Palatio Frugelli

La Font monumental de 1883 A punt de finalitzar el mandat municipal del bienni 1881-1883, la Corporació de la Vila integrada per l'alcalde senyor Martí Noguer, que devia deixar del seu càrrec el darrer dia del mes de juny, va sorprendre tothom quan pocs dies abans del seu relleu anunciava la transformació urbanística de la Plaça de la Font. Iniciant-se les obres immediatament. La tal plaça és un espai de forma irregular on desemboquen varius carrers, el de Caritat, el de La Font, Rabal Inferior i el carrer Ample. La intenció era convertir el lloc en un espai agradable i urbà al mig del qual es col•locaria una font monumental coronada per un fanal de grans dimensions que fos suficient per a enllumenar la plaça, tan freqüentada de gent com abandonada de conservació. Aquell fanal d'enllumenat a gas es deixaria encès tota la nit perquè servís de guia als vianants. En aquell lloc ja existia una antiga i primitiva font, que donava nom a l'espai, es trobava situada a la pare

El Llafranc de les darreries del XIX i primers anys del segle XX, fins el 1904 en que va morir, va estar associat inequívocament a un personatge entranyable que no tindria cabuda fora del seu temps, aquest home, franc i proper, formava part de l'escena i de la època del Llafranc autèntic, d'altres imitadors que posteriorment han mirat d'interpretar el seu paper, ho han fet com un reclam, per mantenir el caliu d'estiuejants poc exigents, oferint-los decorats d'estètica cinematogràfica d'un perfil cada cop més baix. Aquest Home al qual ens referim es deia Francesc Plà, un mariner natural de la població de Blanes, al que es coneixia popularment per "Xicu de Blanes". En Xicu de Blanes era conegut arreu, i no hi havia concurrent a Llafranc que no hagués escoltat alguna vegada les seves afables converses. El fornit mariner, que havans de passat una gran part de la seva vida navegant els mars i oceans a la marina mercant, serví a l'Armada Reial, s'est

Ermedàs és un llogaret agregat a Palafrugell. Però on és el poble d'Ermedàs? On comença i on acaba el camp? Aquí no hi ha antítesi entre poble i camp, es dilueixen l'un amb l'altre sense perdre cap d'ells la seva essència. Fa uns quants anys es podria haver descrit així; agafem un mas, un cavall, un carro, un porc i unes poques gallines, les multipliquem per cinquanta i les espurnegem a l'atzar per sobre de la planícia al·luvial de l'Aubi, territori pla com la palma de la mà, plana creuada pel camí ral i la carretera provincial, sense faltar el ferrocarril de via estreta, i allà on s'haguessin agrupat unes poques llavors del planter que sembràvem, mostraria perfectament el que és el veïnat d'Ermedàs. Un poble que fou essencialment agrícola, amb antigues masies que eren al mateix temps cases de labor i fortaleses defensives contra els atacs dels pirates, admirables i bellíssims exemplars rurals d'arquitectura pràctica civil i militar. Ermedàs, fa refe