 |
| Torre de Vila-seca |
Vila-seca fou un reduït veïnat de
Palafrugell, format per un nucli d'habitatges agrupats dalt d'un turonet amb
unes quantes masies agregades disperses pel territori, que distava uns
vuit-cents metres de l'antic centre del castell de Palafrugell. Avui dia ha quedat
absorbit pel creixement urbà de la vila que l'ha integrat amb tots els drets de
barri, respectant de moment, això si, la seva identitat. El camí vell de
Tamariu creua els seus dominis d'un a l'altre costat. Quan hom anava a mar o a
la Font d'En Cruanyes i s'acabaven les cases del poble es podia dir que
s'entrava en els límits de Vila-seca. La traça del camí no creuava pel mig del
llogaret, passava a cent metres al nord de les cases i d'allà sortia el caminet
que ens hi apropava. Un indicador de que l'origen i la seva evolució
urbanística és independent de la via de comunicació i té més a veure amb un origen
residencial establert ja en temps molt reculats, probablement a partir d'una villae d'època romana.
Aturem-nos ara per un moment a contemplar el
territori que acabem de descriure, i que ubicarem en una data qualsevol, posem
per cas, al segle XVI. En aquest escenari ens trobarem amb un castell termenat,
que és Palafrugell, on s'agrupa el conjunt d'habitatges d'una població majoritàriament
agrícola però on també es troben representats d'altres oficis artesans imprescindibles
en la comunitat, com poden ser els ferrers, cirurgians, sastres, sabaters,
traginers, etc. En nombre variable en funció de la demanda o necessitat de cada
ofici.
Depenent d'aquest centre hi ha una sèrie de
veïnats escampats pel terme i comunicats amb camins entre sí. De la vila en
surten radiats la majoria d'aquestes vies, recorrent i vertebrant el territori
del terme municipal. D'aquests camins carreters en surten d'altres de
secundaris que acaben d'enllaçar tot el territori i amb els quals es pot
finalitzar qualsevol trajecte. Els camins secundaris són els que uneixen un mas
amb el camí principal, també una font, un camp, un bosc i naturalment, el
veïnat de Vila-seca, on tots els seus habitants, absolutament tots, eren
pagesos.
Un
model urbà sense possibilitat d'evolucionar
Situat en una posició lleugerament més
elevada que la vila de Palafrugell, el llogarret s'assenta en un turó diminut a
una cota de 68 metres sobre el nivell del mar. Li és propi un extens territori
que a manera de planura, s'estén d'est a oest; els seus límits se situarien, grosso
modo, entre les elevacions del Puig del Piverd i de Cantallops al nord i els de
Sant Ponç i Cap de Gall al sud. En el passat explotava un vast territori
agrícola molt fecund situat a llevant de Palafrugell que comptava amb unes cent
cinquanta hectàrees, poc més o menys, entre conreu i bosc.
El nom de Vila-seca és un nom compost, i ens
ha arribat evolucionat a partir de la forma llatina villa, -ae, "casa de
camp", "granja" i siccus,
"sec", que fa referència a la manca d'aigua. I no perquè el lloc fos
d'una aridesa extrema, que no ho era pas, sinó, segurament, per l'abundància
amb que aquesta es trobava als camps situats a cotes més baixes als plans de
Santa Margarida, la Feneia, els Lladrés, etc. i era llavors, quant, en
comparació, aquest emplaçament n'era deficitari.
El cert però, és que, malgrat l'equivoca que
pot resultar el nom, Vila-seca n'ha estat sempre un llogaret eminentment
agrícola, on es perpetuaren algunes nissagues familiars de pagesos
palafrugellencs, com els Pons (s. XIV), els Nadal, Prats, Servià i Gerona (s.
XV), els Capella, Salom i Bonet (s. XVI), entre d'altres.
