L'ENFONSAMENT DEL PALERM

LA GRAN GUERRA A LA COSTA BRAVA

Palafrugell tenia una població que voltava els nou mil habitants quan comença la Primera Guerra Mundial el 1914, la Gran Guerra, com l'anomenaven els seus contemporanis. Malgrat la notable puixança d'alguns sectors que se'n beneficiaren de la neutralitat bèl•lica del nostre país, el sector de producció surer no en tragué cap profit comercial, a causa del tancament de fronteres d'Alemanya i Àustria, els dos grans mercats surers que teníem, i les economies palafrugellenques, dedicades bàsicament a la producció tapera, arribaren a un nivell de depauperació alarmant per a les famílies obreres, que veien com la situació no es redreçava cap al camí de la millora, ans al contrari tot apuntava que la crisi continuaria empitjorant, i afectaria arreu, i molt, per la pujada dels preus que patia l'economia espanyola, sobre tot amb els productes bàsics de consum i l'encariment dels aliments.

La recessió de la indústria surera obligà moltes persones de la comarca a emigrar a terres llunyanes en busca del sosteniment de llurs famílies. Les fàbriques estaven aplicant reduccions de jornals i contínuament es despatxaven obrers, d'altres manufacturers es veieren obligats a tancar portes en no poder exportar les mercaderies que elaboraven i les cases de banca retiraven els crèdits als petits fabricants.

S'acostava Nadal de 1916 i les famílies encaraven la celebració festiva amb ben poca confiança, i amb la mateixa resignació i malestar social amb que l'havien hagut de celebrar els dos anys anteriors. El moviment obrer palafrugellenc, d'antiga tradició organitzativa, sospesava la mobilització de la classe treballadora sense tenir tampoc el convenciment que llurs accions capgiressin aquelles condicions. Els intranquils auguris que planaven permanentment en el cap dels nostres vilatans tenien la seva causa en un horitzó ben allunyat de la població, fora del seu abast, però un fet accidental ocorregut el dia dos de desembre de 1916 els col•locà per uns dies en primera línia mundial, els feu oblidar les seves tribulacions i els despertà la naturalesa interior més solidària de que és capaç l'ésser humà per més severes que siguin les situacions de dificultat que pateixen.

La guerra d'Europa també es lliurava en alta mar, i al Mediterrani tenien lloc dramàtics episodis entre els submarins austrohongaresos (1), i els vaixells aliats, sobre tot italians, francesos i grecs, però també els que duien bandera anglesa i espanyola. La Flota alemanya del Mediterrani, va establir la seva base d'operacions a la costa Adriàtica, primer al port de Cattaro (2), mentre es condicionava la base de Pola (3), i desprès, a partir de l'any 1916 la Seearsenal, s'ubicà en aquest enclavament de la Península croata d'Ístria a la costa Dàlmata, molt més operatiu i estratègicament capaç que la rada de Cattaro. La base militar de Cattaro però, no es va abandonar, continuà operativa durant tot el conflicte com a base d'operacions d'una part important dels vaixells de guerra i submarins alemanys.

D'aquest port als nostres litorals, a ran de les quals, buscat la proximitat de la costa, establiren un passadís els vapors aliats, hi havia una distància de 1.375 milles, distància que estava a l'abast del radi d'acció de 1600 milles dels submarins de la base de Pola. D'aquí que els atacs als vaixells es convertissin en habituals.

El dia 2 de desembre caigué en dissabte l'any 1916, i a la vila la vida quotidiana es desenvolupava com era habitual durant els mesos d'hivern. Però aquell era un dia especial tot i ser laborable, perquè s'iniciava el cap de setmana i això era motiu de joia pels que treballaven. A la premsa s'anunciaven les sessions cinematogràfiques que es projectarien aquell vespre en els salons Ideal Cinema Barcelonès, Casal Popular i Cine Variedades. Aquests espectacles no es desenrotllaven tal i com els coneixem avui dia, eren produccions que no tenien la durada que sol tenir un film actual i s'acostumava a fer sessions per capítols de projeccions variades, on també s'incloïen actuacions en viu, generalment duets còmics, reminiscències del cinema mut, que tenien força acceptació entre el públic i feien de teloners abans de la projecció. La sessió començava a les nou del vespre del dissabte i es repetien diumenge i també dilluns.

