Palatio Frugelli

En temps passats, entre els vius i els difunts la convivència era una cosa molt més propera del que avui ens podem arribar a imaginar. La mort en tota la seva magnificència era per als nostres ancestres una cosa consubstancial a la pròpia vida i era considerada i tractada de forma natural, sense els tabús ni l’obscurantisme amb els que l’han acabat d’encobrir. Els cementiris, on tenia lloc el procés de podridura o descomposició dels cadàvers estava ubicat en la immensa majoria de poblacions al costat de les esglésies, i a tocar de les cases sense cap més obstacle entremig que no fos el mur que el circuïa, i aquest existia solament com una delimitació entre allò que havia estat consagrat i el que era considerat mundà. Cloent-lo s’impedia també que els animals de carrer entressin en el recinte alterant la serenitat dels morts.           Miniatura d'un homenatge de fidelitat i vassallatge al senyor feudal. En un capbreu del Monestir de Sant Pere de Galligans de Gir...

En la segona meitat del segle XIX l’entramat viari de Palafrugell era el resultat de segles de creixement urbà espontani, sense organitzar, on era la propietat i no el bé comú la que determinava el resultat urbanístic, exceptuant algunes intervencions puntuals que es limitaven a rectificar l’alineació d’algun carrer existent, actuant sobre les parcel·les que eren buides de qualsevol edificació. Fins a aquell moment, la població, que havia crescut principalment seguint els eixos viaris medievals, el de Palamós i el de La Bisbal, experimenta una creixent i ininterrompuda demanda de sòl i es comencen a omplir els buits interiors que havien quedant entre altres edificacions existents, i juntament amb el model de creixement lineal existent, apareix el desenvolupament urbà expansiu, que contempla ampliar la urbanització en els límits urbans, amb la inclusió de carrers nous. Els propietaris de les terres d’aquests eixamples perifèrics s’encarregaven a títol particular de partionar i urbanit...

El veïnat d’Ermedàs, altrament nomenat Sant Ramon d’Ermedàs pels que diuen que és el seu antic i veritable nom, el conformen algunes cases velles agrupades en un petit nucli semi urbà de forma rectilínia que es va anar formant a banda i banda del camí de Palafrugell, i uns quants masos dispersos per la planura del fèrtil corredor de l’Aubi. Moltes cases han estat restaurades per a usos de segona residència i han quedat força emmascarades, algunes altres resguarden a les famílies autòctones del llogarret que encara es poden dedicar al camp i la ramaderia. Si fent un esforç mental aconseguim ignorar les cases que s’han restaurat revestides d’elegància, podrem observar les altres edificacions originals, fascinants i captivadores, que mostren la senzillesa de les tècniques edilícies amb que van ser construïdes en segles passats. Observarem les gruixudes façanes de pedra borda lligada amb morter de calç, impenetrables al clima de l’exterior, amb les cadenes de carreus de granit escairat...

A principis de l’any 1870 va arribar a la vila Palafrugell un jove matrimoni, la parella procedia de la vila de Lloret de Mar, i eren Joan Farràs Riera i Antònia Vilà Cabañas. Ell tenia 27 anys i era natural de Josa, una petita població de l’Alt Urgell a la província de Lleida, ella, també de 27 anys, era nascuda a Lloret, la població on s’havien conegut, havien festejat i s’havien celebrat el seu enllaç uns dies abans. El Joan, que tenia la professió de fuster, havia migrat uns anys abans des de la seva vila natal fins a Lloret atret per la important indústria de construcció naval, buscava feina en les drassanes lloretenques. Durant un temps va poder treballar en diferents tallers i drassanes però la indústria naviliera tradicional iniciava el seu declivi enfront de la navegació a vapor i la feina escassejava, raó per la qual, quan els promesos es van casar, decidiren traslladar-se a Palafrugell, on existien diversos tallers de fusteria i els resultaria més fàcil treballar en un merca...

El carrer de Pi i Margall és una via cardinal, es a dir la seva traça segueix la orientació nord-sud que correspon al paral·lel 41º 55’ 51’’. A la fotografia que acompanya l‘article es mostra una via que ja és completament oberta i urbanitzada fins dalt de tot del puig del mas Mascort. El paviment és de macadam, reforçat amb un empedrat als costats per formar sengles cunetes que permetin córrer l’aigua, les voreres mostren l'enllosat de pedra original del segle XIX. En un primer terme a l’esquerra de la imatge, que es correspon amb la casa número 1 del carrer, es pot veure el rètol de la sastreria de Lluís Sitjas Parals, que va ser inaugurada a Plaça Nova el mes d’octubre de 1904 i en aquest lloc del carrer Pi i Margall, fent cantonada amb la mencionada plaça, el febrer de 1909. La sastreria perduraria, ja amb el nom de Casa Sitjas, fins els inicis de la dècada dels 70. Al portal del mig hi havia l’espardenyeria de Lluís Esparch que s’hi va obrir el 1910, i en el tercer portal de...

L’11 de desembre de 1413 Joan Carreras i Antoni Cervià, que representen la universitat de Palafrugell, signen un contracte amb l’insigne pintor Lluís Borrassà per a la realització d’un retaule que s’hi destinaria a l’església parroquial de sant Martí. En una de les clàusules del document es menciona que en el guardapols que havia de protegir el retaule per la seva vora, hauria de figurar l’escut de la vila de Palafrugell, i es detalla dient que tindria camp de gules o encarnat i un palau de plata o blanc, amb una garba de blat a cada costat, d’or. En totes les seves formes els escuts han de tenir unes proporcions de sis mesures d’alt per cinc d’ample. La manera de blasonar a Catalunya, es a dir, com es defineixen els escuts, en primer lloc s’explica el camp, que és l’espai de dins l’escut, i desprès es descriuen les peces o les figures. En els esmalts que figuren en l’escut tenim el color gules i dos metalls, la plata i l’or. El color vermell o gules, quan no es fa amb color...