Palatio Frugelli

El priorat de Santa Anna de Barcelona va obtenir rendes de les possessions de Palafrugell, Mont-ras i Llofriu pel dret de senyoriu que tenia sobre els seus termes entre els anys 1194 i 1811. Aquest dret feudal consistia en exercir els sis mals usos sobre persones i propietats, però també amb domini i control dels medis de producció i distribució. D’ell eren els molins, els forns de calç o els de coure el pa, les pedreres i les fargues, imposant als camperols de la seva baronia l’obligació de fabricar i reparar les eines de treball en la fàbrega senyorial, de moldre els cereals en el seus molins, coure el pa en els forns del priorat i pagar la pedra borda o els blocs treballats i escairats extrets de les seves pedreres.                                   Berenguer Ramon i Ramon Berenguer. Miniatura familia comtal (pares i fills) L’escenificació públic d’aquest domini tenia lloc quan un nou prior assumia e...

En temps passats, entre els vius i els difunts la convivència era una cosa molt més propera del que avui ens podem arribar a imaginar. La mort en tota la seva magnificència era per als nostres ancestres una cosa consubstancial a la pròpia vida i era considerada i tractada de forma natural, sense els tabús ni l’obscurantisme amb els que l’han acabat d’encobrir. Els cementiris, on tenia lloc el procés de podridura o descomposició dels cadàvers estava ubicat en la immensa majoria de poblacions al costat de les esglésies, i a tocar de les cases sense cap més obstacle entremig que no fos el mur que el circuïa, i aquest existia solament com una delimitació entre allò que havia estat consagrat i el que era considerat mundà. Cloent-lo s’impedia també que els animals de carrer entressin en el recinte alterant la serenitat dels morts.           Miniatura d'un homenatge de fidelitat i vassallatge al senyor feudal. En un capbreu del Monestir de Sant Pere de Galligans de Gir...

Molt s’ha escrit i conjecturat sobre l’origen del nom de la Caritat de Palafrugell, un veïnat molt antic que es va originar a ponent del castell en un territori fèrtil i abundant en aigua, que en el transcurs del temps es convertí en carrer, però l’antigor de tal denominació, ens inclina a pensar que la caritat a la que es refereix el nom té molt a veure amb les rendes de les que es nodria la institució caritativa, o pia almoina Barceló. Durant l’Edat Mitjana fou creença generalitzada que la salvació eterna de l’ànima es concretava realitzant una obra meritòria de caritat moments abans del traspàs, o en vida, fent donacions pies de bens immobles o dineraris a l’església per a ser destinades a aquesta finalitat. Per tal de canalitzar i gestionar aquestes deixes caritatives l’església institucionalitzà un tipus d’organització que s’encarregava de distribuir els desitjos pietosos instituint les Pies Almoines, que es nodrien i capitalitzaven dels fons rebuts i els havien de destinar a ...

Eusebi Domènech Cama va néixer a Mont-ras l’any 1865, era el fill mitjà de cinc germans, tots ells fills de Jaume Domènech Puig, un jornaler natural de La Batlloria, província de Barcelona i de Margarida Cama Vidal, de Sant Joan de Palamós. La família va estar residint al poble de Mont-ras fins que per motius de feina es traslladà a viure-hi a Palafrugell. L’Eusebi era un noi a qui agradava la diversió i la gresca però tenia un caràcter baralladís que fàcilment el dominava sense que fos necessari que hi hagués cap provocació pel mig. Ell tot solet es bastava per a encendre's. Era un home de puny fàcil. Tenia l’ofici de carreter i es deia que aquest era el motiu perquè sempre es comportés de forma agra i malhumorada. Els renecs que deixava anar per la boca, com si fossin serps i gripaus verinosos, anaven amb l’ofici de carreter i quan els emprava fora de la feina sempre era per impressionar i atemorir els adversaris amb qui es barallava amb freqüència. Al poble se’l coneixia per...

