ELS ESGRAFIATS BARROCS DE CAN FRIGOLA

Al carrer de la Caritat se'ns ha llegat un tresor arquitectònic que cal preservar amb urgència, doncs de continuar aquesta situació d'absolut abandó i les reiterades agressions que ha patit, ja irreparables, es perdrà per sempre una joia que ens hauria de fer sentir orgullosos de tenir-la a la nostra Vila. Els esgrafiats barrocs de la façana de Can Frigola, son les restes d'un artístic revestiment de més de dos-cents anys, que tenen un inestimable valor històric i patrimonial, al que cal afegir l'originalitat dels motius que allà es troben representats.

La casa Pouplana, ara Can Frigola

Tot i que successives capes d'emblanquinada les ha deixat invisibles en moltes zones dels quadres, el recobriment de la calç ha ajudat en major o menor mesura a protegir els gravats de l'erosió. En aquest cas es pot considerar que l'emblanquinada ha representat un dany beneficiós. No ha succeït el mateix amb el creuament per la façana de les múltiples instal·lacions públiques, i també particulars, de l'enllumenat, el telèfon, i les baixants del desguàs de la coberta, que s'han fixat sense criteri al mur de façana i han danyat els estucs. Amb tot i això, crec que encara es poden restaurar les parts malmeses.

La finca unifamiliar de Can Frigola es compon de planta baixa, planta pis i golfes. La façana principal, orientada a llevant, dóna al carrer Caritat, que en aquest punt oscil·la entre els 4,40 i 5 metres d'amplada, la finca te unes dimensions regulars de 18,46 metres d'amplada per 9,27 metres d'alçada mitjana. El desnivell del carrer davant la casa és del 3,25%. L'edifici es corona amb un notable ràfec de teulada que sobresurt de la línia de façana en voladís.

El tractament decoratiu dels estucats amb esgrafiats barrocs ocupa en l'actualitat una superfície de 92,66 m².

L'edifici és una construcció de principis del segle XVII, sobre la llinda de la finestra de la planta baixa figura gravada la data de 1619. Els esgrafiats que decoren la façana van ser realitzats en vida del notari Francesc Pouplana i Brugarol, probablement pels vols de 1770, quan la seva filla petita encara era adolescent.  

El notari Francesc Pouplana i Brugarol

De com va ser la vida del notari Antic Brugarol i Codina no en sabem gaires coses, desconeixem absolutament els detalls més elementals que regiren el transcurs de la seva vida, així com els esdeveniments vitals de la seva existència, no sabem coses tan fonamentals com, per exemple, la data del seu naixement, ni tampoc no sabem la data exacta de la seva mort. No obstant això, podem arribar a suposar, interpretant els indicis escadussers que ofereixen els documents i les actes públiques estudiades, que ja era notari públic del castell de Palafrugell cap a l'any 1520, en aquell temps substitut, amb l'autorització del prior del monestir de Santa Anna de Barcelona, senyor del castell i termes de Palafrugell, del notari Pere de Font.

L'Antic Brugarol, uns anys més tard, fou protagonista en primera persona dels fets de Palamós del dissabte 6 d'octubre de 1543, quan els turcs de Barba-rossa massacraren la vila veïna. Fets que relata en una crònica amb la fidelitat i cel que exigeix el seu càrrec de notari públic. Més endavant, l'any 1555, dóna fe en un testament privat i en referir-se a ell mateix com a notari, afegeix, "major de dies", fórmula aquesta entre d'altres, que s'adoptava quan calia evitar confusions entre persones amb el mateix nom, i que equivaldria a la significació que actualment té per a nosaltres la paraula "sènior". Es a dir, en aquella data hi existia també un Antic Brugarol "menor de dies", es a dir "júnior", i segurament fill de l'anterior, que calia distingir en el document i que també, molt probablement, era notari com el seu pare. Per això els noms propis s'acompanyaven moltes vegades de l'epítet menor de dies i al pare major de dies. Era pràctica habitual infrangible en les famílies d'aquell temps, que els primogènits portessin el mateix nom que el pare, si aquests eren nois, i el de la mare si eren noies. I aquest costum no era exclusiu de la societat catalana, sinó que apareix de forma generalitzada en totes les cultures.

