L'any 1881, essent alcalde de la vila el Sr. Miquel Fina, es va decidir d'obrir un pou a Plaça Nova, per tal de trobar una mina d'aigua que substituís l'esgotada font pública que hi havia en aquest lloc.Va ser a una profunditat de 20 metres que aparegué el broll d'aigua freàtica i es construí en superfície una caseta provisional per tapar el pou i habilitar interinament un subministre per al servei del públic. Posteriorment s'estudià un projecte de font assignant 1500 pessetes al pressupost de construcció de l'artifici.
Com a conseqüència de la millora del gas rico en l'enllumenat públic de la vila el consistori va decidir d'ampliar el projecte col·locant un canelobre a la mateixa font dotant l'ampliació amb una aportació de 1500 pessetes més. L'obra fou dissenyada pel senyor Bordas, qui seria el constructor i instal·lador de la font, i encarregada a la "Societat d'alts forns i Foneries de Val-Dosne" de París, perquè fos enllestida abans del 20 de juliol de 1882, per la festa major de Palafrugell.
Entre els terminis d'entrega que la casa constructora parisenca va incomplir, i els retards i descoordinació dels transports ferroviaris 
francesos va impossibilitar l'esperada inauguració durant les festes. No va ser sinó el mes següent que la font va començar a donar aigua a la població.
francesos va impossibilitar l'esperada inauguració durant les festes. No va ser sinó el mes següent que la font va començar a donar aigua a la població.Quan finalment la font monumental, d'una tona de pes, va quedar ubicada al vell mig de la plaça, es va poder gaudir de l'elegància i treball perfectament acabat del canelobre.
El monument, decorat seguint l'ordre arquitectònic renaixentista, tenia un sòcol o cos quadrangular de 70 cm per 1,40 metres d'alçada. Al damunt del qual es situava el canelobre amb quatre braços a la part superior dels quals es sostenien bonics fanals de gas. El conjunt estava rematat per una llum central de sis cares de majors dimensions que els altres. L'alçada total del canelobre - font era de cinc metres.
En un dels costats, el que donava al carrer de Vilabertran o del Clós, (ara de Sant Sebastià), tenia col·locat un volant que donava moviment a una bomba de llautó emplaçada al pou i elevava l'aigua a una alçada de més de 15 metres amb un cabdal de 20 litres per minut.
Al costat oposat, el que donava al carrer dels Cavallers, conegut llavors pel nom de carrer de "Can Caixa", hi havia una petita porta que facilitava l'accés al seu interior. A les altres dues cares hi havia dues 
aixetes de metall per on manava l'aigua.
aixetes de metall per on manava l'aigua.El projecte original tenia previst completar el voltant de la font amb una vorera de pedra, un parterre perimetral i una barana ornamental de ferro com a complement de millora. Però cap d'aquests acabats es van realitzar inicialment, i no va ser fins al cap de tres mesos quan es veié la necessitat de disposar d'un perímetre sòlid als voltants dels sortidors d'aigua, que es va completar amb un cordó de pedra que evités el fang i la humitat.
Gaudir d'aquella instal·lació d'aigua va arribar a ser un orgull pel poble. Era una font com les que hi havia als carrers i places de Barcelona, i en un temps en que l'aigua corrent no existía a les llars, tothom en volia subministrar-se, al principiar la novetat, d'aquell sortidor del preciós líquid.
Peró com que res no dura eternament, el mes de febrer de 1932, mig segle després de ser inaugura, la font fou desmantellada per la implacable piqueta municipal, un altre més dels símbols emblemàtics de la vila que desapareixia.
Bibliografía:
Crónica d'un Segle, Palafrugell 1900-1999
Josep Salvatella & Montserrat Colomé
Palafrugell Ahir
Lluís Molinas & Joan Piera
Hemeroteca del AMP
Comentaris