAFRUGELL A TRAVERS DE L’ESPAGNE INCONNUE

En el llibre d’Henry Lyonnet A travers l’Espagne Inconnue, editat a Barcelona el 1896 per Richardin Lamm et C^cie, Succursale E. Dentu, París, en parlar el viatger de Palafrugell ressaltant el gran centre de producció que era de taps de xampany i de com s’havien enriquit alguns industrials amb aquest ofici, lloà l’existència de algunes cases molt ben construïdes. De la visita que realitzà a l’església trobà un altar de fusta molt bonic i emfatitzà la curiositat de que en els batents del portal d’entrada, hi havia clavades una infinitat de ferradures, com si fossin estampats japonesos en caixes de sàndal.

Quan marxava de la vila, l’autor va haver d’esperar l’hora de sortida del tramvia en el saló d’un gran cafè, en aquell moment buit, el propietari intentava fer-lo entendre de la gran quantitat de partits polítics que hi havia a Espanya. Però el francès, avorrit, optà per retirar-se a l’estació sense voler escoltar el final de l’explicació. El pas del tramvia era en aquell temps poc freqüent, només circulava dos cops al dia i el viatger volent assegurar-se l’hora de sortida s’adreçà a dos homes que el miraven amb curiositat des de la cantonada de l’edifici de l’estació.

-El senyor marxa cap a Flaçà?

-Si! Perquè?

-Perquè, senyor, tenim la tartana.

-La tartana! Amb aquestes paraules el francès es fregà involuntàriament les costelles.

-Si senyor, una bona tartana.

-Moltes gràcies agafo el tramvia.

Els dos interlocutors amb aire sardònic va fer l’ullet.

-El tramvia! Ha! Ha! El senyor pren el tramvia! Ei, Pepe, el senyor pren el tramvia.

-Si, el prenc. I bé?

-Bé! El senyor mai arribarà a destí.

-Què vols dir?

-Diem, senyor, que ahir la màquina es va quedar a mig camí.

-Agafa el tramvia, ha! ha!

De fet el propietari del cafè, l’home dels vint-i-set partits, ja l’havia advertit, en efecte, que les màquines no anaven bé.

-Diable! I a quina hora surt... la tartana!

El viatger ja sentia adolorits els lloms, però d’altra banda no li feia gens de gràcia quedar-se a mig camí.

-De seguida, senyor, marxem immediatament. Es van afanyar a respondre els tartaners.

Van arribar a Flaçà al mateix temps que el tramvia, del qual la màquina havia funcionat perfectament bé aquell dia.

I en tot moment la tartana va acompanyar el tramvia perquè els dos camins transcorrien un al costat de l’altre, però el viatger, camí de La Bisbal, anava absort gaudint del grandiós paisatge que s’albirava. Fins on es desplegava la costa es veia el mar blau, el cap de Roses, les illes Medes, i enfront els Pirineus totalment blancs. Les muntanyes de Catalunya aixecades com les onades d’una mar embranzida!

Finalment, a Flaçà, agafà el tren del vespre que el portà a Girona. Tornà al seu gran llit d’hotel, on podrien cabre sis i dormir ben a gust, sota un sostre de vuit metres d’alçada, i s’adormí plàcidament arraulit pels sons de les campanes de la catedral, les campanetes de les mules i els miols dels gats.