Salta al contingut principal

Entrades

DIMARTS, MARÇ, MARTÍ

Diversos estudiosos asseveren que el cristianíssim nom de Martí, del llatí Martinus , que tan abundant fou en altre temps a la nostra població, era el nom pagà amb que es consagraven les criatures al déu romà Mars , una antiga divinitat solar venerada des de molt antic entre els pobles de la Itàlia Central, amb els noms de Mars, Mauors o Marspiter . Els erudits a que ens referim veuen una vinculació entre la conquesta franca i la difusió  de la devoció pel sant. Segons ens reporten, els exèrcits dels francs tenien per costum erigir una capella dedicada a Sant Martí cada cop que obtenien una victòria sobre els sarraïns. Aquesta pràctica explicaria la seva prolífica expansió i testimoniaria la gran devoció que li professaven i les habilitats guerreres que tenien. De Sant Martí de Tours no sabem perquè va arribar a ésser patró de l´església parroquial de Palafrugell, tot i ser-ho també, després de Sant Joan, del major nombre de parròquies de la Catalunya Vella, però en gairebé to...

PALAFRUGELL VILA DE LLIUREPENSADORS

Si s’ensenyés la Història viscuda des del costat de la gent  en lloc de la Història dels monarques i dirigents,  no estaríem perpètuament sotmesos  a mantenir-los els privilegis. Del conflicte que van viure els ciutadans en relació amb l’Església catòlica durant el segle XIX, la vila de Palafrugell no fou aliena. La ferma resistència dels lliurepensadors que tots els fets rellevants de la vida fossin regits per la religió, tingué una imatge pública molt notòria en l’àmbit que pertocava l’enterrament dels difunts. La “Real Orden de 3 de enero de 1879” reconeixia únicament l’Església catòlica la facultat de decidir qui moria dins la seva comunió i qui ho feia fóra d’ella i mitjançant un altre ordenament, la “Real Orden de 2 de abril de 1883”, s’autoritzà la construcció de cementiris “neutres”, o l’ampliació dels que ja existien, com a llocs on s’havien d’enterrar els individus que havien rebutjat la fe catòlica. El moviment social impulsat pels lliurepensadors q...

CAN PRATS DE LA CARRERA

El camí més vell d’anar a Sant Sebastià de la Guarda des de Palafrugell, surt del castell per la portada que està situada a migdia del recinte. Per aquella que els de la vila en diuen Portal d’Avall. El tram inicial és un carrer que llisca suaument pendent avall entre les cases del Raval i a l’alçada de Can Mascort, on existeix un trencant de fa molts anys, el carrer es bifurca per donar origen al Camí Ral, una via que s’aprofita del desnivell del corredor de l’Albi per anar fins al mar de Palamós. A l’esmentada cruïlla, l’altre camí, el que porta al santuari de Sa Guarda, agafa la direcció de sol ixent pel carrer gremial de les Botines. Quan aquest carrer s’acaba, el camí torna a embrancar-se per prosseguir en dues trajectòries. Una d’elles ens porta al costaner de Calella i Llafranc, l’altre s’enfila pel pendent de l’Hortal d’en Pou. La geografia de l’entorn de la vila no és pas agressiva, les formes son molt suaus i arrodonides amb un sòl farcit de bones propietats, apte per al...

REPOSAR EN TERRA DE MARCA BLANCA

Ja fa molt de temps que la llei dels vius del nostre país havia fet habilitar un annex als cementiris on poder sepultar els apòstates, heretges, maçons, excomunicats, suïcides, duelistes, incinerats i pecadors públics, la llista fou feta per a tots aquells que no tenien dret de ser inhumats en la terra sagrada dels cementiris, privilegi que retenia l’Església catòlica. Arribat el moment, l’església que monopolitzava la gestió dels cementiris es trobà en la tessitura d’haver de resoldre la qüestió de l’enterrament dels forasters que morien a casa nostra i tenien practiques religioses equivocades o desviades del culte oficial i es feia del tot impossible enterrar-les en sagrat. En la pràctica, els enterraments dels no catòlics, es van realitzar de manera improvisada, dipositant els cadàvers a tocar de la tàpia del cementiri, de la part de fora, amb resultats molt decebedors fins que no s’adoptaren les mesures adequades. Una circular del govern, de 16 de juliol de 1871, autoritzava l...

EL MARTELL, L’ESCAIRA I EL CISELL. PENÚLTIMA ETAPA

Per a poder interpretar correctament el sentit que té aquest escrit, imagina-t’ho com si es tractés d’un viatge que realitzes en el temps a través del carrer de Sant Sebastià, al qual hem arribat guiant-nos per uns indicadors històrics distribuïts intencionadament per la geografia urbana de Palafrugell. Iniciem el recorregut anant d’Occident a Orient per això és important que comencem sortint del Centre Fraternal per la tercera porta, aquella que dona al carrer de Sant Sebastià, la mateixa porta que en l’article anterior algú ens havien dit que no es podia utilitzar per entrar-hi al cafè. Baixarem dos graons i ja hi serem al cap del carrer. Al costat dels gentils. Entre iguals. Aquest ritual té el seu simbolisme i la seva interpretació perquè ningú més sap que estàs buscant els senyals dels cercadors que ens han precedit. En llenguatge simbòlic es diu que els aprenents inicien el seu viatge iniciàtic anant primer d’Occident a Orient. La realització del viatge estimula físicament q...

UNA FRATERNAL SALUTACIÓ

El Centre Fraternal de Palafrugell, la societat recreativa que es troba situada geogràficament al costat de llevant de Plaça Nova, disposa de tres entrades, dues d’elles donen a la plaça i la tercera es troba al carrer de Sant Sebastià, però això no significa res. Diuen els que ho coneixen, que aquesta darrera entrada no compta i de les altres dues, argüeixen que la que hi ha situada del cantó de tramuntana és la porta d’estiu, un accés estacional que facilita l’ingrés ràpid i directe al local i també de sortida per atendre els cambrers el servei de terrassa. La darrera porta, també estacional, disposa d’un rebedor d’independència encarregat d’interrompre i malbaratar els corrents d’aire fred que solen acompanyar d’incògnit l’entrada de les visites, cosa que s’agraeix a l’hivern, sobretot si son bufecs de tramuntana. Mostra una altra diferencia, travessar per aquest accés ens ha fet pujar un esglaó. I per elucidar la paradoxa ens expliquen que és degut al desnivell de Plaça Nova. Això...

EL SÍMBOL SOLAR DE PLAÇA NOVA

Del cantó oriental de Plaça Nova hi han dos dels edificis més emblemàtics de la vila, seu de sengles organitzacions d’oci, el cafè dels obrers i el casino dels senyors, el més preeminent dels dos continua desenvolupant l’activitat associativa original que va iniciar l’any 1887. L’altre, fa anys, va ser fagocitat pel progrés i ha estat recentment destinat a la restauració. No viuen el seu millor moment. Ambdós han perdut gran part de la rellevància que tingueren en el passat. Mireu, però, si en son de singulars aquets edificis que els forasters hi entren encuriosits admirant que una cosa així pugui existir encara. No tenen cap dificultat en admetre-ho: no hi ha res d’igual arreu del mon. I no és només la tradició del Casino, l’activitat que els sorprèn, és també l’aspecte exterior dels propis immobles, condemnats a romandre junts com si es tractes de germans siamesos. Junts dominen l’espai, s’ensenyoreixen, enganxats per sempre l’un a l’altre. Amb lletres ben grosses algú ho escrigué...