Palatio Frugelli

La fonda de La Estrella és un establiment molt antic, va camí d’acomplir un quart de segle d’existència, i durant el transcurs  d’eix temps, han succeït en l’establiment multitud de històries, anècdotes i fets, algun dels quals son coneguts i molts altres que ignorem, s’han perdut en el plecs del temps i no els podrem conèixer mai més. Ningú no els podrà rememorar. D’aquestes vivències anònimes i un xic fútils tracta la història que us volem relatar ara, de les històries de la gent que quan desapareix perd la identitat, perquè dels altres, els poderosos i nobles, hi han amplies biografies tan carregades d’elogis i mèrits que sembla talment que en aquest mon tot ha estat fet per ells, i naturalment per a la seva comoditat i folgança. L’onze d’abril de 1888 va ocórrer un fet luctuós en la fonda, un succés que va sacsejar la morigerada i conservadora societat de Palafrugell. En aquells moments el parador, que estava situat en el centre de la vila, era un allotjament modest on para...

En la segona meitat del segle XIX l’entramat viari de Palafrugell era el resultat de segles de creixement urbà espontani, sense organitzar, on era la propietat i no el bé comú la que determinava el resultat urbanístic, exceptuant algunes intervencions puntuals que es limitaven a rectificar l’alineació d’algun carrer existent, actuant sobre les parcel·les que eren buides de qualsevol edificació. Fins a aquell moment, la població, que havia crescut principalment seguint els eixos viaris medievals, el de Palamós i el de La Bisbal, experimenta una creixent i ininterrompuda demanda de sòl i es comencen a omplir els buits interiors que havien quedant entre altres edificacions existents, i juntament amb el model de creixement lineal existent, apareix el desenvolupament urbà expansiu, que contempla ampliar la urbanització en els límits urbans, amb la inclusió de carrers nous. Els propietaris de les terres d’aquests eixamples perifèrics s’encarregaven a títol particular de partionar i urbanit...

Seria pels vols de la mitja nit del dilluns 22 de febrer de 1903, quan el comerciant Josep Girbau tornava al seu domicili, aquell havia sigut un dia de treball intens i anhelava el poder estirar-se en el llit a descansar. En arribar al cap del carrer de Pals, ja va veure de seguida que alguna cosa no acabava d’estar a lloc a casa seva. L’ensurt va ser de trobar-se la porta oberta i a dins tots els mobles en desordre i amb senyals evidents de que s’havia comès un robatori pel procediment de foradar amb un filaberquí la finestra, desprès d’haver tret el vidre, aixecar el pestell i colar-se còmodament a l’interior.                                                          Carrer de Pals, en segon terme a l’esquerra la casa de Josep Girbau. Sense perdre temps Girbau va sortir de la casa per anar al quarter de la guàrdia civil a denunciar el robatori...

En el llibre d’Henry Lyonnet A travers l’Espagne Inconnue , editat a Barcelona el 1896 per Richardin Lamm et C cie , Succursale E. Dentu, París, en parlar el viatger de Palafrugell ressaltant el gran centre de producció que era de taps de xampany i de com s’havien enriquit alguns industrials amb aquest ofici, lloà l’existència de algunes cases molt ben construïdes. De la visita que realitzà a l’església trobà un altar de fusta molt bonic i emfatitzà la curiositat de que en els batents del portal d’entrada, hi havia clavades una infinitat de ferradures, com si fossin estampats japonesos en caixes de sàndal. Quan marxava de la vila, l’autor va haver d’esperar l’hora de sortida del tramvia en el saló d’un gran cafè, en aquell moment buit, el propietari intentava fer-lo entendre de la gran quantitat de partits polítics que hi havia a Espanya. Però el francès, avorrit, optà per retirar-se a l’estació sense voler escoltar el final de l’explicació. El pas del tramvia era en aquell temps poc...

El carrer de la Tarongeta es va anar formant sobre l’antic camí de Vilaseca que s’iniciava fora muralles, en els fossats del racó nord-est del castell de Palafrugell. En aquell punt existia una torre cantonera que reforçava l’encontre de les murades nord i est del recinte. Com que la cruïlla era un indret d’eixida, des de molt temps enrere s’havia col·locat un pedró amb una creu que, assenyalant els límits de la urbs, servia per a protegir-la de tots els danys i perills que poguessin venir per aquell camí. Quan la protecció desaparegué del mig de la cruïlla es substituí per una creu simbòlica situada en el xamfrà, en una capelleta de la casa del costat de migdia. Avui dia també desapareguda.                                                      Cap de carrer de la Tarongeta, cantonada amb Pi i Margall. Pel nom que du el carrer hi ha una conjunció que ens ...

A Palafrugell hi ha dos carrers que porten el mot Cases en el nom, un és el de Quatre Cases i l’altre el de Cases Noves. El carrer de les Quatre Cases és molt antic, era un primitiu vial de trajectòria curta, local, interna i segura, que comunicava el centre de la vila amb el proper veïnat de la Caritat, constituït per uns quants masos dispersos i hortes que s’arrengleraven a redós de la petita riera que menava dels turons del nord de la població. El de Les Cases Noves, de formació ben diferent, era el resultat del creixement urbà format al llarg de una ruta de comunicacions amb l’exterior de la població i per tant més exposada i insegura, que duia pel camí reial a Girona per La Bisbal i a través d’un altre camí també a Torroella de Montgrí, sent dels primers suburbis que es formaren a la població (s. XVI), durant les èpoques de creixement demogràfic, abans inclús que el carrer de Pals.                             ...

La Pineda d’en Marquès va ser en el passat un lloc d’estimada concurrència dels palafrugellencs, era el lloc d’esbarjo que li corresponia tenir en una època en la que el temps d’oci es repartia entre el passeig, la missa, el casino, la taberna, i els ateneus d’exaltació republicana. N’estic segur que de no haver existit el pinar, els palafrugellencs se l’haurien inventat per tenir un lloc de recreo imaginari on refugiar-se, un lloc per on poder passejar mentalment. Era un espai sanitós i terapèutic com en deien d’aquell lloc. La Pineda era un element periurbà, una arbreda situada en el punt just, ni massa a prop, ni massa lluny, una situació d’acceptable abast. Era un bosc de repoblació, amb els pins ordenats en rengleres com si restessin en formació. D’una aclaparadora simetria estàtica. L’arboreda estava envoltada de les hortes més riques i fructíferes del municipi, podria dir-se d’ella que era l’enyorat parc municipal que tant desitjava la població. I el volien així, tal qual es...