 |
| LA TORRE DELS MOROS |
La feudalització del territori.-
De ben antic el
territori de Palafrugell es va estructurar en terme castral i així figura en
els primers documents de que es té constància, com quan Jaume I confirmà el
1250 la donació del seu avi Alfons I del castell de Palafrugell amb els seus
termes i posa sota la seva protecció els frares i priorat de Santa Anna de
Barcelona. El 1323 mentre el rei prepara la guerra contra Sardenya el comanador
del Sant Sepulcre Bernat Borràs requerí a Pere de Llívia, procurador reial, que
desistís del seu propòsit obligant els habitants de Palafrugell d’anar a
l’expedició que preparava el rei. Argumentava que el castell, termes i
jurisdicció de Palafrugell eren franc alou de Santa Anna i li recordava que en
cort general s’establí que cap veguer ni oficial del rei no podia reclutar
soldats en els castells i jurisdiccions eclesiàstiques.
Fins l'any 1058,que
sapiguem, les mencions que es fan de Palafrugell en els documents, es
refereixen sempre al palau (Palatio
Frugelli, Palaz Frugello), que segurament tindria les característiques
d'una casa forta o casalot de construcció notable, o al·ludint a la possessió o
domini "alou", generalitzaven (alodium
de palaz Frugello, alodium de monte
palatii). En aquesta data la comtessa Ermessenda de Carcassona, mare de
Berenguer Ramon i avia de Ramon Berenguer I, restitueix Berenguer, bisbe de
Girona, l'esglèsia de Sancti martini de
palatii furgelli, ...alodio de monte palatii sum suis pertinenciis et cum ipso
castello et ecclesie.
El document és
significatiu perquè en la relació que es fa al text s’esmenta el palau com a
nom del lloc al qual pertany l’església de Sancti martini, i apareix per primer
cop la denominació de "castello", en aquest cas la semàntica del
terme castell connota l’adquisició d’uns atributs militars més generals, que
tenen relació amb l'existència d'un recinte urbà emmurallat, i no pas a la possible
rehabilitació o transformació d'un habitatge preexistent, que s’intitulava
palau i que s'ha vist relegat lingüísticament per una categoria superior, la de
vila fortificada, que en cap cas no podia representar la simple residència fortificada,
però particular d'un cavaller.
Certament, la
donació del territori a l’ordre de Santa Anna de Barcelona implicava no només
l’explotació i aprofitament dels recursos del territori, sinó que també els
corresponia la defensa dels bens i de les persones que hi vivien sota el seu
domini senyorial. La definició d'aquest domini, comportava la construcció de
muralles i altres defenses, la jurisdicció de les quals era imprescindible deixar
constància sobre el terreny. Aquesta manifestació de domini es realitzava
fixant els límits del senyoriu, durant la delimitació del qual es procurava trobar
el consens amb els veïns per plantar les fites compartides de mutu acord, i definir
els límits del terme sense litigis. Això no sempre ha estat possible i el desig
per la possessió de terra dels veïns ha esdevingut un recurs reiteratiu en els
anals de la història de tots els pobles, on cíclicament trobem reclamacions
justes i moltes altres interessades per revisar i variar favorablement unes
fixacions que, per immemorials i antigues, no sempre havien estat ben
documentades.
En els accessos de
les vies de comunicació que travessaven el municipi es situaven també aquests
termenals que anunciaven els forasters en trànsit, en quin territori si
ficaven. Era també molt habitual utilitzar mesures d’intimidació per
anticipar-se aquells que duien intencions criminals, aixecant forques en llocs
ben visibles, amb la confiança, que el que es mostrava sense embuts, dissuadís
el malfactor. Això era possible, si la senyoria, com era el cas de Palafrugell,
en posseïa la jurisdicció del mer i mixt imperi.
