El Carrer de la Font

El carrer de la Font era un camí molt antic que formava part de l’importantissim eix viari, costaner, que comunicava entre Palafrugell i Palamós tot el territori interior i les Gavarres amb el litoral i la costa. A tocar la vila, el camí servia de via col·lectora per a dirigir-se als predis i els camps de conreu. N’era també el camí de sortida sud de la vila per anar a Mont-ras i Palamós o cercar, pel veïnat del Vilar, el camí Reial que es dirigia a La Bisbal, passant pel coll de Morena i Llofriu.

El Raval de la Font fou un nucli de poblament d’aparició espontània, que sorgí a redós del camí entre les acaballes del segle XV i principis del XVI. En aquell temps inicial el veïnat de la Font, situat al sud de La Caritat, estava voltat d’unes quantes masies i gran nombre d’hortes i camps de conreu que posteriorment es convertiren en una font inestimable de sòl per construir-hi. A mitjans segle XVII s’havia convertit en un Raval molt poblat.

Posteriorment quan el poble ja havia assolit un creixement important en nombre d’habitants, i la disponibilitat de pous a les cases noves que es bastien es feu difícil, el subministrament d’aigua es convertí en un element imprescindible. Quedava encara molt lluny la concepció moderna del servei públic domiciliari i un tema de la major transcendència, com era el de l’aigua, es resolgué per les autoritats municipals instal·lant fonts públiques en punts estratègics que es distribuïen per barris o en els llocs i zones de major concentració d’habitants.

El carrer de la Font té un traçat sensiblement rectilini, cas extraordinari entre els camins rurals, que habitualment segueixen recorreguts sinuosos, però hem de considerar el fet que aquest camí transcorria per un terreny pla i força regular exempt d’accidents topogràfics importants. El carrer fou urbanitzat l’any 1914 , i el ferm de la calçada, que no havia tingut mai cap tipus de tractament, fou empedrat. Les obres d’arranjament i urbanització foren costejades pel filantrop Josep Torras i Jonama.

Per a recórrer aquest antiquíssim carrer haurem de sortir de la cruïlla que es forma entre els carrers del Raval Inferior i el de les Botines. En un passat, que per a nosaltres resulta immemorial, aquest mateix punt assenyalava el límit del poble i tenia pels vilatans un significat de termenal. Era evidentment un portal psicològic, una espècie d’intercanviador mental, ultrapassat el qual hom es veia en certa mesura abandonat als perills de l’exterior. No deixaven de ser uns temors infundats, doncs per tot el pla s’escampaven masos habitats i el proper veïnat del Vilar que no ho veien de la mateixa manera.

El fet que aquest indret arribés a adquirir la condició de termener pot significar que el creixement urbà fos molt poc dinàmic, possible únicament en aquells llocs on els índex de població són reduïts; aquestes circumstàncies es van donar en tot el temps anterior a l’etapa suro-tapera de Palafrugell, doncs el procés industrial va significar un excel·lent motiu de creixement urbanístic i de la població.

Dit tot això en el punt de sortida, iniciem el passeig sense més dilacions. A la banda esquerra, ocupant el primer número del carrer, s’estén un gran edifici de tres plantes, que aglutina les dependències dedicades a l’Hospital Municipal, l’únic servei d’assistència sanitària que hi hagué a la vila fins a èpoques recents. És un edifici funcional, anònim, adaptat a l’ús hospitalari a partir de l’estructura d’una gran masia, l’obra de la qual es pot datar de principis del segle XVIII. L’únic element decoratiu remarcable de la façana es redueix a l’existència d’una fornícula de paret, que conté la imatge de la Verge del Roser, amb la inscripció “ME FECIT 1964”. Sobre l’arc rebaixat del portal hi ha gravada en alt relleu una creu llatina.

L’Hospital de Pobres de Palafrugell

La primera referència que es té de l’Hospital, o casa d’hospitalitat de la vila, data de l’any 1445, quan la diòcesi Girona atorga llicència per a demanar caritat i dotar-lo així dels fons assistencials necessaris per atendre les demandes d’auxili que se li presentaven. Hem d’imaginar, però, que l’atenció hospitalària hauria estat instituïda, o si més no organitzada, molt temps enrere quan la raó de la seva existència tenia tant o més motiu per a ser instaurada que en aquell moment. Feia un segle, el 1348, es van viure els moments difícils de la pesta negra i tot un seguit d’epidèmies posteriors que se’n succeïren repetidament.

