Passa al contingut principal

Entrades

EL CÈLEBRE AERONAUTA CAPITÀ PAUFILA

Entrades recents

EL TERRATRÈMOL DE LISBOA

El dissabte 1 de novembre de 1755, dia de Tots Sants, a l’hora de la missa major (10h 16´), es va produir un terratrèmol que causà un enorme impacte produint milers de víctimes mortals i de ferits a la Península Ibèrica i el nord d’Àfrica. Es va notar en tota la península i diversos llocs de la resta d’Europa occidental, inclús d’Amèrica. L’epicentre del sisme estava situat a diversos centenars de kilòmetres al sud-oest del Cap de Sant Vicenç dins l’oceà Atlàntic, i va rebre el nom de terratrèmol de Lisboa perquè va ser aquesta ciutat on va causar més mal, a causa sobretot de l’incendi que es produí. Amb una intensitat X a l’escala de Richter, una durada entre 7 i 8 minuts amb intervals de quietud, un tsunami posterior amb més d’un miler de rèpliques que es van succeir al llarg de diversos anys i 1250 morts, el terratrèmol de Lisboa és un dels fets més extraordinaris que ha succeït en època moderna a Espanya, però potser que també ho sigui a nivell mundial. El rei Fernando VI encar

RAFEL GALLART, SABATER

Palafrugell havia mantingut la vila durant segles arraulida dintre de les muralles, però arribats al segle XVI la pressió demogràfica desbordà la murada que encotillava l’augment de la vella població. El poble creixia, l’espai murallat s’havia fet petit  i es va veure en la necessitat de crear nous barris amb els veïns que s’establien en ravals fora de la vila. Aquests tenien els mateixos drets i privilegis, eren ciutadans que pertanyien al castell i els termes de Palafrugell, Mont-ras, Llofriu i el Port de Calella, però els de “dins la vila”, els que habitaven entre muralles, tenien un altre rang, una altra condició, eren designats, denominats i tractats de manera diferent als de fora. En al·ludir-los, d’aquests en deien, daixonses “de la Vila”, o be, dallonses “de Plaça”. Eren les dues úniques referencies que adoptaren els nostres avantpassats per referir-se a les famílies que residien dintre muralles. Eren les nissagues familiars originals, les arrels de població més antiga, les més

L'ESTANQUER BANDOLER

Preàmbul La història que tenim intenció d'explicar-vos és del tot verídica en els llocs i les persones que hi intervenen, comença a Barcelona, durant el transcurs d'una calorosa nit d’estiu a l’estació de la línia de França, en el moment precís en que surt de la terminal el tren expresso a Portbou, a les deu i quaranta i cinc del dimarts dia 14 d’agost de 1883, i duu d’incògnit, dissimulats entre l’heterogeneïtat de viatgers que han pujat aquesta nit, un grup de bandolers. Com és habitual, instal·lats al cotxe de 3ª classe del vagó de cua, viatja una parella de la Guàrdia Civil, assignada al quarter de Portbou, que s’encarrega de la seguretat del tren. Estació del ferrocarril de Barcelona de la Línia de França. (1883) Barcelona, estiu de 1883 Aquell dia el comboi no transportava el passatge previst perquè el tren de València amb el que havia d’enllaçar, que tenia fixada l’arribada a Barcelona a les deu i deu, duia un considerable retard sobre l’horari i no se’l va poder es

HERBA DE BRUIXA

En el temps que els va tocar viure, les bruixes no eren res més que dones atrevides, mullers valentes, doncs reivindicaren un model de vida alternatiu amb l’esperit de l’ànima femenina, completament oposat al model de la pura força bruta que aplicaven els homes. Les impel·lia la força que més temia el poder feudal, la raó pura. La temptativa de canvi que proposaven no tenia pas sentit de classe, camí que s'assajarà més endavant, el que elles proposaven era un sistema social que, per damunt de tot, prioritzes la vida, cosa ben diferent del sistema que s'acabaria instaurant. Les dones s'enfrontaren al poder feudal i religiós i per això foren acusades d’entregar-se al diable. Des d'aquell moment el seu mon es va declarar proscrit, i considerat perillós per la fe i el poder se’l perseguirà a mort. Aquest era el sentit que s’atribuïa a la mandràgora, una herba carregada de llegenda i considerada pròpia de les bruixes i per aquest motiu rebia el nom d’herba de bruixa. Deien q

JOSAFAT

  Durant la commemoració de la Festa Major de Palafrugell de 1905, es va convocar la celebració d’uns Jocs Florals, que serien els primers organitzats a l’Empordà. A la secretaria de la Secció de Belles Arts del Centre Català de Palafrugell, que dirigia l’esdeveniment, es van rebre 80 composicions per al Concurs Literari-Musical de la Festa de la Bellesa. El secretari del Centre, que era Joan Linares i Delhom, ho va fer públic dies abans del festeig. Coincidint amb la Festa va aparèixer el primer número del quinzenari ”Emporium”, una publicació cultural amb un selecte elenc de col·laboradors, que dedicava monogràficament l’edició inaugural a dita celebració. Amb aquell concurs es volia fer crida als artistes de la terra, i a fi d’evitar el risc de que en lloc de la Festa de la Bellesa, es convertís en festa de la vulgaritat, decidiren donar els artistes completa llibertat per a triar els temes, i que els premis fossin en metàl·lic. Els organitzadors obriren una subscripció per a que

SI ELS ESPINACS PARLESSIN!

Que a ningú no se li acudeixi dir que l’espinac és una menja fútil, només pel fet que la planta sigui una humil herba. Es tracta d’una hortalissa molt antiga de valuoses propietats alimentàries. És originària de l’antiga Pèrsia (l’actual Iran) i fou domesticada fa més de 8.000 anys pels homes que habitaven el Pròxim Orient a la regió de la Mitja Lluna fèrtil, en el territori que hi ha comprés entres els rius Tigris i Èufrates. Moltes coses transcendents quan principiava la civilització humana s’originaren allà. La domesticació d’un animal o una planta és el procés de transformació a través del qual s’abandona l’estat salvatge per a dependre del control absolut de l’home. Aquesta evolució biològica desemboca en una espècie nova de la qual es regula el  creixement i la reproducció. La domesticació de les plantes es va iniciar fa 12.000 anys, quan l’home neolític comença el seu cultiu i seleccionà aquelles espècies que van ser del seu gust o tenia més a l’abast. Va ser en aquell terr