 Em dit que aquesta denominació no era la única fórmula utilitzada per a distingir entre dues persones que duien el mateix nom, i em de dir també que Antic Brugarol emprava la distinció d'un alies que afegia darrere el seu nom i primer cognom, fent-se dir "alies Codina", un sobrenom que corresponia al cognom de la seva esposa. Era del tot normal que quan la línia de transmissió d'un patrimoni agrari era femení el consort adoptava el cognom de la seva dona com alies, i aquest acabava per desplaçar definitivament el cognom que duia de la seva mare.

Antic Brugarol i Codina, notari públic de Palafrugell, deixà d'existir a les acaballes del segle XVI, però la nissaga familiar continuà vinculada a l'escrivania de la nostra Vila, la titularitat del càrrec s'heretava per via masculina amb el nom de la família. L'ofici de notari s'aprenia i heretava del pare i un cop els fills barons assolien com a escrivents el període d'aprenentatge, i superat l'examen corresponent, aquests exercien la professió instal·lant-se en una altra població, si aquella no era prou gran per tenir dues notaries, fins que poguessin succeir el pare en la de precedència.

Sigui com sigui, en l'esdevenir de la nissaga familiar dels Brugarol, al segle XVII s'emparentaren amb els Pouplana, propietaris pagesos d'Esclanyà, i amb els cognoms Pouplana Brugarol continuaria el llinatge familiar que practicà el bon ofici de la notaria pública, deixant records inesborrables a la història de la nostra Vila fins avui dia. Recordem que el carrer Hortal d'en Pou duu aquest nom en referència a les hortes que posseïa la família.

Els notaris Pouplana i Brugarol participaren activament de la vida administrativa i també social del seu temps a Palafrugell, on l'èxit en els negocis es veié compensat amb l'acumulació d'un ampli patrimoni que els convertiria en hisendats i l'ascensió social que assoliren ultrapassà els límits municipals dins la nostra comarca.

La consideració de ciutadans honrats els emparentà amb d'altres famílies benestants de la població i similars de la comarca. Establiren llaços amb els Fina, amb els Estrabau Caixa, amb els pagesos hisendats Maranges Pi d'Ermedàs, i amb els Quintana Espeleta de Torroella de Montgrí.

El darrer notari de la nissaga que exercí a Palafrugell fou en Francesc Pouplana i Brugarol, aquest patrici local estava casat amb Maria Antònia Sala Maig i tenien fixada la seva residència en l'antic casalot familiar del carrer Caritat, on també tenia establerta a la planta baixa l'escrivania i exercitava la seva professió de notari. El matrimoni, que es casà el maig de 1733, tingué tres filles, Antònia, nascuda el 29 de maig de 1735, l'Anna Margarida el 6 de març de 1743 i la petita Josefa nascuda el 1755.

No sabem la data exacta de la mort del darrer notari Pouplana, però constatem que Joaquim Vergonyós era notari públic a Palafrugell l'any 1790, una data en que Francesc Pouplana si no era ja mort, hauria de tenir una edat molt avançada.

Transcorreguts els anys, la casa del carrer Caritat que havia adquirit l'aspecte senyorial i notable que manté avui dia, arreglada i condicionada durant la residencia d'en Francesc Pouplana, apareix ocupada per un nou habitant, es tracta d'Albert Costa i Forment, un home solter, natural de Torroella de Montgrí, que fou el notari de Palafrugell entre els anys 1855 i 1896.

Costa era un bon amic de la família Quintana, amb els que mantenia una estreta i intima relació. Albert de Quintana quan per la seva professió freqüentava la vila, o quan realitzava visites privades a Palafrugell, sempre s'hostatjava a la casa d'en Costa, amb prou capacitat per acollir les visites que de vegades es realitzaven en grups de tres o quatre persones.

L'any 1896 mor Albert Costa i la casa continua albergant el despatx de la notaria, on el substitueix interinament en Josep Vellido, notari de Palamós, qui continua despatxant els assumptes més urgents de la Vila mentre no es nomeni al nou titular. Aquest suplent forà estava auxiliat pels dos oficials d'en Costa.

