Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2008

La fornícula de la Tarongeta

De tant que ens importa la vila de Palafrugell ja ni ens la mirem. Que n’és d’important el progrés quan se’n du pel davant tot el que ens és proper i familiar. Hi han llegats que han de ser al museus, son molt valuosos, irreemplaçables únics. Hi ha que no, que han de ser al carrer, on han estat sempre, on han de continuar per equilibrar les nostres vides, i que ens serveixen de referència, de guiatge, de línia de vida emocional. Una fornícula és un element intranscendent, no te cap utilitat pràctica, una insignificança arquitectònica i artística que s’encasta a la paret per aixoplugar un sant o una creu. Si endemés està situada al carrer de la Tarongeta, en ple centre de Palafrugell, lloc on hi havia una d’aquestes minúscules caixetes de paret, tot queda tan lluny i diluït que l’opinió pública ni s’assabenta de la seva pèrdua. Hi havia una creu, y el poderós progrés desbaratador la va demolir. Feia temps que ja no era un símbol religiós efectiu, havia perdut credibilitat, era un simple

Cala Pedrosa, Tamariu

Aquest post va ser publicat en un altre blog el dia 30 de març de 2008, entretant alguna cosa important ha succeït a La Pedrosa. Els més propers la sabem valorar, pels altres no te cap importància. Avui hem anat a esmorzar a Cala Pedrosa. Tenim per costum el fer-ho de tant en tant. No tant sovint com ens agradaria. Per anar be s’hi ha de baixar d’hora. Si pot ser, tant com per poder anticipar-nos a la sortida del sol. Baixem a peu des de la carretera de Tamariu, el darrer poble de la Costa Brava en ser descobert pel turisme de Capital. Al principi l’antiga cala de pescadors de Tamariu va ser ignorada durant molt de temps per no reunir els requisits necessaris que precisa societat benestant per lluir-se, i queda molt apartada, inclús pels mateixos palafrugellencs. Va continuar així fins que les aglo meracions no assoliren la saturació dels destins capdavanters, mantenint-se més o menys en un segon terme fins ben avançat el segle XX, el moment precís en que el turisme de segona residènc