La primera vegada que vaig veure un tupí encastat a la paret fou de
forma casual al carrer de les Cases Noves, i degut la meva ignorància no vaig sentir
cap classe d’estímul ni curiositat. Qui no te cognició d’allò que mira, és com
si no existís per a ell. En el meu cas allò va ser atribuït a una simple eventualitat
constructiva. Però el meu cap no se’n va descuidar d’enregistrar-ho.
El mateix objecte el vaig tornar a veure en un altre moment, en una
altra casa de la mateixa època, i es trobava col·locat en una situació quasi idèntica
al primer que havia vist.
Els nius de tupí, a casa nostra son més coneguts pel nom de
pardaleres, son olles de fang encastades expressament a les parets antigues de
les façanes fetes amb pedruscall, les quals se’ls practicava un forat arrodonit
al cul i es col·locaven completament enrasades amb la boca cap a l’interior del
mur i deixant al descobert únicament el cul foradat. Gairebé sempre es troben
orientades a migdia, però n’he trobat alguna d’externa, la única al carrer
Quatre cases, encarades vers altres direccions, mai però, no ho son a
tramuntana.
Era doncs una pràctica comuna i assumida per la societat que en el
moment de la construcció d’una casa, o posteriorment afegides, s’incorporessin
una o dues, inclús de vegades n’he contades fins a tres, olles pardaleres. Quan
no es volia obrar als murs l’olla simplement es penjava de la paret, sempre a
la part més alta, per sota del ràfec de teulada, ben a prop de les finestres
del pis, des d’on poder agafar el contingut del seu interior. Aquests tipus de
nius exteriors, eren més propis d’un ús en l’àmbit privat de les cases, als
patis o darreres de les cases i també als masos. No sembla que es disposessin a
les façanes de carrer, ja que eren més fàcilment..., diguem-ne..., disponibles.
En alguns llocs per la part de dins de la casa aquets nius eren
accessibles i des d’allà s’agafaven còmodament les cries i els ous dels pardals.
Els ocells formaven part de la dieta alimentària de les famílies aportant-les-hi
les proteïnes necessàries en uns temps que eren d’escassetat, i on el consum de
la carn escassejava, però també un temps passat en el que es mantenia l’equilibri
bionòmic i es respectava, sense espletar, el medi natural. Era una pràctica
aquesta que avui ens pot semblar primitiva, però que contemplada en aquell
moment es pot considerar un costum completament natural i en absolut reprovable.
L’estètica arquitectònica actual tendeix a treure l’arrebossat de les
cases construïdes entre mitjans segle XVIII i la segona meitat del XIX, deixant
al descobert la base del material emprat en la construcció, aquest modisme està
deixant al descobert l’existència de pardaleres en moltes de les cases
favorablement orientades. En algun cas de restauració els forats s’han reblert,
per desconeixement, però seria estimulant recuperar-los i aconseguir que l’ocell
més conegut i popular a Catalunya, fins i tot el seu nom és sinònim d’ocell, tornes
a poblar els carrers dels nostres pobles i viles.
Els pardals tenen hàbits sedentaris i estableixen els nius en
qualsevol indret de l’entorn humà, ja que s’ha adaptat a les seves activitats. És
un ocell sedentari plenament adaptat a l’entorn humà i habituat a les seves
activitats, fa els seus nius en qualsevol indret, habitualment en els forats
dels murs, a les teulades o els arbres.
Comentaris