Palatio Frugelli

L’onze de maig de 1913 va aparèixer a la premsa la noticia d’un fet luctuós ocorregut uns dies abans en un poble del Departament de Var a la Provença. Amb ben poques paraules s’informava com un palafrugellenc, fill d’en Pere Quintana, el sereno d’aquella vila, havia estat la víctima d’un crim. De l’assassí es deia que havia estat un altre palafrugellenc, de cognom Bastons. El dramàtic desenllaç va ocórrer el dematí del dimecres dia 7 a Pierrefeu, petita i bucòlica vila medieval de 2800 habitants, situada al cor del país dels trobadors, al capdamunt del turó de Sainte-Croix, primer contrafort del Massís de les Maures. A ponent de la vila s’estén una vasta i rica planura vitícola. L’Adelard Quintana de 38 anys  era un taper de Palafrugell, que com a molts altres homes de la seva generació els truncà la vida haver d’anar a la Guerra de Cuba (1895-1898). De l’infern d’ultramar va tornar malalt i canviat. I en el moment en que la industria surera a casa nostra vivia temps d’esplendor e

Sempre havia pensat que la raó de posar-ne nom als carrers i numeració les cases, facilitava una gestió eficaç de l’administració local, o proporcionava un bon funcionament al servei postal. Identificant els domicilis es facilitava la comunicació per carta. Així ho creia fins conèixer el contingut del Reial Decret de 30 de novembre de 1858, una disposició en la qual el Ministeri de la Governació ordenava els Governadors provincials, que manessin tots els alcaldes tornar a dibuixar amb pintura indeleble la numeració de les cases en aquells pobles que ja els tenien i els posessin en aquells altres que encara no en tenien. Tot, -es deia en la referida ordre-, per un exacte compliment de les regles de policia urbana i com un mitjà per a disposar diferents informacions estadístiques per a la reial Cort. La nua realitat..., és tractava d’una qüestió fiscal de la Hisenda Pública, disfressada de servei al poble. El reial decret també establia un procediment per a numerar les cases i aquest

La primera vegada que vaig veure un tupí encastat a la paret fou de forma casual al carrer de les Cases Noves, i degut la meva ignorància no vaig sentir cap classe d’estímul ni curiositat. Qui no te cognició d’allò que mira, és com si no existís per a ell. En el meu cas allò va ser atribuït a una simple eventualitat constructiva. Però el meu cap no se’n va descuidar d’enregistrar-ho. El mateix objecte el vaig tornar a veure en un altre moment, en una altra casa de la mateixa època, i es trobava col·locat en una situació quasi idèntica al primer que havia vist. Els nius de tupí, a casa nostra son més coneguts pel nom de pardaleres, son olles de fang encastades expressament a les parets antigues de les façanes fetes amb pedruscall, les quals se’ls practicava un forat arrodonit al cul i es col·locaven completament enrasades amb la boca cap a l’interior del mur i deixant al descobert únicament el cul foradat. Gairebé sempre es troben orientades a migdia, però n’he trobat alguna d’exte

El perfil del Raval Inferior fa baixada, és un pendent suau que no desassossega ningú. Del costat esquerre del carrer hi ha alguns edificis característics dels segles XVIII i XIX sotmesos a un intent de restauració poc acreditat amb resultats més aviat magres. Es podria haver aconseguit més!. De totes les maneres que es vulgui analitzar, aquest, ja era un carrer perdut. Les construccions del costat de ponent son habitatges sense ànima. Parlant-vos en confiança, de tots aquests, jo, potser, només en salvaria un parell. El creixement urbà de Palafrugell des del punt de vista urbanístic, i centrant-nos en la part més antiga del procés, s’adaptà al tipus de població de planícia, en la qual els habitants tendiren a agrupar-se seguint unes línies de construcció en paral·lel, adaptades a la forma de la lloma sobre la que s’edificava, traçant dos eixos que seguien la direcció nord-sud, i disposant uns carrers transversals més estrets, per comunicar-los. A l’esplanada que hi havia davan