Quan del que es
tractava era de l’arribada de gent d’armes o partides d’homes que actuaven fora
de la llei, les possibilitats d’ésser atacats eren moltes i de ben poc servien
les fites i les forques enlairades al cim del turó. Davant aquesta probabilitat
la millor solució era tancar-se darrere els murs del castell i preparar una
defensa segura per si l’atac s’arribés a realitzar. El recurs per no ser
sorpresos, també servien per anunciar que aquell era lloc de gent organitzada i
previnguda, s’aixecaven torres fortes, de naturalesa militar, que servien de
vigilància i defensa dels llogarrencs.
Les condicions d'un
castell termenat en que aquest posseïa la jurisdicció civil i criminal en el
seu terme implicaven la fixació detallada dels límits del terme castral i les
obligacions militars dels pobles veïns que havien de recollir-se en el castell
en temps de guerra o pas d’homes d’armes, i havien de contribuir en les obres i
en el cost de manteniment dels murs, les torres i els fossars del castell. Però
també fer guàrdies i "bada",
vigilància (1) als llocs establerts.
L’escenari històric.- La
inseguretat del litoral català ha estat una constant al llarg dels segles i
molt especialment entre els segles XV i XVII, quan es van construir la major
part de les torres que trobem abastament en tots els municipis costaners. Si
gairebé totes elles reunien la doble condició de guaita i defensa, en la mesura
en que paulatinament ens allunyem de la costa, la funció de les torres adquireix
la condició d’ésser quasi exclusivament una construcció defensiva.
Dit això, s’ha de
senyalar que la perillositat que arribaren a patir les nostres comarques no
només provenien del mar, la proximitat fronterera amb França fou un altre
factor d’inseguretat, amb innumerables incursions militars d’ocupació, en
moltes de les quals la nostra població no restà al marge. El fet de tenir situat
al sud, i ben a la vora, la vila de Palamós, que sempre ha estat considerat un
port marítim estratègic del nord de Catalunya, ens incorporà a la geografia terrestre
de les hostilitats i sense la voluntat de ser-hi ens trobaren al mig de quasi bé
tots els garbuixos i torbacions que hi figuren a les cròniques històriques de
l'Empordà.
Davant aquest
panorama, certament temporal, però de molt llarga durada, i sotmesos al domini
eclesiàstic de l’orde del Sant Sepulcre que administrava les seves possessions des
de la metròpoli de Barcelona, pot explicar la particularitat de una població de
la que no es pot menystenir la seva importància però que no va tenir cap tipus
de influència, eclesiàstica o administrativa, dins la seva regió, i en tot cas sempre
ha estat secundaria, però que va poder establir un sistema de defensa passiva
força eficaç. El fet d’ésser un senyoriu eclesiàstic, ha jugat un paper decisiu
alhora de configurar la personalitat històrica de Palafrugell, com també el
particular caràcter de la seva gent, o la geografia humana que caracteritza el
territori.
En aquest sentit
defensiu cal contemplar l'existència de les torres de guaita i avís del interior.
Entre els segles XV i XVII, Catalunya viu un període de decadència en que es
succeeixen ininterrompudament guerres, epidèmies i atacs piràtics, durant llargues
temporades consecutives. Però les èpoques d’inseguretats no van aparèixer
sobtadament durant aquests segles, les necessitats defensives ja hi eren en
èpoques més antigues, als segles X i XI se’n construïren moltes torres
defensives a Catalunya que complien la funció de talaies i d’avís de perill
pels habitants de l’entorn i actuaven com a llocs avançats, des de on la
guàrdia que s’hi establia donava avís de perill al castell i d'altres poblacions
relacionades visualment entre sí amb les quals s’establia un sistema de defensa
mancomunat (2).
L’ús d'aquest
sistema era freqüent a finals del segle XIII i també del XV, amb les invasions
de Catalunya per part del desposseït rei de Mallorca i el seu fill, o l’entrada
del comte d'Armagnac, i el de Foix, que envaïren Catalunya en diverses
ocasions. El servei de vigilància es convertí en una pràctica imprescindible que
facilitava les viles i els pobles la informació necessària per a anticipar-se a
qualsevol moviment sospitós de perill que amenacés la seva seguretat,
donant-los temps a protegir les persones i en la mesura que es podia també els
seus bens.