L'alcalde Palafrugell Joan Mas Casamada

A l'ajuntament manava la Candidatura Palafrugellenca, una agrupació política independent encapçalada pel jove doctor Joan Mas Casamada que havia sortit elegit pel districte primer i que ocupà el càrrec d'alcalde durant el bienni 1915-1916. El metge palafrugellenc que tenia com a preferència dins la seva professió els fenòmens patològics del cervell, havia publicat als diaris del poble alguns escrits sobre la psicologia de les multituds.

A Llafranc, aquella tarda pels volts de les cinc, era contada la gent que gaudia del "dolce fa niente" deambulant per la platja, però hi havien alguns pescadors que endreçaven les arts de pesca i també hi era el contramestre del port, en el moment en que es veieren sorpresos per l'arribada a la costa de vuit llanxes de salvament carregats amb 148 homes. Eren nàufrags estrangers, mariners d'un vaixell italià que havia estat atacat feia unes hores per un submarí davant les nostres costes i demanaren l'auxili dels llafranecs, duien alguns ferits i demanaren roba d'abric, ja que es trobaven ben xops a causa de la dura i atrabiliària travessia que havien fet per arribar a terra.

Avisades les autoritats locals i despatxats els telegrames oportuns avisant el comandament marítim de Palamós, els nàufrags foren conduits a Palafrugell per tal de rebre millor atenció un cop les foren atorgades les assistències bàsiques a peu de platja.

Els tres ferits que hi havia entre el grup van ser portats a l'Hospital on el mateix alcalde els proporcionà els primers auxilis i comprovà la gravetat de les lesions. Un dels mariners estava molt mal ferit i es temé per la seva vida, els altres dos patien diverses patologies però en aquest cas el doctor Casamada no les considerà irreversibles. El mariner malferir acabaria morint dos dies més tard.

Subministrada l'atenció prioritària als ferits el consistori es disposà a proporcionar tot el necessari a la resta del grup. Immediatament es feu córrer a la vila la noticia del percaç demanant ajuda a les famílies perquè els portessin roba d'abric i facilitessin, aquell que ho pogués fer, allotjament per passar-hi la nit.

Els nàufrags van ser traslladats a l'Hotel Orient de Plaça Nova i la Posada La Estrella del carrer Quatre cases, però entre aquests dos hostalatges no van poder ser capaços d'albergar més que una petita part dels mariners, la resta del grup es distribuí en cases particulars que els veïns oferiren abastament.

El capità mercant Simone Guli

Les autoritats es reuniren tot seguit amb els oficials amb la finalitat de recavar la informació que aquets els volguessin donar sobre l'incident. El capità, un experimentat llop de mar de cinquanta anys es deia Simone Guli (4), i era natural de Palerm. En la seva declaració revelà com havien ocorregut els esdeveniments aquell fatídic dissabte.

El vapor enfonsat "Palerm"

El vaixell duia el nom de "Palerm" (5) tenia matrícula de Gènova, i era propietat de la naviliera Navigazione Generale Italiana. Havia sortit de New York feia una setmana, el dia 26 de novembre, amb destinació a Spezzia i Gènova, sense que en tota la travessia ocorregués cap incident digne de menció a no ésser l'agitat estat de la mar.

El vaixell duia a bord 148 individus, dels quals 97 composaven la tripulació ordinària i els 51 restants eren ianquis encarregats d'un transport d'animals, al front dels quals es trobava un veterinari anomenat Williams.

Transportava una càrrega de 1.200 cavalls americans per l'exèrcit italià, 200 mules, 800 tones de municions i altres efectes en material de guerra.

Lloc on s'enfonsà el Palerm a 25 milles de la costa

El dia 2 de desembre, a les onze hores quaranta, navegaven tranquil•lament a 25 milles de la costa, es trabaven davant el Cap de Sant Sebastià quan veieren sorpresos com un torpede es dirigia contra el vaixell amb una trajectòria d'impacte. Ràpidament el capità donà ordres de virar el vapor evitant així que el projectil impactes al casc sobre la zona on estava situada la sala de màquines. Gràcies al destre moviment es pogué evitar la mort de la tripulació, de no haver reaccionat a temps l'explosió hauria sigut catastròfica, ja que el torpede, va impactar en un costat de la bodega on obrí una via d'aigua de considerables dimensions i el vapor, escorat, començà a enfonsar-se.

Immediatament organitzaren el salvament de la marineria i el passatge, mentre el submarí que els havia atacat romania invisible.