Antigament, de pagesos, n'hi havia de dos
tipus, els que treballaven la terra i els benestants. Els primers, molt
excepcionalment tenien propietats, potser el domini útil de la terra i poca
cosa més, viatjaven si era per estricta necessitat, per tant no havien conegut
més pobles que no fossin els veïns, i d'aquests, segurament només els que eren
més propers. Amb això el que volem dir és que la seva vivència del mon era
reduïda i els centres de govern i poder on es prenien decisions que podien ser importants
per a ells i que els afectaven directament, els quedaven lluny del mas. Fins i
tot la possessió dels conreus i en molts casos sa pròpia vida, pertanyia a algú
altre, moltes vegades un desconegut, amb qui el simple fet d'adreçar-li la
paraula es convertia en una demostració de la submissió que havia de retre al
seu senyor.
Aquest plantejament anodí de l'arquetip de
vida de pagès, que sembla tan obvi, potser ens emmascara una realitat poc
coneguda i pas grisa, dels gèneres de vida pagès. Un món abundant de
coneixements i saviesa, on ningú no compren la terra millor que ells, la
naturalesa de les coses vives i, com no podia ser de cap altra manera, la
meteorologia local.
Si mirem la distribució urbana de les cases
del veïnat, entendrem aquesta saviesa, que no és res més que coneixement i
entesa del medi en que es viu. Primer de tot, fer-vos memòria que el puig del
Piverd marca el seu límit territorial pel costat nord, i alhora també li pantalla
el vent directe de tramuntana. Fixeu-vos-hi
bé, només hi han dos carrers. El principal, al qual només tres graus els
separen de la direcció nord-sud, té escassament 50 metres de longitud i està
perfectament adaptat al replà del turó. És un carrer fred, que canalitza la
tramuntana. Les cases que s'hi arrengleren reben la llum i escalfor del sol a
través de les dues façanes i la coberta al dematí i la tarda. L'altre carrer és
encara més curt, transversal, secundari, existeix de manera quasi anecdòtica, forçat
a acollir l'augment de població. Si volguéssim imaginar un procés evolutiu per
a la vila de Palafrugell a Vila-seca podríem reviure una representació fidel de
com haurien estat els seus orígens.
La ubicació de Vila-seca es caracteritza per correspondre
a un assentament de tipus rural, per tant, com totes les viles que tenen aquest
origen, per establir la residencia es trien els emplaçaments adequats, aquells
que no són tan aptes pel conreu, les terres més devaluades corresponen als
cims, més altes, menys humides no tan fèrtils. Si observem l'entorn de
Vila-seca veurem que gaudeix de l'emplaçament òptim, no trobareu un lloc
millor, el turó sembla fet expressament per ubicar allà un primer habitatge,
que, amb el temps i un creixement controlat, es convertiria en veïnat. Semblava
tenir-ho tot junt, aire salutífer, bon clima, cel clement i bona aigua. La
darrera fase que en l'actualitat està patint el barri no ha estat pas culpa
seva, la proximitat de Palafrugell ha influït sempre de manera definitiva sobre
l'existència de Vila-seca.
Les
circumstàncies propicien la necessitat
L'Empordà, principalment al llarg dels segles
XVI i XVII, però amb uns inicis que es remunten al segle IX, fou part principal
d'un escenari on les incursions i les ràtzies dels pirates turcs i barbarescos es
convertiren en habituals. El costaner es veié tan castigat pels atacs que les
seves gents s'hagueren d'habituar a unes noves pautes econòmiques i socials, obligant
la població civil a fortificar els masos que ja existien amb torres annexes, i els
de construcció de nova planta a incloure les torres de defensa com un element
més de l'habitatge.
En el decurs d'aquells segles l'arquitectura
del nostre entorn adquirí els trets intrínsecs que la caracteritzen. Fou el resultat
de la tradició, el clima i la necessitat defensiva. En la societat rural
d'aquella època, les dependències dels habitatges havien de resultar funcionals
per als tipus d'activitat que es duien a terme i adequades a les possibilitats
econòmiques del masover i en cap cas relacionades amb la comoditat, el luxe o
l'aparença social(1).
