Palatio Frugelli

El carrer Major de Palafrugell te un acabat tan absent i misteriós que resulta difícil de percebre. Entenc que la gent que dubta ho pugui idear d’una altra manera. Ben mirat ha perdut gran part del patrimoni dels seus edificis, però és un fet inqüestionable que encara conserva trets històrics particulars, i el fet d’haver-los adquirit durant un llarg transcurs de moments ha estat fonamental. És el degà dels carrers, i pels palafrugellencs, durant molts segles, el carrer principal, el més important de tots. Aquesta és la font de la seva pervivència. Si el passeges, el carrer encara ho transmet. Ho notaràs de seguida. Us preguntareu quan començà el declivi del carrer, quan deixà d’ésser principal?. Doncs bé, us puc dir que tot començà amb la desamortització del 1835. Fou aquest un fet que no qüestiono. Només assevero que quan el Castell de Palafrugell vivia sota el domini senyorial de la Col·legiata de Santa Anna de Barcelona i el centre urbà estava voltat de muralles, a la part bai

Deixeu-me que us parli d’un escut de la vila situat a la cara principal de l’església. És un bonic relleu discretament ubicat a un costat de la façana, fora del centre visual de l’edifici. Està col·locat entremig de dues finestres, la inferior, la més petita de les dues, és un ” oculus ”, un ull circular que il·lumina l’estança de sota el campanar, una mena de cambra de passes perdudes. A dita cambra s’accedeix per la porta petita del temple, la que no s’obre mai, una porta, per dir-ho així, alternativa, social, catecúmena. La finestra superior te forma rectangular i pertany a una altra estança del campanar. L’escut, format per una combinació escultòrica complexa, està orientat a l’oest, mirant l’ocàs del sol ponent-se per indicar la direcció d’occident. El motiu principal, emmarcat en un oval, està dipositat dins d’una cartel·la perquè el realci, perquè el converteixi en un element més conspicu, més atraient. Aquesta obra és feta del temps en que el poble es denominava “Castell d

L' església de Sant Martí de Palafrugell, tal i com avui la coneixem, és el resultat d’unes obres d’ampliació que es van iniciar a finals del segle XVI, quan l’anterior temple començava a resultar petit i s’evidenciava incapaç d’acollir l’augment de feligresos practicants. A la sol·licitud de permís d’obres de l’època, un document que portaren en pròpia ma, a la ciutat de Girona, una comissió de jurats de la vila i obrers de l’església, es recollia la conveniència de fer les obres necessàries per engrandir l’edifici amb quatre capelles i mantenir aquelles parts de la construcció vella que poguessin ser aprofitades. El preu estipulat amb el mestre Pere Bòria per a realitzar les obres fou de 6.000 lliures moneda de Barcelona i el compromís que figurava en el document acordava que la despesa total de l’obra hauria de ser pagada en una part pels parroquians i l’altra pels administradors de l’església que hi contribuiria amb 25 lliures anuals de les rendes que generava el fornit patr