L’apotecari del castell de Palafrugell Francesc Roger deixà escrit en un llibre de la botiga [1] la celebració festiva que va tenir lloc a la població de Palafrugell quan, acabada l’obra de Pau Costa, es va col·locar el primer pany  d’or en el retaule. En realitat l’església parroquial de Sant Martí ha tingut dos retaules majors dedicats al sant que van ser costejats pels palafrugellencs, el primer, al segle XV d’estil gòtic, obra del pintor Lluís Borrassà ( ca 1360 – ca 1425) . Desaparegué i segurament fou desmantellat per aprofitar els materials. El darrer del segle XVIII i estil barroc, de l’escultor Pau Costa (1665 – 1727). Aquest fou destruït durant la Guerra Civil espanyola. El 2 de novembre de 1710 els obrers de l’obra vella de l’església signaren un contracte amb l’escultor pactant-se per a la fàbrica del retaule la quantitat de cinc mil cinc-centes lliures barceloneses. El diumenge dia 20 d’octubre de 1771 els dos obrers de l’obra vella, el sastre Antoni Granés, i e...

Era el dimecres 27 d’abril de 1497, la flota de l’almirall mossèn Bernat Vilamarí era atracada a Palamós, que havia estat participant de forma més o menys continuada, en les guerres de Nàpols contra Venècia i contra els barons angevins rebels fins l’any 1496; doncs bé, l’agutzil d’una de les galeres vingué amb cinc companyons, amb ell sis, i setze moros que tenien captius, a fer llenya a l’alzinar que hi havia al prat de Font Morisca.                                                                                     Cala de font Morisca La Font Morisca que està en la costa, dins els termes de la parròquia de Mont-ras, és una bonica cala situada al costat de la cala del Crit, des d’on es té l’únic accés per terra a través d’un forat en el massís de roques que separa ambdues cales,...

Durant la gèlida nit del dimarts 8 de gener de 1822, movent-se en la foscor per no ser vistos, uns desconeguts van abandonar un cistell en el portal de la casa del carrer de la Caritat, on vivia el notari de Palafrugell Mariano Montserrat. Fins l’endemà de bon matí, quan va començar l’activitat a la casa, no es van adonar del paquet que hi havia davant la porta, quan els plors insistents d’un nounat va alertar la serventa que avançava feina a la cuina. Els gemecs se sentien tan propers que semblaven provenir de dins de la mateixa casa, i eren tan exasperats que no li va costar gens localitzar d’on venien en realitat els sanglots. De seguida va judicar la noia que es tractava d’un nen que alguna família desesperada havia deixat abandonat durant la nit a les portes d’una casa que sabien benestant i de bons cristians. Un altre desgraciat més —va pensar la minyona— Ja he perdut el compte dels que portem. En un gest que sabia inútil va mirar el carrer ansiosament amunt i avall, com si...

La fonda de La Estrella és un establiment molt antic, va camí d’acomplir un quart de segle d’existència, i durant el transcurs  d’eix temps, han succeït en l’establiment multitud de històries, anècdotes i fets, algun dels quals son coneguts i molts altres que ignorem, s’han perdut en el plecs del temps i no els podrem conèixer mai més. Ningú no els podrà rememorar. D’aquestes vivències anònimes i un xic fútils tracta la història que us volem relatar ara, de les històries de la gent que quan desapareix perd la identitat, perquè dels altres, els poderosos i nobles, hi han amplies biografies tan carregades d’elogis i mèrits que sembla talment que en aquest mon tot ha estat fet per ells, i naturalment per a la seva comoditat i folgança. L’onze d’abril de 1888 va ocórrer un fet luctuós en la fonda, un succés que va sacsejar la morigerada i conservadora societat de Palafrugell. En aquells moments el parador, que estava situat en el centre de la vila, era un allotjament modest on para...

En la segona meitat del segle XIX l’entramat viari de Palafrugell era el resultat de segles de creixement urbà espontani, sense organitzar, on era la propietat i no el bé comú la que determinava el resultat urbanístic, exceptuant algunes intervencions puntuals que es limitaven a rectificar l’alineació d’algun carrer existent, actuant sobre les parcel·les que eren buides de qualsevol edificació. Fins a aquell moment, la població, que havia crescut principalment seguint els eixos viaris medievals, el de Palamós i el de La Bisbal, experimenta una creixent i ininterrompuda demanda de sòl i es comencen a omplir els buits interiors que havien quedant entre altres edificacions existents, i juntament amb el model de creixement lineal existent, apareix el desenvolupament urbà expansiu, que contempla ampliar la urbanització en els límits urbans, amb la inclusió de carrers nous. Els propietaris de les terres d’aquests eixamples perifèrics s’encarregaven a títol particular de partionar i urbanit...

