La manca de recursos de l'ensenyament públic a la Vila durant els segles XIX i mitjans del XX, generalitzada com era, no va evitar, però, que moltes generacions d'infants gaudissin dels millors pedagogues del moment a les terres gironines.
L'Escola Pública Superior de Nois estava situada en una casa de lloguer del carrer de la Rajola, propietat de Joaquim Piera, que amb el pas dels anys i l'augment de la població escolar va anar perdent les minses condicions que ja de per sí tenia per acollir un centre educatiu.
Tant limitades eren aquestes condicions, que sovint, els docents es veien obligats a fer les classes al pati de l'escola.
Va ser director de la mateixa el mestre Joan Llavià i Serra, un cabrerenc,vinculat al mon surer que va exercir la pedagogia a Palafrugell de 1845 a 1875. Fou destacable la labor del senyor Llavià formant els alumnes en el coneixement del mon comercial i de la indústria, de gran utilitat per a la industriosa Vila.
Pere Pascuet desenv
olupà la docència fins a la seva mort ocorreguda el 7 de gener de 1907, deixant un llegat inestimable de docència en les generacions dels molts palafrugellencs que gaudiren de l'ensenyament que impartí. Creà una Caixa d'Estalvis i una Biblioteca Escolar, i fou condecorat amb la Creu d'Isabel la Catòlica pels mèrits pedagògics assolits.
L'agost de 1907, vacant la plaça per a l'escola de nois de la Vila, va ser nomenat per la Subsecretaria del Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts, el jove i il·lustre professor, fill de La Bisbal, Josep Barceló i Matas.
El dilluns dia 2 d'octubre de 1907 es van reprendre les classes a les Escoles Municipals. Les noies van ser instal·lades al nou edifici d'escoles que s'havia construït per a elles, mentre que la de nois número 2, amb el professor Barceló continuaven en precari situades a l'edifici de la Rajola.
El mes de novembre de 1907 l'ajuntament va demanar els vilatans que en disposessin de locals, ofertes on poder ubicar una escola capaç d'atendre les necessitats d'alumnat. A la crida feta pel consistori es presentaren tres propostes.
La primera era la d'en Josep Vergés, qui oferia la venda d'un solar i construccions fabrils annexes situat al carrer de Barris i Buixó, pel preu de 40.000 pessetes, amb la facilitat de poder-les pagar en deu anys. L'Evarist Girbal, va oferir l'ajuntament l'arrendament d'un edifici al carrer Sagunt per un import de 600 pessetes anuals, i en Joaquim Piera, propietari del local escola del carrer de la Rajola, l'arrendament d'un local al carrer del Sol, per 580 pessetes anuals un cop fetes les obres necessàries.
En sessió plenària del dia 3 de gener de 1908, l'ajuntament decideix d'instal·lar les escoles a la fàbrica del senyor Josep Vergés, però la Comissió Provincial va emetre informe desfavorable el dia 13 de març del mateix any i el Governador deixà sense efecte l'acord de l'ajuntament.
Davant d'això, considerant que el local que ocupava l'escola del Sr. Barceló al carrer de la Rajola no era prou suficient per a contenir tots els nois que hi concorrien, la corporació local decideix acceptar l'oferiment l'edifici que posseeix el senyor Piera al carrer del Sol, compost de local escola i casa habitació per al mestre, acceptant la condició que pretenia el propietari de que el contracte d'arrendament s'havia de fer per un període mínim de cinc anys.
"Hem tíngut el gust de visitar els nous locáls que pera escoles de nois ha construit al carrer del Sol el conegut propíetári d'aquesta vila D. Joaquím Piera.
Les classes están instalades en tres espaioses sales de 11 metres de llarg per 6'15 d' amplada y 5 d' altura, rebent lotes tres la claror per amples finestrals oberts en dos dels seus costats oposats, corresponents als dos patis que té l'escola.
Finalitzat el curs escolar 1916-17, el senyor Barceló deixa la Vila i és nomenat per a substituir-lo com a mestre interí en Pere Famada. Qui encetà el nou curs de l'Escola Pública Superior de Nois 1917-18.L'escola romandria encara ubicada a l'edifici modernista i emblemàtic del carrer del Sol fins que es construïren les escoles del senyor Torras Jonama el 1925.
Comentaris