En aquells temps els hospitals eren quelcom més que un lloc on s’internava els malalts per a la seva recuperació. Pel nom de Pius Hospital, com també, Hospital de Pobres, eren conegudes les cases de caritat on els pelegrins, els pobres transeünts, captaires i desemparats acudien a refugiar-se, els afamats i malalts eren alimentats i guarits, i arribat el cas, rebien cristiana sepultura aquells desvalguts que morien en la misèria més absoluta, segons que disposa l’Evangeli i a de ser administrada la caritat cristiana. Eren el resultat clar de la voluntat continuista respecte a la tasca desenvolupada per les pies almoines alt medievals. Amb el temps aquesta concepció va minvant fins a quedar reduïda a la mera assistència i atenció sanitària dels malalts.

Els bens i rendes pròpies, que com veiem provenien de la caritat local i generalment era administrada per l’església no sempre era suficient per a cobrir les despeses de la seva gestió, i sovint, com és els cas que relatem, quan el 1445 s’hagué de demanar almoines entre els vilatans i també entre les viles veïnes per tal de mantenir econòmicament l’assistència que se li requeria.

L’administració hospitalària, i la gestió dels bens patrimonials propis, amb una renda escadussera, permetia els nivell d’assistència necessària en èpoques normals, però no era així en èpoques de sequera o de males collites en que la fam i les malalties augmentaven, ni durant les calamitoses plagues de pesta que assolaren pobles i comarques senceres, quan les sol·licituds eren més nombroses. La crisi iniciada el 1333, anomenat “lo mal any primer”, s’havia generalitzat a tota la Mediterrània a finals del segle XV. Si les rendes provinents de les cases, els horts i les terres no generaven prou rendes per a mantenir la institució, s’havia de recórrer a les llicències eclesiàstiques per aconseguir els diners que faltessin a les arques.

Entre les despeses de l’Hospital figuraven els aliments, les medecines, i les dietes del personal que assistia els malalts com eren el metge, el sagnador, l’enterramorts, l’administrador dels bens, i el capellà encarregat de l’assistència espiritual dels malalts.

Noves llicències eclesiàstiques foren atorgades en anys successius, per tal se sufragar les despeses del Hospital, que sense disposar del patrimoni suficient havia de subsistir gràcies a la caritat pública, l’any 1446 (durant la depressió econòmica), el 1471 (durant Guerra Civil Catalana), el 1474 (durant Guerra amb França), el 1475 (en que rebrota una epidèmia de pesta), el 1476 (mentre encara perdura la pesta), el 1480 (durant la devaluació de la moneda), i el 1481 (quan s’inicia una nova crisi econòmica)-. Ens em d’imaginar, vist el magre panorama dels que hagueren de viure l’època, que no ho tenien gens fàcil i s’imbuïren social i religiosament d’un tipus de conscienciació en que la caritat ocupava un lloc rellevant en la seva manera d’entendre la vida.

Guarda l’Arxiu Diocesà de Girona un codicil - disposició d’última voluntat en que hom modifica, aclareix o revoca el que ha estat establert en testament - del domer de Palafrugell Sebastià Andreu, que, amb data 29 d’octubre de 1554, pren per marmessors testamentaris, entre d’altres, en Joan Andreu, prevere i nebot seu, i en Joan Carreres, mercader de la vila; en el petit document el testador varia la institució d’un aniversari, consistent aquest en un lot de béns que deixa assenyalats perquè anualment, en dates determinades, hom celebri exèquies per la seva ànima, i disposa que una part de la renda es doni a l’Hospital de Palafrugell.

Curiosa resulta, si més no, la rectificació que fa en Miquel Pasqual de Palafrugell en un codicil de data 2 de gener de 1563, en què revoca el llegat fet a l’Hospital de la vila on li havia deixat un hort i a canvi atorga un censal de 10 lliures.