Va ser durant aquests anys de les acaballes del segle XIX, o principis del XX, que la casa Pouplana fou adquirida pel propietari Joan Frigola i Sagrera, doncs el substitut d'Albert Costa, el notari Régul Cumané, qui prengué possessió de la notaria de Palafrugell el dilluns dia 20 de maig de 1901, instal·là el seu despatx de notaria al carrer Caritat número 42, més amunt de la casa Pouplana, data en que segurament ja tenia establerta la seva residència la familia Frigola-Girbal.

ELS ESGRAFIATS

El revestiment de la façana està constituït per una capa continua d'arrebossat de morter de calç que, quant està destinada a contenir un acabat esgrafiat, requereix l'aplicació de diferents capes o mans sobreposades, amb l'elaboració d'un producte que en general pot semblar similar per a cada una d'elles, però amb dosificacions o granulometries variables en cada capa, amb una composició de l'àrid inferior a 2 mm de diàmetre, segons es tracti d'una capa de base o d'acabat, per tal d'aconseguir acabats diferents.

Un cop el revestiment ha endurit posseeix propietats impermeables i transpirables que contribueixen al bon comportament higromètric de la façana. Les característiques del material emprat permeten que el parament absorbeixi l'aigua de pluja, però, al seu torn, impedeix que aquesta la travessi i arribi a la paret, facilitant l'evaporació posterior. Al mateix temps que impedeix l'entrada d'aigua des de l'exterior, permet el trànsit del vapor d'aigua que es genera a l'interior de l'edifici cap a l'exterior.

Per a la realització dels esgrafiats, nom que deriva del verb italià "sgraffiare", amb el significat de rascar, es requereix una mà d'obra especialitzada i experimentada que aconsegueixi l'objectiu de refinament estètic buscat. Un cop estesa la darrera capa de morter i abans de l'enduriment del material, durant les primeres quatre hores posteriors a l'estesa, s'elimina part d'una o més capes d'acord amb el dibuix o disseny triat que s'ha traslladat al mur mitjançant plantilles, amb el que resulten les figures del relleu i la policromia.

Les eines de factura artesanal emprades en la manipulació del morter eren els punxons i les espàtules, i també les gúbies o culleretes per a buidar les parts de superfície més gran.

La dosificació apropiada del morter destinat als esgrafiats ha d'ajustar-se a una proporció en volum de 1,4 litres de sorra per cada litre de calç. La massa resultant un cop assecada pot arribar a tenir un resistència a compressió de 18 Kg/cm².

Plànol general de la façana

Els esgrafiats que decoren la casa Pouplana consten de diversos elements figuratius que a primera vista poden semblar desvinculats, component una representació artística desordenada de resultats imprevisibles i sense cap mena de connexió entre ells, com resultaria de la imaginaria i lliure creació de l'artista per tal d'omplir la superfície del llenç de paret, però es pot observar com els motius que es troben representats, estan relacionats entre ells per a formar un grup de una sola obra. Es tracta d'una representació semblant a la que ens mostraria en una pintura sobre tela.

Entre els motius representats es consideren singulars aquells als que se li dona una major importància sobre la resta de l'ornamentació, i ocupen sempre un lloc preferent al mig dels paraments entre les portes i finestres, o a sobre de les mateixes, i també a sota de les cornises i ràfecs. Era costum, força arrelada als esgrafiats de casa nostra, el col·locar en aquests llocs preferents, al·legories, centres florals i composicions de varies figures situades en un ambient com si es tractes d'una pintura mural.

L'ofici d'esgrafiador apareix documentat per primera vegada a Catalunya al segle XVII, quan la confraria  dels "Estofadors, Dauradors, Esgrafiadors i Encarnadors", presenta el gener de 1650 una reclamació davant el Consell de la Ciutat de Barcelona. Aquesta confraria agrupava els diferents treballs relacionats amb el daurat i estofat de les talles, retaules, marcs i altres elements. Els esgrafiadors, dins d'aquesta activitat, tenien la missió de rascar amb una llima la capa de pintura que en ser aixecada descobria un nivell inferior daurat, produint-se així un contrast entre les zones pintades i les zones daurades. Aquest procés ha estat considerat ja com un tipus pioner d'esgrafiat.

