Palatio Frugelli

El 19 de febrer de 1834 el comerciant Antoni Riera Grassot fou nomenat batlle de la vila de Palafrugell i a partir d’aquell dia va haver de fer mans i mànigues per poder atendre el munt d’ocupacions amb les que estava compromès. La primera i principal obligació la tenia amb el seu negoci, al qual dedicava unes poques hores de la jornada diària. Moltes menys li requeria el comandament de la Companyia de Seguretat Pública, una força armada de Voluntaris Urbans d’autoprotecció, de recent instauració a les principals localitats del regne, formada per vilatans i de la qual ell n’era capità; a fe de Déu que en aquell temps eren necessaris i requerits aquells escamots, una mena de sometents locals, ja que vagant per la plana i encimbellats dalt les Gavarres abundaven partides de bandolers i facciosos i el governador militar de la província no disposava de prou tropes regulars per protegir els ciutadans. Patint per aquelles atribolades circumstàncies, al poble de Llofriu vivia en Sebastià R...

Va ser el dia de Sant Ireneu, el 28 de juny de 1590, que es va morir el mestre Pere Bòria, picapedrer, mestre major de l’obra nova de Sant Martí de Palafrugell. Feia ben poc que s’havien complert els dos primers anys d’inici de les obres i aquell contratemps amoïnava els obrers de l’església, que volien contractar per a substituir-lo un professional que posseís la ciència i la traça necessàries per escometre amb èxit la construcció del temple. Com administradors figuraven dos síndics, un d’ells havia estat designat pels clergues i l’altre l’havien nomenat els obrers; de comú acord entre els dos acordaven la designació d’un clavari que era  l’encarregat de les finances. Aquets càrrecs s’exercien durant un any, finalitzat el termini, se’n triaven nous gestors. Per a reemplaçar en Pere Bòria es decidiren pel mestre Joan Jausí, un constructor de nacionalitat francesa que posseïa en escreix els coneixements tècnics i empírics necessaris i complia amb tots els requisits i exigències d...

En Pere Ferrer hauria d’haver estat cisteller, com ho era el seu pare Vicenç i ho havia estat també son avi Miquel, però el destí va introduir certs elements extraordinaris a la seva vida, i l’ofici que amb tota seguretat havia de tenir l’home, no va resultar així d’antuvi. En tot cas ho seria més tard. Quan s’inicia la Guerra Gran entre Espanya i França, ell tot just feia vint anys. Nascut a Palafrugell el dia 28 de novembre de 1773, el conflicte armat, o més ben dit, un fet casual de la guerra, li canvià la vida. Les hostilitats del conflicte van tenir lloc en els territoris fronterers de Catalunya i el País Basc, raó per la qual el conflicte també fou conegut com la Guerra dels Pirineus, i algunes de les batalles i escaramusses van tenir lloc a casa nostra i en els nostres mars. El dia 30 de març de 1795 un navili de la Marina Reial espanyola de 3ª classe que navegava per aigües de l’Empordà va albirar una esquadra francesa composta per vuit bucs. El Montañés, que així es deia ...

...Palafrugell peix fregit, jurioles a la brasa;... Ara Pla!. I aquest tòpic d’on ens ve?; què ens volen retratar amb una endrapa de peix?. Aquest curtíssim vers que es refereix a la gent de Palafrugell pertany a una antiga cançó, una cançó marinera, “La cançó del litoral”, en la qual es ressegueixen ordenadament els pobles de la costa catalana. Fins on tenim coneixement s’inicia a Altafulla, però és probable que tingui un principi més avall, més lluny, i des d’aquell punt geogràfic desconegut, al sud, fa el recorregut ascendint fins a la ratlla de França. Fou, uns segles enrere, una cançó molt popular que hores d’ara ja està oblidada. Ningú ja no la canta. Ha desaparegut completament de la faç de la terra. Són els llocs on es realitzava el cabotatge, les parades que es feien generalment amb els vaixells denominats de mitjana, unes barques que tenien dues veles llatines i un floc envergat a un estai de la proa del vaixell. Amb ells es feia el comerç marítim a Catalunya entr...

De l’església de Sant Bartomeu que hi ha a Roma se’n diu “ all’isola Tiberina” per estar situada en una illa del riu Tíber. L’illa Tiberina, és un lloc d’especial importància històrica. Està situada a mig camí entre el barri de Trastevere, (abans trans Tiberim, "darrere el Tíber"), on va tenir lloc la primera prèdica cristiana, i el barri jueu. En el mateix lloc on s’aixeca la basílica existí anteriorment un temple dedicat a Esculapi, el déu romà de la medecina, i eren molts els pelegrins que s’hi acollien en aquell establiment demanant-li intercessió pel guariment del seu mal. L’any 998, l’emperador alemany Otó III, feu erigir l’església per a dipositar al temple les despulles de dos màrtirs, Sant Bartomeu, i Sant Adalbert, que moriren l’any 997 evangelitzant els pobles pagans del nord d’Europa. L’existència d’un pou dins la basílica, és un fet excepcional que probablement es remunti al temps en que l’aigua era tinguda per taumatúrgica. El pou ha esdevingut un símbol eva...

De la volada de les teules de coberta que surten de la línia vertical de les façanes se’n diu ràfec, ràfel, volada o aler, depèn de la banda d’on sigui qui parli el català. Aquest element, el destí del qual és aixoplugar les façanes de les cases de l’aigua de pluja i de l’escolament de la coberta, l’arquitectura popular se’l reservava antigament per a realitzar funcions de protecció de les llars amb inscripcions, dibuixos i invocacions de caràcter simbòlic. El costum de decorar les teulades amb símbols apotropàics es remunta als segles XIII-XIV i perdurà, encara és visible en moltes cases de la vila, fins les acaballes del segle XIX, moment a partir del qual es va perdent paulatinament la tradició de decorar els alers de coberta. Per a l’ornamentació dels ràfecs, la figura més estesa i abundantment representada, i això passa per tot arreu, és compon de triangles, altrament denominats “dents de llop”, però no estranya poder trobar representacions variades en forma de retícules, este...

Per a introduir-vos en el relat us proposo remuntar-nos fins l’any 1448 en que el rei Alfons el Magnànim autoritzà la Convocatòria general dels homes de remença i trobar-nos en aquella època amb en Pere Grassot, un pagès benestant del lloc d’Ermedàs que hi participa, juntament amb els altres pagesos de Palafrugell, en demandar l’abolició de la servitud i els mals usos del feudalisme català. En Grassot és un camperol i viu en el seu mas al camp, sense ell ser-ne conscient forma part del llegat que la nissaga familiar deixarà empremtat al bell mig de la capital catalana. Al cor de Barcelona, dins el barri de Gràcia, hi ha el carrer de la Llibertat on aboquen els de la Fraternitat i del Progrés. Els noms no son casuals, van ser posats de forma conscient i ho diuen tot de l’ideari dels qui els triaren, és un cas semblant als homònims que es troben a Palafrugell, també posats per homes que vivien conjuntures semblants, el carrer de la Llibertat, del Progrés, del Sol, de la Lluna, de l’Es...