Sempre havia pensat que la raó de
posar-ne nom als carrers i numeració les cases, facilitava una gestió eficaç de
l’administració local, o proporcionava un bon funcionament al servei postal. Identificant
els domicilis es facilitava la comunicació per carta. Així ho creia fins
conèixer el contingut del Reial Decret de 30 de novembre de 1858, una disposició
en la qual el Ministeri de la Governació ordenava els Governadors provincials,
que manessin tots els alcaldes tornar a dibuixar amb pintura indeleble la
numeració de les cases en aquells pobles que ja els tenien i els posessin en
aquells altres que encara no en tenien. Tot, -es deia en la referida ordre-, per
un exacte compliment de les regles de policia urbana i com un mitjà per a disposar
diferents informacions estadístiques per a la reial Cort. La nua realitat..., és
tractava d’una qüestió fiscal de la Hisenda Pública, disfressada de servei al
poble.
El reial decret també establia un
procediment per a numerar les cases i aquest havia de seguir el que s’havia
instaurat novament a la capital de l’estat. El procés era senzill, s’iniciava
des del centre de la població cap a la perifèria, establin el nombres senars a
la vorera esquerra del carrer i els parells a la dreta; el mateix procediment s’aplicava
als carrers de travessia, i en aquest cas s’iniciava la numeració des de
l’embocadura del carrer de major importància pel seu transit o amplada. Les
places la numeració havia d’ésser seguida. Per a numerar els habitatges
dispersos, es partia del centre de la població, fixant-hi la numeració per
ordre de divisió de quarters, compresos entre les quatre línies dirigides als
punts cardinals.
El governador de Girona urgia els
ajuntaments amb l’obligatorietat de situar els números de les cases sobre
l’entrada principal, col·locats en rajoles o, si els propietaris s’ho podien
permetre, en marbre blanc amb lletres de metall ben assegurades i en la mateixa
forma es podien col·locar també els noms dels carrers, els quals devien estar
en les dues embocadures situant les plaques a una alçada convenient al costat
de la ma esquerra del vianant. S’havia de procurar també que en aquelles
poblacions on encara es conservava l’ús d’algun dialecte es reduïssin els noms
dels carrers a la llengua castellana.
En aquelles primeres ordenacions
no faltà la picaresca, la gent no era pas beneita sobre les intencions de la numeració
de les cases i es feien ocultacions, o també, quan existien dues, tres, o més
cases unides, pertanyents a un mateix propietari, posaven un sol número, o el repetien
a cada una d’elles. Però aquestes pràctiques van ser perseguides per
l’autoritat.
Tot plegat te un inici,
i aquest es deu a la reial i absolutista Casa dels Borbons, els qui, l’any
1760, durant el regnat de Carlos III, portaren a Madrid l’arquitecte sicilià
Francesco Sabatini. Només un any desprès de la seva arribada l’arquitecte
redactà un projecte general per a la capital que contemplava entre moltes
altres coses de policia urbana la numeració de les cases... “pues permite tenir un conocimiento exacto
de las Manzanas y casas existentes y, consecuentemente se pueden numerar”.
Comentaris