La decoració floral i geomètrica emmarca totes les obertures de la façana acomplint finalitats estètiques, però és únicament al segon finestral del pis, on les garnaldes d'ambdós costats prenen forma d'estipite antropomorfa, rematat en la seva part superior amb un cap humà, que representa Hermes, déu que té al seu càrrec la protecció de les llindes de les portes. Aquest finestral pertany a la sala principal de la casa que s'emplaça en el primer pis, la presència de l'emblema dels Pouplana al damunt del balcó referma aquesta afirmació. La temàtica figurativa que es dona abastament a la resta de la façana té una funció ideològica.

Emblema familiar dels Pouplana

Els motius gravats evidencien seguir una disposició intencionada que permeti fàcilment la seva lectura i les escenes han estat ordenades, a la façana, per tal de visualitzar la paret com si es tractés de les vinyetes d'un còmic, on amb la tècnica de l'esgrafiat es representa la família Pouplana.

Les series representades a la façana, es troben distribuïdes per poder ocupar els espais lliures dels panys de paret, seguint un ordre preferencial. Les zones principals es troben al "piano nobile", entre els finestrals dels balcons, d'aquests espais n'hi ha tres cossos, i se situen en un pla visual rellevant pel damunt del carrer. Un altre espai, aquest massa elevat i de poc espai per a la representació en alçada, estaria situat entre els finestrals del pis i les finestres de les golfes. I els altres espais estan situats als dos cantons de la casa. Un d'ells, l'esquerre, massa estret per allotjar gravats.

Ens trobem davant d'una escena que no es pot contemplar còmodament, degut l'estretor del carrer, ni resulta dels tot visible en moltes de les seves parts degut, bé a la mutilació dels esgrafiats, bé a la cobertura d'emblanquinada que tapa una bona part de la part més alta de la façana. Amb tot intentarem descriure el que va representar l'artista interpretant, si això resulta possible, les figures del quadre.

Comencem d'esquerra cap a la dreta, llegint les escenes segons es troben agrupades en els diferents cossos murals. 

Primer cos d'esgrafiats

La primera, en una posició centrada entre el primer i segon finestral del pis, es representen dues figures humanes, un home y una dona, situats ambdós costats d'un taronger que sembla créixer dins un test, del que només se'n veuen les nanses.

L'home, cobert amb un barret d'època de tres pics, té un posat senyorial, vestit amb casaca clàssica segons la moda francesa de mitjans segle XVIII, du un bastó de passeig a la mà esquerra i espadí al cinto. Contempla la dona agafant una taronja de l'arbre. La dama ha estat representada amb un senzill vestit de màniga ampla, exempt de luxe i cap ostentació. Amb la mà esquerra s'agafa els plecs de la falda en un signe de femenina coqueteria, mentre amb la mà dreta agafa una taronja de l'arbre.

 En aquesta època domina la moda francesa tant en els homes com entre les dones, els homes utilitzen calces curtes amb mitgetes de seda, xupa i casaca de coll rodó, que a mitjans segle es més curt i amb plecs laterals cap al darrera, amb mànigues estretes. El guarniment de moda de la dona vesteix amb cosset punxegut de mànigues abonyegades, faldilles rectes i obertes.

Figura del notari Francesc Pouplana

La parella representada en aquesta escena és el matrimoni de Francesc Pouplana i Maria Antònia Sala, que al voltant d'un taronger recreen el mite de "la mitja taronja", que narra el poeta de comèdies grec Aristòfanes a l'obra de Plató "El Banquet". Contava Aristòfanes que la rasa humana era al principi quasi perfecta. Els humans eren esfèrics com les taronges; tenien dues cares oposades al mateix cap, quatre braços i quatre cames que utilitzaven per a desplaçar-se rodant. Aquests éssers podien ser de tres classes, la composició d'home i home, de dona i dona i el tercer, un ésser androgen, compost d'home i dona.

