SANT RAMON D’ERMEDÀS

El veïnat d’Ermedàs, altrament nomenat Sant Ramon d’Ermedàs pels que diuen que és el seu antic i veritable nom, el conformen algunes cases velles agrupades en un petit nucli semi urbà de forma rectilínia que es va anar formant a banda i banda del camí de Palafrugell, i uns quants masos dispersos per la planura del fèrtil corredor de l’Aubi. Moltes cases han estat restaurades per a usos de segona residència i han quedat força emmascarades, algunes altres resguarden a les famílies autòctones del llogarret que encara es poden dedicar al camp i la ramaderia.

Si fent un esforç mental aconseguim ignorar les cases que s’han restaurat revestides d’elegància, podrem observar les altres edificacions originals, fascinants i captivadores, que mostren la senzillesa de les tècniques edilícies amb que van ser construïdes en segles passats.

Observarem les gruixudes façanes de pedra borda lligada amb morter de calç, impenetrables al clima de l’exterior, amb les cadenes de carreus de granit escairats a les cantonades, perquè així es garantia la fermesa de la construcció, situant en els punts febles de la casa la pedra més sòlida i resistent. Les teulades amb els ràfecs de molta volada per protegir de l’aigua i les humitats els murs; i per a emparar els que habiten la casa, no poden faltar les dent de llop dibuixades a les teules i les rajoles del ràfec, perquè siguin ben visibles des de fora als malfactors, siguin aquests homes o ens damnosos, havent disposat la planta de l’habitatge, com no podia ser de cap altra manera, apuntant les superfícies de façana més petites a tramuntana, per poder orientar les altres cares a la trajectòria del sol i guanyar la màxima escalfor i llum per les estances.

                                                                         Interior de la Capella de Sant Ramon.

A les plantes baixes les finestres més petites, minúscules, protegint el forat amb una reixa simple composta per dues barres de ferro en forma de creu, que també feia la doble funció de protecció. Al pis, on s’ubicaven les habitacions, les finestres son més grans, emmarcades amb carreus de pedra calcària ben escairats i polits. Una disposició adequada de temps insegurs. Fixeu-vos en l’extrem del carenat de les teulades i observeu els galls protectors composats per uns simples retalls de teula fent el dibuix del cap amb el seu bec en un dels extrems i aparençant la cua en l’altre. Tot això pensat i fet amb la tradició que dóna el coneixement ancestral de l’entorn. Tot pensat per a complir amb una funció concreta.

L’església de Sant Ramon d’Ermedàs també està situat a la vora del camí, el temple és el matràs social del veïnat, o almenys ho va ser antigament, en aquell temps en que els canvis succeïen molt lentament i les relacions entre les famílies que poblaven aquest indret s’allargava durant generacions.

                                                                                  Mas Fina. Ermedàs (1915)

De la construcció del temple es diu en tots els manuals i webs, que és una edificació del segle XVI, però jo en tinc la proba de que és una mica posterior. És de principis del XVII. La vaig trobar casualment fullejant un llibre de baptismes antics de l’església de Sant Martí de Palafrugell, hi vaig llegir aquell registre a l’atzar.

El 19 d’abril de 1602 el prevere i menor de dies Antoni Riera batejà un nadó que era fill de Joan Pi Vergonyós, pagès d’Ermedàs, i de la seva muller Salvadora Bonet, li foc posar el nom de Ramon i van ser padrins Montserrat Fina, àlies Plana, jurat de la vila de Palafrugell i Margarida Bonet tia del batejat...y en aquell matex mes y any fonch començada a Gloria de Nostre Senyor Jesucrist la Capella de S^t Ramon en dit veynat de Armadas y es lo primer nom q(ue) an posat en aquell veynat.

A l’altre costat del camí davant de la capella de Sant Ramon hi ha el mas Fina, on vivia el padrí de Ramon.