Durant la maniobra de salvament ocorregué un accident quan un dels mariners quedà atrapat entremig del casc del vaixell i la llanxa en el precís moment en que un cop de mar fortuït li llançava al damunt un dels bots, a causa del fortíssim cop que rebé resultà molt mal ferit, però va poder ser recollit a temps pels seus companys i fou hissat a bord abans de caure al mar.

El submarí U-72 a la badia de Cattaro

Ja eren tots embarcats quan el submarí emergí fent-se visible al costat de proa, no veieren banderes ni identificacions (6), duia el periscopi pintat de blanc, per fer-se menys visible i pretengué mantenir-se a resguard del canó de 88 mm que duia el vapor a la coberta de popa. Era una precaució innecessària, ja no hi quedaven tripulants a bord. Acte seguit s'observà moviment a la coberta del submergible on els tripulants es preparaven per utilitzar el canó. Els italians temeren per la seva seguretat, però ben aviat pogueren comprovar que el seu objectiu era enfonsar el vaixell. No cessà el foc fins que aquets s'asseguraren la completa destrucció del buc. Comptaren onze canonades. Tot plegat havia transcorregut en quaranta-cinc minuts.

El canó de 100 mm del U-72

Quan el submarí abandonà la zona els mariners realitzaren un recompte dels supervivents, comprovant que hi havia tres ferits als bots, i se'n adonaren que hi faltava el fogoner, un jove de 22 anys, súbdit americà d'origen irlandès, que responia al nom de Fredric Mohefy. El mariner no havia estat a temps d'abandonar el vaixell.

L'atac del Palerm no fou un incident aïllat, es tenia coneixement d'actes semblants que havien ocorregut uns mesos enrere. El diumenge dia 21 de maig, a la una de la tarda, arribaren al port de Palamós els set tripulants del veler italià de 116 tones "Fabricotti F.", que procedent de Gènova es dirigia a Màlaga, quan el dia anterior, trobant-se a quaranta milles del Cap de Sant Sebastià, foren detinguts per un submarí de bandera austríaca, el qual desprès d'obligar-los a abandonar el vaixell va col•locar dues bombes de mà que destruïren l'embarcació. Els nàufrags van ser recollits en alta mar per un altre vaixell italià que els conduí a Palamós, des d'on marxaren cap a Barcelona per ésser repatriats.

Konteradmiral Ernst Krafft

També de les Illes Balears arribaren noticies segons les quals entre Sant Sebastià i Maó havia sigut enfonsat un vapor italià i es creia que havia estat l'artífex el mateix submarí. D'altres ports de la costa es reveren noticies d'atacs semblants.

A causa dels atacs reiterats dels submarins les esquadres aliades ampliaren la vigilància fora de les aigües espanyoles i per part del Govern es donaren ordres a les Comandàncies de Marina per tal que extremessin la vigilància, evitant qualsevol violació que es pogués fer de la neutralitat espanyola, ja fos pels submarins austríacs, ja per les esquadres aliades, ja per aquells que des de terra intentessin aprovisionar qualsevol vaixell o submarí bel•ligerant.

Un altre incident ocorregué el dissabte 5 d'agost, entre deu i onze del matí davant les Illes Medes, a set milles de la costa, quan un submarí amb bandera austríaca va enfonsar el vaixell anglès de 4.500 tones "Maut Odanistan", un transport que carregava carbó. La tripulació de 25 mariners desembarcà a l'Estartit. Tot va transcórrer davant la mirada estupefacta dels que es trobaven a la platja en aquells moments. Aquell mateix dia per les informacions arribades de Palamós, a les dotze, davant el Cap de Begur, un vapor italià presencià l'enfonsament d'un vapor de gran tonatge i desapareixia un altre. Dos vapors que se suposa eren l'"Andalucia" i l'"Empordanès", acudiren en auxili de la tripulació.

La majoria dels americans que anaven al Palerm eren de rasa negra i aquest fet provocà una corria de comentaris popular, ja que molts dels vilatans mai no havien vist cap. El veïnat col•laborà eficaçment a la tasca de les autoritats per fer més passable i lleuger, en lo possible, la trista sort dels marins que foren degudament atesos i auxiliats.

El vicecònsol del Consolat Italià viatjà de immediat a Palafrugell per a fer-se càrrec dels nàufrags. El dimarts dia 5 de desembre marxaren de la vila dirigint-se a Barcelona. Els 96 tripulants van ser acomiadats a l'estació per una multitud que no baixaria del miler de persones.