En quan a l’administració de l’Hospital, ja em dit abans que aquesta institució era atesa per un majordom que n’estava a cura dels subministres, els aliments i el personal que fos necessari per atendre’l. Suposem que el comú de la vila es faria càrrec de la seva gerència designant els administradors dels bens i despeses, però en el camí recorregut, l’establiment benèfic havia perdut una gran part d’aquell concepte primer de “Casa de Caritat”, raó que l’havia caracteritzat durant les èpoques anteriors. Encara, però, moltes de les deixes testamentàries li continuaren arribant a través de l’església a la qual sempre estaria per una causa o altre vinculat.

Sabem que l’any 1591 eren administradors de l’Hospital de pobres de Palafrugell, en Pere Caixa, mariner, junt amb Sebastià Riera, negociant de professió, que fou també síndic de la vila l’any següent i batlle del castell l’any 1593.

En algun moment, del canvi de segle, l’edifici de la casa de la Caritat, que estaria situat en algun immoble del proper carrer de la Caritat, es traslladaria al lloc que avui coneixem del carrer de la Font i deixaria per sempre més la referència del seu nom al carrer on estava situat l’antic centre d’acollida. Es posà la nova casa sota l’advocació dels sants metges Cosme i Damià, germans i màrtirs, que durant l’època medieval foren adoptats com a advocats dels gremis de metges i cirurgians, dels apotecaris i dels barbers, i se’ls dedicaren algunes esglésies i capelles.

No es trigaria gaire temps en construir una capella al seu costat on poder celebrar missa. El 16 de maig de l’any 1618, el Vicari General va atorgar llicència per a beneir les campanes de la capella de l’Hospital de Pobres, que estava dedicada als sants metges,

L’any 1649 la pesta havia entrat a València i s’havia estès per Mallorca, Eivissa i Sardenya. El 1650 aparegué a Tarragona, el 1651 ja era a Barcelona i l’any 1652, el mes de juny, aparegué a Palafrugell afavorint la seva propagació el clima estiuenc, i sent més forta allà on els estralls de la guerra i la misèria eren més punyents.

En el Fons Documental de l’Ajuntament, conservat a l’Arxiu Municipal figura un llibre de rebuts de l’any 1652 dels proveïments de la infermeria de l’Hospital. En aquest document, es relata com la comissió municipal, denominada morberia, gestiona l’administració del centre enfront l’epidèmia en tots els aspectes de l’assistència material dels malalts. En ell figura el síndic Sebastià Mateu i Martinell, pagès de Mont-ras, qui, com administrador, signa els rebuts al personal empleat i els subministradors que proveeixen la infermeria de la Universitat, el clavari, càrrec que equivaldria a la figura d’un tresorer actual, correspon en Pere Serra i Girbau. La infermeria és atesa pel cirurgià local Joan Llorens, i en Llàtzer Soler, que l’ajuda. Els dos homes estan auxiliats per una dona en la cura i neteja dels malalts. Menciona també el document de l’existència de sindicats del morbo, encarregats de proveir els diners necessaris a la morberia.

S’encarregà roba per a vestir els que serveixen a la morberia, comprant primer el teixit i fent-lo confeccionar. Es compren medecines en l’apoteca de Joan Barceló de La Bisbal, i quitrà a Pals, també figuren llençols, perfums i espígol a l’inventari. Entre els aliments que ingressaven a la morberia figuren xais anyells, al preu de quaranta quatre reals per anyell; pa elaborat i gran quantitat de farina, ous, oli i pebre, també figura l’adquisició de bestiar comprat en viu i portat a la carnisseria per ser sacrificat i esquarterat.

A tall anecdòtic fem notar que la gran majoria dels subministres i contractacions de proveïment que hi figuren són comprats a persones de Mont-ras, de la mateixa població que l’administrador.

L’any 1784 la vilatana Victòria Ferran i Silvestre, casada amb el pagès de Palafrugell Joaquim Roig, fundà el benefici de patronat de la família Ferran de Sant Cosme i Damià a la capella de l’Hospital de pobres, dotat amb 4.000 lliures, que representaven una pensió de 120 lliures anuals. Cal considerar els Ferran família acomodada, doncs aquell mateix any, en que va morir la Victòria, deixava instruccions en les darreres voluntats, i així es requeria als seus marmessors testamentaris, que fundessin el benefici de Santa Teresa a la parroquial de Palafrugell, dotat amb un capital inicial de 4010 lliures.