La vanitat d'aquests homes els portà a enfrontar-se als déus creient-se iguals a ells. Zeus irat els castigà partint-los per la meitat amb un llamp, i manà Hermes que a cada un d'aquells éssers els lligues la carn sobrant al voltant el melic. Un cop els homes van superar les ferides, es veieren obligats per sempre més a buscar l'altra seva meitat i si mai s'arribessin a trobar amb ella, s'enllaçarien amb els braços fins a morir d'inanició.

Zeus, però, es compadí dels humans i ordenà Hermes que els hi girés la cara cap al mateix costat on tenien el sexe, d'aquesta manera, cada cop que un d'aquests éssers trobés l'altre meitat, d'aquella unió podessin obtenir plaer i si edemes es tractava d'un ésser androgen podessin tenir descendència.

Als voltants de la parella s'han representat tres aus, possiblement coloms, aquest ocells tenen una connotació positiva i benigna, i dins de l'escena representen els bons auguris d'un matrimoni feliç.

Escena del dol

 Al capdamunt de l'escena del matrimoni Pouplana s'ha representat l'escena d'un dol entre cavallers, un d'ells representaria al mateix Pouplana, que simbolitza la defensa el seu honor. L'esgrafiat pot estar representant, tan un fet esdevingut, com una al·legoria que feia referència a la posició social honorable assolida pel notari.

Si ens hi fixem en l'escena del matrimoni en Francesc porta l'espasa al costat esquerre, com la portaria un espadatxí destre, però a l'escena de la lluita es veu com en Francesc lluita aguantant l'espasa amb la mà esquerra. És un recurs de l'artista per tal de mostrar la figura del propietari de cara a l'espectador; l'altre lluitador, com a resultat d'això, es mostrat d'esquenes.

Éstrige

Al costat esquerre d'aquesta imatge s'ha representat una al·legoria en que es veu un angelet agafat a una esfera de pedra mentre que una Éstriges, éssers femenins monstruós i voladors, que posseeixen un gran cap i ungles d'au de presa, amenaça un gripau que s'amaga entre les flors. Aquests éssers, segons les creences populars, xuclaven la sang dels nadon, a la manera en que ho fan els vampirs, aprofitant els moments en que els deixaven sols al bressol.

Al damunt de tot d'aquest cos de figures s'aprecien les extremitats d'un au que podrien pertànyer a una grua. A la part dreta d'aquesta au es veu la figura d'un colom en ple vol. La grua és un au que menja rèptils, i simbolitza la destrucció del pecat. És també un animal monògam i es veu com un emblema de la fidelitat, la vigilància i la responsabilitat.

El colom, l'au sagrada de la deessa Afrodita és missatgera de l'amor, i pel color branc amb que se l'associa es vincula a la llum i al sol. El colom sol indicar, quan qualifica un ésser humà, que es tracta d'una persona inofensiva, de caràcter assossegat, crèdul i tranquil. A la Bíblia les dones jueves oferien un colom desprès del part, i a la iconografia cristiana simbolitza l'Esperit Sant, la saviesa divina, la fidelitat conjugal, la pau i la resurrecció desprès de la mort

A la part més baixa d'aquest cos s'aprecien, als límits entre el pis i la planta baixa, una petita part d'esgrafiats en que apareixen a la part esquerra, el cap d'un mico, que amb una mà s'aguanta la cua i a l'altre costat el cap d'un home cobert amb un barret.

Mono

Les dues figures incomplertes no ens aporten gaire informació. Del mono podem dir que és un símbol negatiu, que simbolitza la humanitat enfonsada, els seus vicis, especialment aquells que es consideren pecats d'orgull, luxúria i vanitat. Simbolitza les forces més baixes del pecat i el desig.

Segon cos d'esgrafiats

 El segon cos d'esgrafiats queda situat entre el segon i tercer finestral i s'organitza en tres nivells visuals sobreposats. Naturalment, situat al mig es troba el motiu principal de la vinyeta o escena. En aquesta composició veiem que l'element aglutinador és una font romàntica, que brolla bucòlicament d'una roca. Es tracta d'una font artificial ja que els raigs d'aigua surten verticalment i cauen descrivint una curta i bonica corba atrets al terra per la gravetat.  

