El dimarts dia 29 de juny de
1847 bufava a l'Empordà fort vent de gregal. És aquest un vent que ens arriba del
nord-est, fred i sec. Un vent que te mala fama entre els pescadors. La pista la
trobem en el seu nom, que es defineix en llengua llatina com "graecale", que vol dir
"pertanyent als grecs" i des de molt antic està relacionat amb la pàtria
d'aquells intrèpids mariners. La mala fama li ve atribuïda perquè per sa
procedència llunyana mou grans masses d'aigua i ocasiona una sobreelevació general
de nivell del mar. Si en aquest estat es combina amb marea alta es poden originar
temporals de conseqüències desastroses. Quan el vent es calma es produeix la
temuda mar de fons o "ressaca". Entre les moltes dites populars sobre aquest
vent n'extraurem dues: "Vent de
gregal, vent de mal", "Vent
de gregal, ni peix ni pardal".
 |
| Esculls a la banda de garbí de la platja de Tamariu. Lloc on encallà el catxalot. |
A Tamariu va anar a
refugiar-se a causa del gregal una barca de Malgrat que fondejà prop de la platja(1).
Estaven disposats a deixar passar la tempesta, fent les feines ordinàries que
solen fer a bord els mariners en aquestes circumstàncies, quan repararen que entrava
a la cala un gran peix perseguint un bancada de llisses.
Perseguits i perseguidor es
dirigiren a la banda de garbí de la badia, punt on s'avança mar en dins una
punta rocosa que parteix i separa la platja gran de la més modesta dels Lliris.
En aquella part el peix va envestir la roca que es troba a tall d'aigua. En un
moment els mariners, que seguien atentament la maniobra, van anar amb la llanxa
auxiliar per abordar aquell ésser gegantí.
Veient els mariners que amb les
seves forces no podien fer-se amb ell, demanaren ajuda a tres o quatre tapers
de Palafrugell que havien anat a dinar a dita platja i al també mariner Joan
San. Els reforços armats amb fitores dofineres(2) van aconseguir finalment
rendir-lo.
Segons la premsa de l'època(3),
en quedar barat a la platja el peix es defensà dels seus atacants i amb un fort
cop de cua que impactà un dels homes, el llençà uns quants metres lluny de on
es trobava. Aquell ésser feia 26 pams de llarg, uns 5,46 m, i era gros com una
pipa(4), segons escrigué Joaquim Fina al seu diari. A la premsa es
parlà de 28 pams de llarg i 16 pams d'ample, uns 5,88 per 3,36 m. Però cap d'ells
no pogueren reconèixer a quina espècie de peix pertanyia aquell monstruós
exemplar.
En Fina l'anà a buscar en un
llibre d'Història Natural de la casa Bonet, però allà no va arribar a trobar res
que s'hi assemblés. Al rotatiu es mencionava la possibilitat que es tractés
d'un gran tauró o be d'un mular(5) i es descriu amb una cua en forma
de mitja lluna que feia més de sis pams, 1,26 m. Un pes d'uns trenta cinc
quintars, uns 1.400 kG. Era de color negre
brillant, semblava xarolat, amb un cap rodó, sense coll i tenia dues aletes
pectorals en forma de daga.
 |
| El peix de Tamariu. Dibuix original d'en Joaquim Fina. |
En Fina dóna detalls socials
sobre el grau d'espectació que aixecà el peix encallat a Tamariu,
diu al seu diari:
"No penso que mai la platja de Tamariu tingui tantes visites com ha
tingut aquests dies. ...han acudit algunes dones a vendre aiguardent,
avellanes, etc. Allà ha acudit gent de totes les poblacions veïnes, fins i tot
de Palamós, La Bisbal, etc. Els feien pagar dos quartos per veure'l i el tenien dins un tendal fet amb veles.
L'han tingut en dita platja dos dies per a l'expectació de la gent.
Després
el portaren a la platja de Sa Tuna, a Begur, per fer oli, però n'ha donat molt
poc, només dues bótes. Diuen que era molt jove".
NOTES:
(1) Notes i dietaris de la família Fina (1561-1878). Estudi, edició i
notes a cura d'Enric Prat i Pep Vila. Arxiu Municipal de Palafrugell. 1998. Ajuntament
de Palafrugell.
(2) Les fitores son arpons
amb un nombre de punxes variable. La fitora dofinera és la que només té una
dent a les punxes. Les fitores serveixen per pescar, encara que normalment
s’utilitzen com a complement de les pesqueres. Revista Cambrils. Diari digital.
A mar obert, dimecres 1 març de
2006. Alexis Doménech i Carles Rom.
(3) "El Español". Segona època. Núm.
234, de 10 de juliol de 1847. Madrid. Hemeroteca Nacional.
(4) Bota de vi més aviat
allargassada. Notes i dietaris de la
família Fina (1561-1878).
(5) "Mular",
i "Cap gros" son els noms antics que rebien els catxalots, l'animal
més gros i conegut de l'ordre dels cetacis odontocets, o balenes amb dents, és
el famós Physeter macrocephalus, present
a la Mediterrània. D'acord amb el DCVB i Coromines (1980-1991) el mot "catxalot",
apareix en català el 1877 (Verdaguer, l'Atlàntida, cant V), per tant l'any 1847
no s'emprava encara aquest nom. Ben diferent era l'altra expressió "Cap
gros", denominació genuïnament catalana i ben viva per aquesta espècie. Els mamífers marins i els seus noms. Jordi Lleonart Aliberas. Institut
de Ciències del Mar, CSIC. Institut d’Estudis Catalans.
Comentaris