Aquell mateix any de 1784 Rafael Roig Ferran, escolar de Palafrugell, insta la col·lació del benefici dels sants Cosme i Damià de l’hospital de Palafrugell, fundat per la seva mare, a presentació de sol·licitud és conduït pel seu pare Joaquim Roig.

L’any 1817 quan mor Rafael Roig Ferran, Martí Roig es presentat per Joan Roig i Silvestre per al benefici dels Ferran. Dos anys desprès, novament Joan Roig i Silvestre presenta Antoni Roig i Torredà, estudiant, per al benefici dels Sants Cosme i Damià de l’Hospital.

L’any 1833 els drets del benefici de patronat dels sants Cosme i Damià, va ser unit al benefici de Santa Teresa de Jesús de la mateixa església a instància del clergue mossèn Vicenç Pagès.

El telègraf fou inaugurat a les nou del matí del dia 24 de juny de 1883. Estava situat als baixos de l’Hospital i Frederic Roca n’era l’administrador, que ho era també de telègrafs i correus.

A la casa número 8, davant mateix de la porta principal de l’Hospital, podem observar una inscripció que hi ha gravada a la part inferior del balcó de l’edifici “1759”, “MARIANO PANNON CRAS”.

El número 3 del carrer de la Font l’ocupa l’Església dels Dolors, dedicada als sants, màrtirs i germans Cosme i Damià, cèlebres metges als qui el seu despreniment els feu mereixedors del sobrenom d’anàrgirs, que vol dir desinteressats dels diners. Van morir decapitats a mans de Lisias, governador de la Cilia. Són els patrons dels cirurgians.

Una referència, documentada el 1618, menciona la llicencia per a beneir les campanes de la capella. L’edifici actual fou reconstruït durant la segona meitat del segle XVIII, annexa a les dependències de l’Hospital. És una construcció petita, d’una sola nau. L’església articula la seva façana sobre un eix central de simetria en el qual domina la composició vertical del conjunt. A sobre d’aquesta frontissa imaginaria se situa una gran portalada d’estil barroc classicista, al damunt de la qual, ocupant la part central, hi ha una petita rosassa. A ambdós costats d’ella, separats a les vores, sobresurten de la paret, dues canonades de pedra. El conjunt es remata amb dos pinacles laterals i l’espadanya central d’un ull campaner, considerat aquí com un senzill complement de la façana.

A la llinda del balcó del primer pis de la casa número 6, figura la data 1767 i el gliptograma d’una creu potada, situat al vell mig de la data de construcció. Són ben poques les reproduccions d’aquest tipus de creu a les cases, utilitzant-se preferentment les creus senzilles de forma llatina o les de doble travessa amb calvari. Curiós resulta també el fanalet metàl·lic de paret, situat sobre la llinda, que en altre temps serví per a enllumenar els qui s’adreçaven al portal de la casa.

Les cases dels números 12 i 14 del carrer, son edificacions del segle XVI, d’estil renaixentista popular, molt reformades durant el segle XIX, i restaurades recentment. Conserven ben visibles a les façanes algunes de les restes arquitectòniques de l’època en què foren construïdes. Al número 12 destaquem el guardapols d’una de les finestres, que remata els extrems amb dues mènsules d’estil corinti. A la casa del costat el gran portal adovellat d’arc de mig punt, tan tradicional del tipus de porta catalana, amb un Monograma de la Nomina Sacra, situat dins d’un escut d’estil barroc el qual te a la part de sota la inscripció “IOANES, IAVZI, 1596”. Aquell moment de finals del segle XVI era un temps que la gent passà molta gana i les poblacions patien l’azot d’incursions pirates des de la costa; mentre tant les obres de la nova església continuaven executant-se a un bon ritme.

La finestra superior de la casa està emmarcada per dues falses pilastres jòniques recolzades en un basament corregut que fa de llinda. En un pla més baix, situats als extrems de la llinda, situats just a sota de cada falsa pilastra, dues testes alades d’amorets esculpits en alt relleu sostenen el conjunt de la finestra. Aquestes representacions iconogràfiques dels amorets, o nens alats que representes l’amor, es remunta a l’època de l’art romà. Al Renaixement fou també molt usual el tema de l’amor, i entre els pintors galants del segle XVIII fou un tema molt comú.Arribem a la font que dóna nom al carrer i es troba a la intersecció dels carrers Caritat, Ample i Raval Inferior. La Font Farola, situada al vell mig de la cruïlla és un element de mobiliari urbà que data del segle XIX. Al costat de la font hi havia un safareig i basis, que es troben encara ben conservats, però soterrats actualment sota el nivell del carrer.