Una de les filles Pouplana

A cada costat de la font hi ha la figura d'una jove, que representen les dues filles grans del matrimoni, l'Antònia i l'Anna Margarida. Ambdues allarguen la mà fins arribar a tocar l'aigua de la font i la que està situada al costat esquerre du un vano a la mà. Transmeten una sensació de bucòlica pau i despreocupació gaudint d'un agradívol entorn. En aquesta escena, en la que només apareixen dues de les tres filles del matrimoni, es pot interpretar com que l'obra podia haver estat feta abans del naixement de la petita dels Pouplana, la Josefa, l'any 1755, cosa bastant improbable, doncs ens situaria en una data força avançada per a datar un tipus d'obra d'aquestes característiques que predominà a Catalunya i concretament a la pionera ciutat de Barcelona entre finals de la dècada de 1760 i el 1800. Inicis que coincidí amb el revifament econòmic de la ciutat i a partir d'on aquest focus d'art s'irradià aviat a molts pobles i ciutats catalanes.



Alabarder

Al nivell inferior del quadre es troben incomplertes dues figures masculines. A l'esquerra de l'escenari només hi resta el bust d'un home barbat amb túnica, d'aspecte majestuós, que estén el braç esquerre a la manera de l'antiga aristocràcia romana al que se li aprecia sobre l'espatlla dreta una part de la lloriga o cuirassa. La figura de la dreta representa un alabarder que munta guàrdia.

El missatge que es vol transmetre a l'escena, en la que les dues dones figuren estar vigilades o protegides pels homes que hi figuren a la part baixa del quadre, és un senyal inequívoc de que les filles grans del matrimoni Pouplana ja estan compromeses o formalment casades i no son lliures socialment.

A la part alta del quadre es representa una al·legoria on es veu un griu atacant un drac, un colom que es disposa a aterrar i una grua hieràtica que mira l'escena anterior.

Els grius, " uccellos  grifone ", eren uns éssers fabulosos, monstres alats de llargues orelles i bec corb, amb el cos davanter d'àliga, i el darrer de lleó. Els grius, detallava Sir John Mandeville en la narració dels seus fabulosos viatges, tenen el cos més gran que vuit lleons i més robust que cent àligues, perquè se'ns dubte es durà volant al seu niu un cavall amb genet i tot, o dos bous enjovats quan surten a llaurar, perquè tenen grans ungles als peus.

A l'Edat Mitjana la simbologia del Griu és contradictòria. Mentre en alguns bestiaris simbolitza el dimoni, en general està associat a l'emblema de Crist, i així ho explica el sant de Sevilla, Isidor, a les Etimologies, i pot ser que aquesta identificació esdevingui del caràcter defensor i protector de les causes nobles que li atribueix la iconografia artística clàssica.

Detall del drac

La figura fantàstica del drac apareix des d'èpoques remotes en múltiples llegendes tan de tradició oriental com occidental, i tot i que a orient aquest ésser no posseïa necessariament característiques negatives, la tipologia iconogràfica de significació malèfica va ser fixada a occident per la mentalitat artística medieval, on els artistes es superaven per reproduir visions d'un Infern horrorós amb multitud de besties demoníaques, i una d'aquestes era el drac. Figura que sempre va anar associada al mal al que se li atribuïa un cos enorme de rèptil alat, potes i urpes de lleó, ales de ratpenat, ulls flamejants de gran longitud  i una boca ampla plena de grans dents. 

Tercer cos d'esgrafiats

La lectura del tercer quadre ens pot aproximar a considerar una mica més tardana la data de l'obra, si acceptéssim la interpretació que l'escena representa la filla petita, encara en edat adolescent i per aquest motiu representada simbòlicament com si es tractés d'una nimfa.

Detall del músic

Al mig de l'escena es veu una nimfa alada, que dansa al son de la música que interpreten dos músics. Les nimfes son la personificació de les activitats creatives, la paraula grega  'νύμφη', entre altres coses significa "núvia" i "velada", és a dir, jove maridable. Altres fan referència a que la paraula expressa la idea de créixer, com també la llatina 'nubere' i l'alemanya 'knospe'; segons Hesiqui d'Alexandria, un dels significats de ' νύμφη' és poncella.