Els italians, emocionats, capell en mà, corresponien les atencions rebudes, victorejant Palafrugell, Catalunya i Espanya. El Capità, la oficialitat i tota la tripulació, abans de marxar, van reiterar el seu profund agraïment per les atencions tingudes, de les que en servarien impertorbable record.

Mes tard per mitjà de la premsa de Barcelona, feien constar el mateix agraïment envers el Dr. Mas, D. Marià Ferrer, el Sr. Zammit, el Sr. Bofill de Carreras i tota la població.

Cap a finals de desembre marxaren els ianquis, dirigint-se a Barcelona per a ser repatriats, abans de salpar publicaren a "El Liberal" una emotiva nota en la que els mariners expressaven el seu agraïment i reconeixien l'amabilitat amb que van ser tractats durant el seu auxili a la vila de Palafrugell. En el moment precís en que havien d'embarcar en el "Claudio López i López", el dia 16 de gener de 1917, organitzaren tan gran escàndol i xivarri, degut segurament a l'emoció de la tornada, que el capità es negà a admetre'ls a bord cridant l'auxili dels vapors veïns. Els instigadors de la bullicia es van haver de quedar al port mentre la resta s'embarcava camí de New York.

NOTES:

(1) L'Armada Austrohongaresa era la força naval de l'Imperi Austrohongarès. El seu nom oficial era Kaiserliche und Königliche und Kiegsmarine (Marina de Guerra Imperial i Reial, la denominació Imperial s'atribuïa a Àustria i la Reial a Hongria, que s'abreviava Kuk Kriegsmarine).

(3) La ciutat de Cattaro, va pertànyer a la República de Venècia fins l'any 1797. Al Congrés de Viena de 1815 el territori li fou atorgat al Imperi Austrohongarès i la ciutat passà a dir-se Kotor.

(2) Pola va ser la Base de l'Armada Austrohongaresa, era la Seearsenal (Base naval). Un dels majors dics secs del Mediterrani, Trieste i Pola tenien les millors instal•lacions per a la construcció de navilis.

(4) Simone Guli, nascut a Palerm l'any 1866, era un navegant experimentat que s'havia iniciat en la marineria als vint-i-un anys. L'any 1894 començà a treballar al servei de Navigazione Generale on va desenrotllar una carrera brillantíssima. L'any 1911 ascendí a capità comandant el Verona, i posteriorment els vaixells, Palerm, Duca degli Abruzzi, Duca d'Aosta, Víctor Rei i Taormina.

Amb el piròscaf Verona, que havia estat el seu primer comandament, protagonitzà una gesta heroica quan transportava 1.500 soldat de la Marina Italiana. L'infaust 11 de maig de 1918 navegava per l'Estret de Messina quan el vaixell fou torpedinat, el capità Guli aconseguí salvar tots els soldats i els oficials, abandonant la nau mentre s'enfonsava.

El capità Simone Guli trobà la mort el dia 25 d'octubre de 1927 en l'enfonsament del transatlàntic Principessa Mafalda, prop de Riu de Janeiro, un vaixell de 9210 tones, amb el que la naviliera Navigazione Generale Italiana Societá Riunite Florio & Rubatino cobria l'itinerari Gènova - Barcelona - Riu de Janeiro - Montevideo - Buenos Aires. Duia 1261 passatgers a bord, dels quals només se salvaren 960. El capità Guli realitzà una heroica operació de salvament, però ell no aconseguí salvar-se. Estava casat i tenia quatre fills.

El Mafalda era un paquebot de gran luxe construït el 1908 a les drassanes de la Societa Ejercicio Bacini, de Riva Trigoso i botat a Nàpols l'abril de 1909. Duia el nom de Mafalda en honor de la princesa Mafalda de Saboia, nascuda el 1902, filla del Rei Victor Manuel III i de la Reina Elena.

(5) El Palerm fou armat l'any 1899 a les drassanes angleses Palmer's Shipbuilding & Iron Co. Ltd, de Newcastle, companyia que era dels germans Marc i Charles Palmer, i fou botat amb el nom de British Princess per als armadors British Shipowners Ltd, el dia 7 de novembre de 1899.

La nau, un vapor de 7.326 tones amb una xemeneia i quatre pals, de doble hèlix i capaç de desplegar una velocitat de 13 nusos, fou destinada a la ruta de navegació entre Amberes i New York per a la Phoenix Line, utilitzada probablement com a vaixell de càrrega.

