Passa al contingut principal

EN PERE FERRER i GELI, ÀLIES SILLAS

En Pere Ferrer hauria d’haver estat cisteller, com ho era el seu pare Vicenç i ho havia estat també son avi Miquel, però el destí va introduir certs elements extraordinaris a la seva vida, i l’ofici que amb tota seguretat havia de tenir l’home, no va resultar així d’antuvi. En tot cas ho seria més tard.
Quan s’inicia la Guerra Gran entre Espanya i França, ell tot just feia vint anys. Nascut a Palafrugell el dia 28 de novembre de 1773, el conflicte armat, o més ben dit, un fet casual de la guerra, li canvià la vida. Les hostilitats del conflicte van tenir lloc en els territoris fronterers de Catalunya i el País Basc, raó per la qual el conflicte també fou conegut com la Guerra dels Pirineus, i algunes de les batalles i escaramusses van tenir lloc a casa nostra i en els nostres mars.
El dia 30 de març de 1795 un navili de la Marina Reial espanyola de 3ª classe que navegava per aigües de l’Empordà va albirar una esquadra francesa composta per vuit bucs. El Montañés, que així es deia el vaixell espanyol, era un navili molt ràpid que governava el capità José Jordán. Era un buc molt nou, construït i flotat a la ria de Ferrol el maig de l’any anterior. La seva estructura estava folrada amb una protecció de 2400 planxes de coure i armava 74 canons repartits en dues cobertes.
Davant el panorama de clar desavantatge, el Montañés inicià la retirada per buscar refugi a la badia de Sant Feliu de Guíxols, per entrar, els perseguidors ho havien de fer de proa i l’un darrere l’altre. Allà els esperaven. La flota francesa que ho va provar de lluny durant més de dues hores res no podia fer en aquelles circumstàncies poc favorables i acabà per girar cua i allunyar-se. Els espanyols patiren la pèrdua del conestable i dos mariners, amb uns quants ferits.
De seguida la noticia va recórrer la comarca des del mar a la muntanya, i assabentant-se del fet, en Pere Ferrer, posseït d’un enfebrat esperit aventurer se’n va acostar a Sant Feliu allistant-se de mariner.
Aquell any de 1795 el Montañés va ser designat buc insígnia de l’Esquadra d’Ignacio Maria de Àlaba i fou destinat a les Filipines per a reforçar la presencia espanyola a la zona. El navili s’hi va estar allà vuit anys fustigant els bucs de comerç britànic als mars de la Xina.

L’any 1803 tornà a Cadis al dic sec, per a reforçar defenses i fer treballs de manteniment. El mes de juny de 1805 fou declarat de nou apte per a combatre.


El dia 21 d’octubre de 1805, davant el Cap de Trafalgar, ben a prop de l’Estret de Gibraltar, s’enfrontaren els aliats franco-espanyols i la flota anglesa del vicealmirall Horatio Nelson. A la batalla hi participava el Montañés que tenia una dotació de 749 homes, entre els quals es trobava en Pere Ferrer, que feia deu anys de servei. Amb categoria de mariner avantatjat, havia ascendit a artiller de mar i servia en un dels canons de la nau.
Del vaixell moriren 20 tripulants i 29 més van ser ferits. Després de reparar els desperfectes de la nau, des del 25 de febrer de 1806 al 18 de setembre de 1809, data en la qual en Pere es llicencià de la Marina de guerra, navegaren diversos mars peninsulars. Aquell mateix dia decidí tornar a la vila. Havia estat a mar els darrers 15 anys.
Des d’aquell moment no li costà pas gaire prendre-s’ho amb més tranquil·litat, i ho feia l’11 de gener de 1810 casant-se amb Margarida Pons. S’establí de cadiraire, d’on li vingué el malnom d’en “Sillas”, i el dia 2 de juliol de 1869, quan tenia 95 anys d’edat, va deixar aquest mon perquè es va morir.

Comentaris

Compartim els vostres cròniques a la xarxa

https://twitter.com/AHGirona/status/827426397333254144

felicitats pel bloc!

Entrades populars d'aquest blog

L'AQÜEDUCTE DE L'HORTA D'EN CAIXA

El cognom Caixa consta a la Vila des del segle XIII, però és al segle següent, el segle XIV, que aquest cognom es transforma en un àlies utilitzat pels hereus de la branca familiar principal, mentre el cognom Caixa es manté en les altres branques secundàries al llarg del temps fins als nostres dies. La designació dels àlies ocorria quan en una nissaga familiar el darrer descendent era una noia i en casar-se, el marit, generalment de menor categoria social, es veia obligat a acompanyar el seu cognom amb el de la seva dona en forma d'àlies per tal que el llinatge no es perdés. L'antiga finca de l'Horta d'en Caixa, que encara es conserva, està situada al sud de la Vila entre els carrers de La Creu Ratinyola i el Carrer del Daró. Fou una extensa possessió d'en Francesc Estrabau i Jubert, descendent de la família del mas Petit d'en Caixa d'Ermedàs. Francesc Estrabau (1845-1906), fou un ric hisendat de Palafrugell que es mantingué fidel a la seva condició socia

La muralla de Palafrugell

El concepte preconcebut que es pot tenir de com és una vila emmurallada, amb el significant de defensa i construcció forta, pot induir-nos a idealitzar que totes les fortificacions son monuments sòlidament construïts, obres d’edificació compacta, fermes, inexpugnables, i gegantines, que han estat erigits d’una vegada per sempre més. Aquestes viles, però, no son res més que un espai evolutiu segons uns cicles de pau, i segons unes situacions de perill agreujades per la proximitat de la guerra i la inseguretat del lloc on eren bastides. Amb tot, la qualitat que tenen les defenses depèn principalment del progrés del lloc on s’erigien les fortaleses. No eren iguals les construccions defensives d’una vila rural, que les d’una ciutat gran, amb un major nombre de ciutadans poderosos i notables, els quals, sens dubte destinaren majors recursos a l’enfortiment i conservació de les seves proteccions. Situació de la darrera torre de la m

El Tren Petit (1887-1956)

L'ESTACIÓ DE PALAFRUGELL Cronologia del Tranvia del Baix Empordà Divendres 17 d'Octubre de 1884: Una Reial ordre aprova l'acta de la subhasta celebrada el dia 18 de setembre passat per a la concessió d'un tramvia amb motor de vapor des de l'estació de Flaçà en el ferrocarril de Girona a Figueres fins a Palamós, passant per La Bisbal i Palafrugell, utilitzant la carretera de segon ordre de Girona al Pont Major i a Palamós i els camins veïnals de Palafrugell; i disposant que s'adjudiqui la mencionada concessió d'aquesta línia al senyor don August Pagès i Ortiz, amb subjecció al plec de condicions particulars aprovat per la reial ordre del dia 6 de febrer, que ha servit de base per a la subhasta. La longitud de la línia és de 33,4 Km, l’ample de via de 750 mm i la concessió de l’explotació per un període de 60 anys. Diumenge 30 de novembre de 1884: Es constitueix a Palamós la Sociedad del Tranvía del Bajo Ampurdán, amb un capital social d’un milió de pessetes