Les nimfes son tingudes per filles de Zeus i personifiquen la força natural que presideix la reproducció i fecunditat de la naturalesa. Les nimfes son amants de la dansa i de la música que executen seductorament per atreure els homes joves, als que sedueixen per a reproduir-se. Amb aquest significat reproductiu s'entendria el fruit que du a la mà esquerra la nimfa.

Creiem que la nimfa representa en aquesta escena la filla petita dels Pouplana, la Josefa tindria ja la majoria d'edat per al matrimoni en un temps en que per les filles s'assolia a l'edat de quinze anys, que seria de divuit en el cas dels fills. Tot sembla indicar, però, que la majoria d'edat legal i econòmica no arribava fins als vint anys, en que es produïa el primer casament  de les dones, i que era habitual que els homes contraguessin matrimoni als vint-i-cinc, coincidint amb l'obtenció de la mestria en un ofici.

Si ens atenem als principis d'aquesta exposició haurem de concloure que la data de la realització de l'esgrafiat degué produir-se pels vols de 1770, en un moment en que les dues filles grans, de 35 i 27 anys, ja eren casades i la petita Josefa es presentava en societat.

Els músics que semblen participar també de la dansa i apareixen al costat de dos frondosos arbres s'han representats a l'esgrafiat com dos joves vestits a la moda barroca que toquen la trompa natural, un instrument de vent desenvolupat a partir del corn de caça, que només podia tocar les notes de la seva sèrie harmònica al qual s'aconseguí afegir una escala de tons de dubtosa qualitat al segle XVIII, simplement regulant amb la mà la sortida d'aire pel pavelló, i amb la consecució definitiva de l'instrument, tal i com el coneixem avui dia, afegint les tres vàlvules a principis del segle XIX.

Les trompes de caça es convertiren en circulars perquè així era més fàcil de transportar a sobre l'espatlla, a sota del braç o a sobre del cap.

Detall del lleó

El capçal en aquest quadre és doble, però no té esgrafiats al peu de l'escena central. A la part alta de la representació apareixen immediatament per sobre de l'escena principal de la nimfa dos robustos mascles, un representa un lleó de figura àgil i estilitzada i al seu costat, lleugerament per sota, les formes d'un altre bèstia desconeguda en actitud de repel·lir l'atac de la fera, podria tractar-se d'un animal domèstic, un brau o un bou que no hem pogut identificar.

Vedell

A l'escena superior, molt colgat per l'emblanquinada, es poden veure les potes d'un animal gros que sembla protegir un vedell acabat de néixer i encaixaria dins d'un motiu en que una família de remugadors es veu atacada pel felí mentre el mascle li planta cara.

Al darrer llenç de la façana, al cantó dret de la mateixa, apareix la figura d'un superb estruç. Els antics egipcis consideraven sagrades les plomes d'estruç, personificació de Maat rectora de l'Ordre Universal i per aquest motiu simbolitzaven la Justícia i la Veritat, els dos principis fonamentals de la professió de Notari.

Estruç

Dir finalment que dels esgrafiats que es van realitzar a Can Pouplana al segle XVIII, podem destacar que en els motius centrals dels quadres es relata la situació familiar dels Pouplana en un moment concret de les seves vides, i que les escenes representades al nivell superior son totes elles composicions dramàtiques i violentes on es destaca la defensa de la vida dels animals reals o imaginaris i l'honor de les persones. Finalment hi hauria per sota d'aquestes escenes un nivell inferior que s'ha perdut en moltes parts on sembla ser apareixerien imatges o escenes quotidianes de la societat de l'època.

BIBLIOGRAFIA I DOCUMENTACIÓ

HEMEROTECA DIGITAL AMP
DICCIONARI DE SÍMBOLS CRISTIANS. Lluís Maria Vericat i Gavaldà. Edit. FARELL
DICCIONARIO DE LA MITOLOGIA CLASICA. Constantino Falcón Martinez, Emilio Fernández-Galiano, Raquel López Melero. Edit. Alianza Editorial