L'any 1906 l'adquirí la companyia Navigazione Generale Italiana qui realitzà les modificacions i condicionaments oportuns del vaixell per a poder transportar passatge, aconseguint una capacitat de 70 allotjaments en primera classe i 2.200 allotjaments a tercera. Els nous propietaris l'anomenaren "Lazio" i el 21 de març de 1906 realitzà el seu primer viatge entre les ciutats italianes de Gènova, Palerm i Nàpols amb New York.

El vaixell cobrí aquesta ruta transatlàntica fins el dia 21 de maig de 1913, en que realitzà el seu darrer viatge. Desprès d'aquella data va ser destinat a unir les ciutats italianes de Gènova i Nàpols amb les de Hàlifax i Boston als Estats Units, que inicià el 7 d'agost de 1913, rebatejat amb el nom de Palerm.

(6) Es tractava del submarí alemany U-72 pertanyent al tipus UE-1 de Submarins Minadors Oceànics, construït a les drassanes Vulcan d'Hamburg. L'ordre de construcció fou cursada el 6 de gener de 1915, i l'avarada tingué lloc deu mesos després el 31 d'octubre. El submarí deixà les drassanes el dia 26 de gener de 1916 i el mes de març s'uní a l'escola de Kiel amb la I Flota (Einsatzflottille 1), que operava al Mar del Nord.

Superat el període de formació la tripulació estigué preparada pel seu bateig, sortint a mar obert l'11 d'abril de 1916. Superades les probes s'incorporà a la I Flota sota el comandament del Kapitänleutnant Ernst Krafft.

Del 15 al 21 d'abril realitzà la primera missió de creuer pel Mar del Nord i tornà a la base amb defectes mecànics. Reparats els desperfectes es feu novament a la mar el dia 23 d'abril fins al 2 de maig, completant la seva missió de creuer.

Entre el 21 de juny i 4 de juliol de 1916 navegà fins al Regne Unit per a minar la zona del Cap Wrath. La segona i darrera missió formativa amb la I Flota fou realitzada mentre es dirigia al seu destí a la II Flota de Pola al Mediterrani.

El submarí sortí el dia 20 d'agost de 1916 de Kiel, al Mar del Nord, en direcció al Mediterrani, i aprofità el viatge per sembrar de mines alguns punts del seu trajecte. Les col•locà a Lisboa, Orà i Cap Blanc, desprès es dirigí a Cattaro (actual Kotor) ciutat de la costa montenegrina on arribaria el 15 de setembre, unint-se a la II Flota. La petita flota submarina austrohongaresa de gran habilitat militar durant la Gran Guerra s'erigí com una de les millors marines de guerra de l'Imperi Alemany.

Els submarins minadors eren un tipus de vaixell preparat per actuar durant el dia en immersió i a la nit en superfície, tenia una autonomia molt reduïda, una hora en immersió navegant a una velocitat de 9 nusos.

El submarí, de doble casc, tenia un desplaçament de 980 tones, amb motors diesel de 900 CV de potència, de quatre temps i sis cilindres, per a la navegació en superfície i motors elèctrics Hagen per a la navegació submarina. Tenia una longitud total de 56,80 metres, el casc interior de pressió feia 46,66 m. Una màniga total de 5,90 m que es reduïa a 5,00 m en el casc de pressió interior. El seu calat era de 4,86 m i l'alçada total de 8,25 m. La fondària màxima d'immersió estava fixada en 164 peus (uns 50 metres).

L'armament d'aquests batiscafs constava d'un canó de coberta de 105 mm, amb un aprovisionament de munició entre 150 i 210 cartutxos, el que representava una considerable congestió d'espai interior, 4 torpedes de 500 mm d'1 tona de pes que contenien 180 kilograms d'explosiu, edemes podia transportar 38 mines.

El submergible U-72, duia una dotació de 32 homes comandats per Ernst Krafft, (Berlín 28 de febrer de 1885 - morí captiu a Vladimir, camp soviètic de presoners, 27 de juliol de 1954). Mentre el submarí operà al Mediterrani a les ordres de Krafft (17 de setembre de 1916 - 17 de juliol de 1917) van enfonsar 24 vaixells. Entre el 18 de juliol i el 5 de novembre Krafft que havia passat a comandar el submarí UB-51, fou substituït per Johannes Feldkirchner. Posteriorment es succeirien Erich Schulze (6 novembre 1917 fins al 31 desembre de 1917) i Hermann Bohm (1 gener 1918 fins al 31 d'octubre de 1918, en que el submergible fou enfonsat a la badia, perquè no caigués en mans dels aliats durant l'evacuació de Cattaro).