La possessió de Palafrugell passà per moltes mans de domini feudal abans de pertànyer als canonges regular del Sant Sepulcre. Consta que l’any 991 el comte Borrell II, va llegar el domini que tenia sobre el castell al monestir de Sant Pere de Galligans. Uns anys més tard, el 1019, aquest domini feudal pertanyia a Bernat Tedmarí, que el posseí fins el 1055, moment en què Ramon Berenguer I, en un intent per recuperar la possessió del castell, prometé al propietari Tedmarí compensar-li els delmes que rebia i donant-li cavalleria i alberg en qualsevol dels comtats catalans que triés per a establir-se. Acceptat l’acord, Tedmarí hagué de sortir del castell i la possessió directa de Palafrugell passà a mans de la casa comtal de Barcelona.L’any 1058, la comtessa Ermessenda de Carcasona (972-1058), mare de Berenguer Ramon i avia de Ramon Berenguer I, restituí al bisbe Berenguer de Girona les possessions de l’església de Sant Martí de Palau Furgell, propietats i beneficis que tenia en el lloc de mons palatii, amb les seves pertinences, el castell i l’església.
Poc després, el 1062, en una convinença acordada entre els comtes de Barcelona, Ramon Berenguer I, i la seva esposa Almodis, amb el Dalmau de Peratallada, aquest últim promet fidelitat als comtes i guardar i defensar contra tothom el domini comtal sobre Palafrugell, Llofriu i Torroella de Mont-ras, i totes les franqueses que tinguessin en dits termes.
També es menciona en un document de l’any 1151 la relació dels honors, els censos i els usatges que els comtes de Barcelona tenien en ‘Lo Frillo” (Llofriu), Asclania (Esclanyà) i Palatio Frugello. Per aquest domini rebien de la vila la dècima part dels conreus, la dècima part de la pesca, la quarta part dels fruiters i la porció, també en espècies de seixanta-quatre porcs.
Finalitzava l’any 1194 quan el rei Alfons el Cast llegà en el seu testament les viles de Palafrugell i Llofriu a l’ordre del Sant Sepulcre. En aquell moment el senyoriu de la vila el posseïa en nom del rei el cavaller Dalmau de Palol, i l’execució testamentaria del monarca havia establert que aquestes propietats no passessin als cavallers sepulcristes mentre el senyor feudal visqués.
No sabem en qui moment es realitzà el traspàs, però el litigi que va tenir lloc el mes de novembre de 1199, entre el canonge de Girona Bernat de Montpalau i el prior de l’ordre del Sant Sepulcre de Barcelona Pere de Garrigoles per la delimitació territorial de delmes entre Begur i Palafrugell, que rebien pels drets de senyoriu cada un d’ells, bé podria indicar que fos aquella la data en què els cavallers sepulcristes van prendre possessió del patrimoni llegat.
S’iniciava així el domini senyorial de Santa Anna de Barcelona sobre els termes del castell de Palafrugell, que es prolongaria, sense interrupcions, fins al segle XIX. Les Corts de Cadis posarien fi al sotmetiment eclesiàstic de la vila pel “Decreto de 6 de agosto de 1811” que promulgava la “Ley de señoríos”. La llei abolia, incorporant-los a la Nació, tots els drets senyorials jurisdiccionals. Palafrugell iniciava una nova anadura després de tenir per senyors directes els priors de l’ordre de Santa Anna durant més de sis segles.
Haver anat a parar sota el domini dels monjos milites, defensors del Sant Sepulcre, havia esdevingut de manera fortuïta, depenen exclusivament de les circumstàncies polítiques i de la creença que es tenia en obtenir la salvació eterna oferint donacions a l’església. A l’Edat Mitjana és l’Església que universalitzava el seu pensament, fent-lo prevaldre a través del domini que teia sobre la cultura i l’aciençament de la societat. D’aquesta manera va imposar els seus valors, sobretot entre els estaments dirigents, fent realitat que el poder que tenia l’autoritat eclesiàstica estès per sobre del poder civil.
Quan el rei d’Aragó Alfons I redacta el seu testament l’any 1131, en reconeix la temença del judici diví, per a la salvació de la seva ànima i la dels seus pares i tots els seus avantpassats, en les seves disposicions estableix que el regne d’Aragó fos repartit a parts iguals entre les ordres de l’Hospital, el Temple i el Sant Sepulcre. Les ordres de cavalleria beneficiaries d’aquesta deixa testamentària s’havien constituït a Jerusalem durant la primera croada proclamada pel papa Urbà II en el concili de Clermont el novembre de 1095.
En la cruel i sagnant presa de Jerusalem, ocupada per musulmans i jueus, el juliol de 1099 va destacar Godofred de Bouillon, duc de la Baixa Lorena i vassall de l’emperador germànic, a qui els caps de la croada van nomenar advocatus Sancti Sepulchri, defensor del Sant Sepulcre, que constituïa el naixement de l’ordre amb el nomenament de cinquanta cavallers sepulcristes. El distintiu dels cavallers d’aquesta ordre utilitzava la creu potençada de color vermell, divisa heràldica de Jerusalem, que portaven brodada sobre la capa, i la creu patriarcal de doble travessa sobre el pit.