Seria pels vols de la mitja nit del dilluns 22 de febrer de 1903, quan el comerciant Josep Girbau tornava al seu domicili, aquell havia sigut un dia de treball intens i anhelava el poder estirar-se en el llit a descansar. En arribar al cap del carrer de Pals, ja va veure de seguida que alguna cosa no acabava d’estar a lloc a casa seva. L’ensurt va ser de trobar-se la porta oberta i a dins tots els mobles en desordre i amb senyals evidents de que s’havia comès un robatori pel procediment de foradar amb un filaberquí la finestra, desprès d’haver tret el vidre, aixecar el pestell i colar-se còmodament a l’interior.                                                          Carrer de Pals, en segon terme a l’esquerra la casa de Josep Girbau. Sense perdre temps Girbau va sortir de la casa per anar al quarter de la guàrdia civil a denunciar el robatori...

En el llibre d’Henry Lyonnet A travers l’Espagne Inconnue , editat a Barcelona el 1896 per Richardin Lamm et C cie , Succursale E. Dentu, París, en parlar el viatger de Palafrugell ressaltant el gran centre de producció que era de taps de xampany i de com s’havien enriquit alguns industrials amb aquest ofici, lloà l’existència de algunes cases molt ben construïdes. De la visita que realitzà a l’església trobà un altar de fusta molt bonic i emfatitzà la curiositat de que en els batents del portal d’entrada, hi havia clavades una infinitat de ferradures, com si fossin estampats japonesos en caixes de sàndal. Quan marxava de la vila, l’autor va haver d’esperar l’hora de sortida del tramvia en el saló d’un gran cafè, en aquell moment buit, el propietari intentava fer-lo entendre de la gran quantitat de partits polítics que hi havia a Espanya. Però el francès, avorrit, optà per retirar-se a l’estació sense voler escoltar el final de l’explicació. El pas del tramvia era en aquell temps poc...

El carrer de la Tarongeta es va anar formant sobre l’antic camí de Vilaseca que s’iniciava fora muralles, en els fossats del racó nord-est del castell de Palafrugell. En aquell punt existia una torre cantonera que reforçava l’encontre de les murades nord i est del recinte. Com que la cruïlla era un indret d’eixida, des de molt temps enrere s’havia col·locat un pedró amb una creu que, assenyalant els límits de la urbs, servia per a protegir-la de tots els danys i perills que poguessin venir per aquell camí. Quan la protecció desaparegué del mig de la cruïlla es substituí per una creu simbòlica situada en el xamfrà, en una capelleta de la casa del costat de migdia. Avui dia també desapareguda.                                                      Cap de carrer de la Tarongeta, cantonada amb Pi i Margall. Pel nom que du el carrer hi ha una conjunció que ens ...

A Palafrugell hi ha dos carrers que porten el mot Cases en el nom, un és el de Quatre Cases i l’altre el de Cases Noves. El carrer de les Quatre Cases és molt antic, era un primitiu vial de trajectòria curta, local, interna i segura, que comunicava el centre de la vila amb el proper veïnat de la Caritat, constituït per uns quants masos dispersos i hortes que s’arrengleraven a redós de la petita riera que menava dels turons del nord de la població. El de Les Cases Noves, de formació ben diferent, era el resultat del creixement urbà format al llarg de una ruta de comunicacions amb l’exterior de la població i per tant més exposada i insegura, que duia pel camí reial a Girona per La Bisbal i a través d’un altre camí també a Torroella de Montgrí, sent dels primers suburbis que es formaren a la població (s. XVI), durant les èpoques de creixement demogràfic, abans inclús que el carrer de Pals.                             ...

La Pineda d’en Marquès va ser en el passat un lloc d’estimada concurrència dels palafrugellencs, era el lloc d’esbarjo que li corresponia tenir en una època en la que el temps d’oci es repartia entre el passeig, la missa, el casino, la taberna, i els ateneus d’exaltació republicana. N’estic segur que de no haver existit el pinar, els palafrugellencs se l’haurien inventat per tenir un lloc de recreo imaginari on refugiar-se, un lloc per on poder passejar mentalment. Era un espai sanitós i terapèutic com en deien d’aquell lloc. La Pineda era un element periurbà, una arbreda situada en el punt just, ni massa a prop, ni massa lluny, una situació d’acceptable abast. Era un bosc de repoblació, amb els pins ordenats en rengleres com si restessin en formació. D’una aclaparadora simetria estàtica. L’arboreda estava envoltada de les hortes més riques i fructíferes del municipi, podria dir-se d’ella que era l’enyorat parc municipal que tant desitjava la població. I el volien així, tal qual es...