La vigilància era
doncs un tipus de servei a que estaven obligats els habitants d'un castell
termenat en cas de perill imminent o en temps de guerra i d’inseguretat d’armes.
Aquesta vigilància o "bada" se
situava a les torres existents en el terme municipal, i també dalt de turons que
posseïen bones condicions de visibilitat, prou coneguts pels llogarrencs, i que
s’anomenaven "de guerra" per aquest motiu.
 |
| DOMINI VISUAL DE LA TORRE |
Estem doncs, davant
d'una fortificació aïllada de caràcter militar vinculada al castell, amb
funcions de refugi i defensa, però amb l'escomesa principal de servir la vigilància
del territori i la important via de comunicació situats a tramuntana del castell.
Emplaçada sobre una elevació natural domina perfectament l’entrada del corredor
de Palafrugell a 89 metres
d’alçada i posseeix un domini complert i absolut sobre l’antic eix viari que
uneix tot un seguit de poblacions des de Torroella de Montgrí al nord fins a
Palamós al sud. Posseint un control visual privilegiat d'una extensíssima
superfície del territori baixempordanès.
 |
| ASPECTE ACTUAL DE LA TORRE |
La singularitat
d’aquesta torre sobre la resta de les que es donen al terme municipal rau en el
fet d’ésser una talaia d’interior, de construcció aïllada, malgrat l'existència
d'una l’edificació adossada que pot portar-nos a l’equivoc de pensar que ens
troben davant d'una altra torre de masia. La situació en que es troba dalt del
turó, enterament exposada a les inclemències meteorològiques reafirma aquesta
destinació de guaita i l’exclou de pertànyer a la tipologia de torre de masia.
De datació incerta,
mancats de documents que ens parlin de la torre de les Torretes, em de suposar
que fou bastida a iniciativa de la universitat de la Vila en algun moment de la
primera meitat del segle XVII; sense descartar, però, que ja existís en aqueix
mateix lloc una altra torre d’època baix-medieval. No s’han realitzat
exhumacions arqueològiques que ho corroborin.
La fortificació és de
factura molt simple. En l’observació de les ruïnes que s’han conservat, la
construcció es caracteritza per la senzillesa de la seva fàbrica, i la manca de
qualsevol complement defensiu, la naturalesa menuda dels materials, fa quasi
impossible l'existència d’elements sortints en voladís, tot i les restes, en
algun punt alt del mur, de carreus granítics més grans que de ben segur són el
reforç d'alguna obertura. La torre està constituïda per dues cambres sobreposades,
destinades a un ús militar o residencial, amb una coberta originalment amb
teulada a dues vessants.
 |
| DETALL DE LA VOLTA |
La característica
més destacable de la construcció rau en l'existència d'un doble mur a la cambra
inferior, nivell que es cobreix mitjançant una volta semiesfèrica recolzada
sobre un mur interior. Aquest recurs constructiu facilita que les càrregues sol·licitades
pel sostre descarreguin a traves del mur sense aportar tensions al parament
exterior, que actua només de folre. D’aquesta manera s’aconsegueix una major
estabilitat de la torre alhora que s’incrementa el gruix del mur en la seva part
inferior, aquella secció que es considera més feble i per tant expugnable.
La teulada que
cobria la segona cambra i rematava la torre es resoldria sobre un embigat de
fusta recolzat directament sobre el mur exterior. Aquest sostre actuaria com a única
càrrega sobre el mur. En aquest nivell son visibles encara una part de
materials petris de naturalesa granítica i calcària que es concentren en una de
les escletxes. Són elements diferents, en condició i grandària, del material
principal que constitueix la torre i que podia haver format part del reforç
constructiu d'una finestra.