El rei Alfons I morí envolcallat amb l’hàbit de cavaller del Sant Sepulcre el setembre de 1134, durant el setge de Baiona. Es ratifiquen i fan públiques les deixes a les ordres militars, segons havia establert tres anys abans. Les disposicions, però, no es dugueren a terme i el seu germà Ramir, monjo benedictí i bisbe electe de Roda-Barbastro fou proclamat el nou rei d’Aragó.
El 1138, quan la filla del rei Ramir i Agnès de Poitiers, Peronella, tenia un any d’edat va ser promesa al comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, i el seu futur sogre Ramir, en senyal de bona voluntat i amb l’encàrrec de negociar amb les ordres militars el testament d’Alfons, li traspassà immediatament la sobirania del regne d’Aragó. Ramon Berenguer IV es convertí, a l’edat de 23 anys en sobirà de la Confederació catalano-aragonesa.
Els drets de les ordres militars sobre el regne d’Aragó van ser negociades i s’arribà individualment a l’avinença entre les parts en forma de compensacions i privilegis, mitjançant acords semblants al que el 1141 signà el Sant Sepulcre, segons el qual el prior de l’ordre cedia el seu terç a Ramon Berenguer, especificant que si el comte morís sense descendència, el Sepulcre recuperaria els seus drets. En qualsevol cas en l’acord figurava també les compensacions que s’havien de satisfer en homes, propietats i béns, en viles i castells que l’ordre rebria del monarca.
L’agost de 1141 el patriarca de Ciutat Santa, Guillem, superior màxim del Sant Sepulcre, i el prior general de l’ordre, Pere, anunciaren a Ramon Berenguer l’arribada al regne de la Corona d’Aragó d’uns confrares presidits pel canonge Guerau de Grony, per qui demanaren l’assignació d’un lloc i una església, per a instituir-se a Catalunya.
La casa que establí la comunitat fou coneguda inicialment com Domus Sancti Sepulchri Barcinone, en un lloc a la vora del camí a Sant Cugat, extramurs la Ciutat Comtal. L’ordre, que tenia la missió específica de redimir captius, fou afavorida en terres catalanes per la pietat popular i la noblesa en forma de donacions i llegats diversos. L’any 1146 es va començar a edificar l’església de Santa Anna.
Els esdeveniments polítics i socials s’anirien succeint en anys posteriors i la presencia del Sant Sepulcre aniria incrementant-se en nombre de confrares i possessions, fins arribar el desenllaç ja esmentat de l’any 1194, en què el fill de Ramon Berenguer IV, Alfons el Cast, llegà al prior de Santa Anna de Barcelona les possessions palafrugellenques. Les condicions instituïdes en la transmissió dels drets sobre el castell i vila de Palafrugell establien que l’ordre disposes cinc sacerdots en les esglésies que el Sant Sepulcre tenia a Terra Santa, a l’església del Sant Sepulcre, la de la Santa Creu, l’església de la Verge Maria a la Vall de Josafat i a l’església de la Nativitat de Betlem. L’establiment d’aquests capellans s’havia de mantenir amb les rendes obtingudes en les mencionades viles fins que la ciutat de Jerusalem, reconquerida per les tropes musulmanes de Saladí el 1187, no fos recuperada pels cristians.
L’ordre de Santa Anna administrava els seus béns a Palafrugell, recaptant els censos, delmes i privilegis, fonamentalment en forma d’agrers, que consistia en el pagament d’unes parts proporcionals de les collites de cereal i vinya produïda, exercint també, tots els altres drets que tenien sobre els seus dominis.
El prior de l’ordre podia concedir actes d’establiment a tots aquells nous masovers que volguessin establir-se en les seves propietats. Possessions de les quals es reservava el domini directe, cedint l’emfiteuta el domini útil, pel qual rebia anualment els censos que s’havien de pagar en espècia o diners. En aquest temps eren tan freqüents els actes de vassallatge, on s’acceptava el domini d’un determinat senyor, així com les llicències de llibertat de servitud per tal que l’interessat pogués escollir nou senyor.
Pel fet que la casa mare del Sant Sepulcre es trobava a Barcelona, i les seves possessions molt repartides, i de vegades lluny del poder administratiu dels canonges de Santa Anna, aquests establien acords d’infeudació amb altres cavallers d’armes i senyors feudals per tal que es comprometessin a la defensa dels seus territoris i inclús actuessin com administradors de l’ordre. Aquest es el cas de Bernat de Vilanova, qui va ser infeudat pel prior de Santa Anna el desembre de 1246, amb les possessions que l’ordre tenia a Vilaür, obligant-se en el nomenament a defensar els homes i les possessions del Sant Sepulcre a Palafrugell.
Sabem, però, que aquesta delegació de funcions no sempre resultava tot l’eficaç que se suposava havia de ser, i sovint els vassalls practicaven la picaresca d’intentar escatimar al priorat alguna part dels censos que estaven obligats a pagar. L’any 1290 hagué d’intervenir el Sant Pare Innocenci IV, a qui haurien recorregut els canonges de Santa Anna, per tal que si posés remei als excessos que el comú de Palafrugell feia en els béns, possessions i delmes que legítimament pertanyien al priorat de Santa Anna.
Sota aquestes condicions es fonamentà el domini feudal de la vila de Palafrugell, sotmès al senyoriu del Sant Sepulcre, i basat en una economia agrària intensiva que no canviaria de manera substancial fins al segle XVIII, amb l’arribada a la vila de la indústria suro-tapera i el definitiu alliberament dels vincles senyorials un segle més tard.
Comentaris