L’APLEC DE SANT PONÇ

En qualsevol població d’antiga tradició agrícola, com en el passat fou la nostra, el calendari quotidià de les gents s’organitzava ordenadament seguint el ritme vital de la naturalesa que cíclicament regulen complexes lleis estacionals.  

Durant la primavera, el dia 11 de maig, es celebrava la festa de Sant Ponç al veïnat de la Vilarnau o de Santa Margarida. Aquest sant és de molt antiga devoció a Palafrugell, en commemoració del qual a l’ermita s’hi celebrava un aplec molt concorregut.

La capella de sant Ponç, és una construcció d’origen alt-medival, de factura preromànica (s. VIII-IX), que posteriors reformes i afegits, segles XVI i XVIII, han emmascarat⁽¹⁾.

Capella de Sant Ponç (Santa Margarida)

El ritual de la festa s’iniciava de bon matí pels de la vila, sortien de casa carregats de roses de sant Ponç, per anar a celebrar la diada. Durant el dematí s’oficiava una missa i en acabar hi havia benedicció de roses i plantes remeieres.

Sant Ponç, advocat contra les xinxes, és sant remeier, patró dels herbolaris i els apicultors, la celebració de la seva diada coincideix amb la màxima floració i esplendor primaveral.

Tota Herba, que es benehida

lo dia de vostra mort,

lleva a las Xinxas la vida,

las quals nos molestan fort:

Contra ellas sou reclamat

ab humils submissions;

siau lo nostre Advocat

Gloriós Martyr Sant Pons ⁽²⁾.

Amb els pètals de les flors beneïdes els palafrugellencs d’abans preparaven l’oli de Sant Ponç que s’emprava per guarir ferides. També en feien l’aigua de roses, un vell perfum popular que s’hi posava dins l’almorratxa, un antic perfumer de vidre.

La ferma creença popular avalava que una bona netejada de les cases el dia de Sant Ponç, allunyava els paràsits i les xinxes durant tot l'any, i era de costum posar una bosseta d’herbes beneïdes sota el llit, que contenia romaní i roses de Sant Ponç, i així previngudament s’aprofitava el seu alt poder guaridor.

Goig de Sant Ponç

En acabar l’ofici s’hi ballaven sardanes a l’esplanada davant la capella. Un cop acabades, les famílies s’aplegaven distribuint-se pel turó i les esplanades properes per celebrar un dinar campestre, i al capvespre, desprès de la becaina d’alguns, les amenes converses d'altres i  els jocs dels menuts, s’hi celebraven balls  en l’envelat, instal·lat a l’era vora del mas. Acabada la festa, ja fosc, la gent s’entornava per a recollir-se novament a casa seva.

D’aquella forta afició de la població per l’aplec de Sant Ponç, que va arribar a tenir els millors moments de gloria en el passat, s’anà perdent el costum i des de principis del segle XX es sumí en el més absolut ensopiment. La celebració festiva anà perdent concurrència, desprès de la guerra civil del 1936 deixaren de fer-se les sardanes i els balls d’envelat. Arribats al dia d’avui, d’allò que arribà a ser tan festiu només en resta la celebració religiosa amb la benedicció de roses.

 (1) JOAN BADIA i HOMS. Les restes prè-romàniques de Santa Margarida o Sant Ponç de la Vilarnau. Revista de Palafrugell. Octubre de 1974.

(2) Goigs Del Glorios Sant Pons, / Bisbe, Y Martyr, Advocat Contra Las Xinxas, / que se venera en la Iglesia del Hospital general de Santa Creu de Barcelona. Barcelona: En la Estampa de RAYMUNDA ALTÉS, Viuda, à la Llibreteria.