La existència de
les esquerdes en el mur, amb el consegüent ensorrament d’algunes zones, es
podrien haver generat a partir de les obertures originals, punts d'una certa feblesa,
a partir de les quals, sense la protecció de la coberta i sotmesos a l’abandó,
les inclemències i el temps, s’accelerà aquest tipus de patologia, i la
consegüent ruïna de la construcció.
 |
| DETALL DE LA FORNÍCULA INTERIOR |
La primera planta queda
situada a nivell del sòl, i per accedir al segon nivell es comunicava
interiorment a través d'una obertura que hi ha practicada a la volta del sostre
les dimensions irregulars, degut a la geometria corba de la planta són de
1,75x1,00x0,60 m. La comunicació entre ambdues sales es realitzaria mitjançant una
escala de fusta. A la segona cambra s’endevina el que hauria estat una porta
que comunicava la torre amb l'habitatge annex, però aquesta l’hi haurem de
suposar que es tracta d'un afegit obert posteriorment.
Cal remarcar a
l'interior les dues fornícules que hi ha a la planta inferior, en una d’elles
encara són visibles els totxos ceràmics que la revestien interiorment, te unes
dimensions de 45x40x45 cm i la segona, de 41x58x75. Segurament endreçadors
destinats a rebost i armer on poder emmagatzemar els queviures i les municions.
A la part alta del mur, tot just on arrenca la volta, es veuen a cada costat de
la porta quatre forats, són uns orificis irregulars que semblen haver estat
oberts sobre el mur posteriorment, un cop aquest ja era acabat. Els buits fan
un pam quadrat aproximadament, dels quals es desconeix la seva finalitat i
l’època en que van ser fets.
 |
| PLÀNOL DE LA TORRE |
El material
constructiu emprat als murs de la torre és de pedra borda de carreus irregulars
sense treballar, extrets del mateix lloc on s'aixeca la construcció, la
constitució mineral i l'existència d'una pedrera al costat mateix de la torre
així sembla testimoniar-ho. Els materials que constitueixen el turó son
fil·lites pigallades de color fosc, formades metamòrficament durant el
Carbonífer superior. Ara fa uns 300 milions d’anys, quan apareixen els primers
rèptils sobre la terra.
 |
| DETALL DEL MUR SUPERIOR |
La torre s'aixeca sobre
un basament circular i plataforma d'anivellament, de 5,45 m de diàmetre i una
alçada de 0,20 a
0,35 cm ,
que es recolzada directament sobre la roca mare. El sòcol que segueix la
mateixa tècnica constructiva de la torre sobresurt de la construcció superior
uns 0,15 m
i resulta visible en la seva meitat nord.
Són també visibles
les fileres de regularització de mur, punts on durant la fase de construcció
s’igualaven els trams de cada posta de la bastida. També resulta identificable
exteriorment el nivell en que es situa la volta de la cambra inferior.
Com a material
lligant als murs s'emprà un tipus de morter de calç, amb terra, de color marró
clar i duresa feble, fàcilment desagregable entre els dits. A l'exterior s'ha
identificat també un altre tipus de morter, aquest amb una composició d'àrid de
naturalesa silícia, procedent de riera. Presenta una granulometria poc
homogènia, de dimensió mitjana (2-4
mm ). Posseeix un alt índex de fins i és de color gris
clar, amb presència testimonial d'altres materials petris de la mateixa
procedència. La consistència de l'argamassa és forta i probablement s'emprà per
l’arrebossat superficial. Es possible que la mostra d'aquest morter siguin les
restes d'una intervenció d'èpoques posteriors sobre la torre, moment al qual
poden també pertànyer les restes de l'habitatge que es va construir adossat.
Les cambres de
l'interior de la torre presenten també mostres d'haver estat arrebossades, al
primer nivell es conserva la volta del sostre i al primer nivell la major part
de la superfície de mur n’està cobert, però en un estat de deteriorament força
avançat.
NOTES:
1.- La organización
militar en Cataluña en la Edad Media.
2.- La organización
militar en Cataluña en la Edad Media.
Comentaris
Salutacions