L’aigua de la font provenia d’una cabalosa deu situada dins la finca de la casa pairal d’en Vergonyós, voltada d’extenses hortes i camps de conreu, l’antiga “Horta d’En Jonama”. Part d’aquella propietat l’ocupen actualment les instal·lacions del Casal Popular, al carrer de la Caritat número 66. En l’actualitat la mateixa deu alimenta d’aigua el “Safareig de la Font”, safareig públic que es troba al sector meridional del carrer Ample.

En aquesta mateixa cruïlla hi havia antigament la taverna de Ca l’Eudald, que feia cantonada amb el carrer de la Caritat.

La casa del número 13, és una edificació que data de l’any 1852.

Al número 15 del carrer hi ha l’immoble de Can Marcó, edifici d’estil neoclàssic que fou construït l’any 1864. Es tracta d’una gran casa residencial burgesa, amb acabats arquitectònics de gran austeritat.
En els números 17-19 hi ha la propietat de Can Sagrera, casa del segle XVII, reformada posteriorment l’any 1882. L’edifici és d’estil neoclàssic popular. Al costat del casal es conserven les restes d’una part de la masia original, precedents d’unes ampliacions i afegits posteriors que es remunten als segles XVI i XVII. La situació d’aquest mas és el testimoni dels assentaments pagesos que hi havia en èpoques passades a prop del castell i la vila de Palafrugell. Emplaçaments aïllats que es van anar integrant dins la xarxa urbana absorbits per la successiva ampliació dels eixamples. La casa residencial de Can Sagrera pertany a un llinatge d’industrials surers de la vila.

Aquest domicili familiar és conegut també amb el renom de “Cal Pilot”, l’origen del qual es deu a la professió que un dels membres de la família Sagrera tenia al segle XIX, que havia estat pilot de la marina mercant.

Al carrer de la Font número 38 hi ha la Casa Joanola, edifici del segle XVIII, d’estil barroc popular. A la llinda de la porta figura un gravat amb la data de 20 MAIG 1707, i al costat el símbol gremial d’unes tisores. A la mateixa façana, a l’alçada de la finestra del pis, hi ha una capelleta de paret d’estil renaixentista, amb l’escultura d’una Mare de Déu. La imatge actual, de nova factura i sense cap mena de valor artístic, substitueix una altra d’antiga, probablement la figura original del segle XVIII, ja desapareguda.

En aquelles dates difícils del segle XVIII, mentre tenia lloc la construcció de Can Joanola, en plena Guerra de Successió, el Duc de Noailles campava pels voltants de Palafrugell en direcció cap a Barcelona, destrossant camps i conreus al pas del seu exèrcit. A la muntanya de Sant Sebastià també s’iniciava la construcció de la nova església.

L’edifici que hi ha al número 31 del carrer, és la Casa Casadevall, construcció d’estil neoclàssic edificada l’any 1868. L’autor fou el mestre d’obres local Josep Ferrer i Bataller, en “Bonic”. A la llinda de la porta figura la inscripció E. C. 1868, inicials del propietari Esteve Casadevall. Aquest era un propietari adinerat, oncle de l’escriptor Josep Pla. L’autor tenia la consideració que la casa del seu oncle podia situar-se entre les més notables de les residències burgeses de la vila. El senyor Casadevall era membre del "Casino de Amigos", i formava part, com a president, de la junta directiva l’any 1883. En el llegat testamentari que feu, deixà els seus béns per a fundar l’Asil d’Ancians del poble.

Al número 43 del carrer de la Font, cantonada sud amb el carrer Anselm Clavé, hi ha un edifici del segle XVI. Són les restes d’una antiga masia fortificada amb reformes posteriors a la seva data de fundació, i afegits del 1746. Es tracta de la Casa Boera, de la qual és destacable la torre de defensa de forma quadrangular que encara es conserva.