Palatio Frugelli

En temps passats, entre els vius i els difunts la convivència era una cosa molt més propera del que avui ens podem arribar a imaginar. La mort en tota la seva magnificència era per als nostres ancestres una cosa consubstancial a la pròpia vida i era considerada i tractada de forma natural, sense els tabús ni l’obscurantisme amb els que l’han acabat d’encobrir. Els cementiris, on tenia lloc el procés de podridura o descomposició dels cadàvers estava ubicat en la immensa majoria de poblacions al costat de les esglésies, i a tocar de les cases sense cap més obstacle entremig que no fos el mur que el circuïa, i aquest existia solament com una delimitació entre allò que havia estat consagrat i el que era considerat mundà. Cloent-lo s’impedia també que els animals de carrer entressin en el recinte alterant la serenitat dels morts.           Miniatura d'un homenatge de fidelitat i vassallatge al senyor feudal. En un capbreu del Monestir de Sant Pere de Galligans de Girona de finals del se

Molt s’ha escrit i conjecturat sobre l’origen del nom de la Caritat de Palafrugell, un veïnat molt antic que es va originar a ponent del castell en un territori fèrtil i abundant en aigua, que en el transcurs del temps es convertí en carrer, però l’antigor de tal denominació, ens inclina a pensar que la caritat a la que es refereix el nom té molt a veure amb les rendes de les que es nodria la institució caritativa, o pia almoina Barceló. Durant l’Edat Mitjana fou creença generalitzada que la salvació eterna de l’ànima es concretava realitzant una obra meritòria de caritat moments abans del traspàs, o en vida, fent donacions pies de bens immobles o dineraris a l’església per a ser destinades a aquesta finalitat. Per tal de canalitzar i gestionar aquestes deixes caritatives l’església institucionalitzà un tipus d’organització que s’encarregava de distribuir els desitjos pietosos instituint les Pies Almoines, que es nodrien i capitalitzaven dels fons rebuts i els havien de destinar a

Eusebi Domènech Cama va néixer a Mont-ras l’any 1865, era el fill mitjà de cinc germans, tots ells fills de Jaume Domènech Puig, un jornaler natural de La Batlloria, província de Barcelona i de Margarida Cama Vidal, de Sant Joan de Palamós. La família va estar residint al poble de Mont-ras fins que per motius de feina es traslladà a viure-hi a Palafrugell. L’Eusebi era un noi a qui agradava la diversió i la gresca però tenia un caràcter baralladís que fàcilment el dominava sense que fos necessari que hi hagués cap provocació pel mig. Ell tot solet es bastava per a encendre's. Era un home de puny fàcil. Tenia l’ofici de carreter i es deia que aquest era el motiu perquè sempre es comportés de forma agra i malhumorada. Els renecs que deixava anar per la boca, com si fossin serps i gripaus verinosos, anaven amb l’ofici de carreter i quan els emprava fora de la feina sempre era per impressionar i atemorir els adversaris amb qui es barallava amb freqüència. Al poble se’l coneixia per

L’apotecari del castell de Palafrugell Francesc Roger deixà escrit en un llibre de la botiga [1] la celebració festiva que va tenir lloc a la població de Palafrugell quan, acabada l’obra de Pau Costa, es va col·locar el primer pany  d’or en el retaule. En realitat l’església parroquial de Sant Martí ha tingut dos retaules majors dedicats al sant que van ser costejats pels palafrugellencs, el primer, al segle XV d’estil gòtic, obra del pintor Lluís Borrassà ( ca 1360 – ca 1425) . Desaparegué i segurament fou desmantellat per aprofitar els materials. El darrer del segle XVIII i estil barroc, de l’escultor Pau Costa (1665 – 1727). Aquest fou destruït durant la Guerra Civil espanyola. El 2 de novembre de 1710 els obrers de l’obra vella de l’església signaren un contracte amb l’escultor pactant-se per a la fàbrica del retaule la quantitat de cinc mil cinc-centes lliures barceloneses. El diumenge dia 20 d’octubre de 1771 els dos obrers de l’obra vella, el sastre Antoni Granés, i el pa

Era el dimecres 27 d’abril de 1497, la flota de l’almirall mossèn Bernat Vilamarí era atracada a Palamós, que havia estat participant de forma més o menys continuada, en les guerres de Nàpols contra Venècia i contra els barons angevins rebels fins l’any 1496; doncs bé, l’agutzil d’una de les galeres vingué amb cinc companyons, amb ell sis, i setze moros que tenien captius, a fer llenya a l’alzinar que hi havia al prat de Font Morisca.                                                                                     Cala de font Morisca La Font Morisca que està en la costa, dins els termes de la parròquia de Mont-ras, és una bonica cala situada al costat de la cala del Crit, des d’on es té l’únic accés per terra a través d’un forat en el massís de roques que separa ambdues cales, i segons la llegenda l’origen del nom es deu al fet de que aquell recòndit lloc era conegut pels pirates barbarescos per l’existència d’una font d’aigua dolça que els servia per aprovisionar els vaixells dura

Durant la gèlida nit del dimarts 8 de gener de 1822, movent-se en la foscor per no ser vistos, uns desconeguts van abandonar un cistell en el portal de la casa del carrer de la Caritat, on vivia el notari de Palafrugell Mariano Montserrat. Fins l’endemà de bon matí, quan va començar l’activitat a la casa, no es van adonar del paquet que hi havia davant la porta, quan els plors insistents d’un nounat va alertar la serventa que avançava feina a la cuina. Els gemecs se sentien tan propers que semblaven provenir de dins de la mateixa casa, i eren tan exasperats que no li va costar gens localitzar d’on venien en realitat els sanglots. De seguida va judicar la noia que es tractava d’un nen que alguna família desesperada havia deixat abandonat durant la nit a les portes d’una casa que sabien benestant i de bons cristians. Un altre desgraciat més —va pensar la minyona— Ja he perdut el compte dels que portem. En un gest que sabia inútil va mirar el carrer ansiosament amunt i avall, com si