En Pere Ferrer hauria d’haver estat cisteller, com ho era el seu pare
Vicenç i ho havia estat també son avi Miquel, però el destí va introduir certs
elements extraordinaris a la seva vida, i l’ofici que amb tota seguretat havia de
tenir l’home, no va resultar així d’antuvi. En tot cas ho seria més tard.
Quan s’inicia la Guerra Gran entre Espanya i França, ell tot just feia
vint anys. Nascut a Palafrugell el dia 28 de novembre de 1773, el conflicte
armat, o més ben dit, un fet casual de la guerra, li canvià la vida. Les hostilitats
del conflicte van tenir lloc en els territoris fronterers de Catalunya i el
País Basc, raó per la qual el conflicte també fou conegut com la Guerra dels
Pirineus, i algunes de les batalles i escaramusses van tenir lloc a casa nostra
i en els nostres mars.
El dia 30 de març de 1795 un navili de la Marina Reial espanyola de 3ª
classe que navegava per aigües de l’Empordà va albirar una esquadra francesa composta
per vuit bucs. El Montañés, que així es deia el vaixell espanyol, era un navili
molt ràpid que governava el capità José Jordán. Era un buc molt nou, construït i
flotat a la ria de Ferrol el maig de l’any anterior. La seva estructura estava
folrada amb una protecció de 2400 planxes de coure i armava 74 canons repartits
en dues cobertes.
Davant el panorama de clar desavantatge, el Montañés inicià la
retirada per buscar refugi a la badia de Sant Feliu de Guíxols, per entrar, els
perseguidors ho havien de fer de proa i l’un darrere l’altre. Allà els
esperaven. La flota francesa que ho va provar de lluny durant més de dues hores
res no podia fer en aquelles circumstàncies poc favorables i acabà per girar cua
i allunyar-se. Els espanyols patiren la pèrdua del conestable i dos mariners,
amb uns quants ferits.
De seguida la noticia va recórrer la comarca des del mar a la
muntanya, i assabentant-se del fet, en Pere Ferrer, posseït d’un enfebrat esperit
aventurer se’n va acostar a Sant Feliu allistant-se de mariner.
Aquell any de 1795 el Montañés va ser designat buc insígnia de
l’Esquadra d’Ignacio Maria de Àlaba i fou destinat a les Filipines per a
reforçar la presencia espanyola a la zona. El navili s’hi va estar allà vuit
anys fustigant els bucs de comerç britànic als mars de la Xina.
L’any 1803 tornà a Cadis al dic sec, per a reforçar defenses i fer
treballs de manteniment. El mes de juny de 1805 fou declarat de nou apte per a
combatre.
El dia 21 d’octubre de 1805, davant el Cap de Trafalgar, ben a prop de
l’Estret de Gibraltar, s’enfrontaren els aliats franco-espanyols i la flota
anglesa del vicealmirall Horatio Nelson. A la batalla hi participava el
Montañés que tenia una dotació de 749 homes, entre els quals es trobava en Pere
Ferrer, que feia deu anys de servei. Amb categoria de mariner avantatjat, havia
ascendit a artiller de mar i servia en un dels canons de la nau.
Del vaixell moriren 20 tripulants i 29 més van ser ferits. Després de
reparar els desperfectes de la nau, des del 25 de febrer de 1806 al 18 de
setembre de 1809, data en la qual en Pere es llicencià de la Marina de guerra, navegaren
diversos mars peninsulars. Aquell mateix dia decidí tornar a la vila. Havia estat a
mar els darrers 15 anys.
Des d’aquell moment no
li costà pas gaire prendre-s’ho amb més tranquil·litat, i ho feia l’11 de gener
de 1810 casant-se amb Margarida Pons. S’establí de cadiraire, d’on li vingué el
malnom d’en “Sillas”, i el dia 2 de
juliol de 1869, quan tenia 95 anys d’edat, va deixar aquest mon perquè es va
morir.
Comentaris
https://twitter.com/AHGirona/status/827426397333254144
felicitats pel bloc!