L'any 1522, el rei Carles I, va ordenar la
Diputació del General que es restauressin els castells, les torres i les cases
fortificades de la costa a causa del gran mal que feia a les poblacions
costaneres la proliferació de corsaris als mars del Principat.
El veïnat no disposava de refugis segurs ni d'altres
elements de protecció, i en trobar-se Vila-seca emplaçat dalt del turó i a la
vora del camí, els seus habitants resultaven mancats completament d'empara. En
cas de perill calia anar a fer recollida o recolleta al castell de Palafrugell,
en el qual els vila-secans tenien dret d'acollir-se i de complir amb el
sosteniment i conservació de les muralles. Aquesta, però, distava 10 minuts del
veïnat i no sempre les circumstàncies possibilitaven un desplaçament segur fins
allà. Ben aviat es veieren en la necessitat de procurar-se un recer proper.
Es possible que la solució adoptada fos la
construcció d'una torre de defensa adossada a un mas particular, però destinada
a fer-ne del refugi un ús col·lectiu. La llicència de l'aixecament de la torre els
atorgà el monestir de Santa Anna de Barcelona, qui ostentava el senyoriu, amb
data 7 de maig de 1565(2).
 |
| El mas Adroher |
Sobre l'assentament del mas i les persones
que l'habitaren en els seus orígens sabem ben poca cosa(3).
Amb data 12 de març
d'un reculat 1426, Ponç Adroher de Vila-seca, capbrevà(4) un camp de
superfície de dues parellades(5), que tenia prop de la riera de
Vila-seca. Ponç Adroher hauria estat necessàriament un pagès, propietari o emfiteuta, que gaudia d'una
certa consideració social ja que va ésser elegit clavari el 1418. Se li suposa
un grau de formació suficient per a desenvolupar el càrrec i poder gestionar
les finances del Consell Municipal, capaç de portar els llibres de
comptabilitat o de "clavaria", on s'inscrivien els ingressos i les
despeses de la universitat de la vila.
Uns anys més tard, amb data del 20 de juliol
de 1446, apareix mencionat el mas Adroher a qui se li aplicava una talla, sense
especificar quin titular fiscalitzava, per la qual havia de pagar
una mitgera i quartera de gra(6).
El mas va sobreviure fins als anys seixanta
del segle passat en que fou demolit, i per les imatges que ens han arribat ens
mostren un habitatge modest, sense pretensions, concebut amb senzillesa.
 |
| Mas Adroher |
De planta rectangular, ocupava una superfície
d'uns 125 m2, i tenia la façana principal orientada a sol ixent, on
hi havia la porta d'entrada principal amb la teulada a dues vessants. El
carener, sensiblement centrat en la construcció, dirigia l'escolament de les
aigües per les façanes laterals. Aquesta és l'orientació típica dels masos de
clima fred que procuren encarar al nord la menor superfície possible.
La casa era de planta baixa i un pis que es
trobava directament sota teulada i en algun moment posterior a la seva
construcció es va engrandir dues vegades. Una de les ampliacions del mas
consistí en l'augment lateral pel costat de migdia d'un cos de volum únic que
s'utilitzaria com a espai auxiliar agrícola o celler, l'accés es faria des de
la façana posterior o, menys probable, des de l'interior de l'habitatge.
L'altra ampliació afectava mes directament l'espai d'us del mas consistint
aquesta en una sobre-elevació de la coberta per a donar més alçada a una de les
cambres del pis. La solució constructiva d'aixecar la part central de l'aiguavés
del teulat genera un greu problema de desguàs en acumular-se l'aigua contra el
mur aixecat, problema que segurament fou resolt amb enginy per part del
constructor.
 |
| Vista de la torre de defensa davant el mas |
Al mas li suposem una antiguitat no major de
la del segle XVI, sense descartar però, que alguna de les parts, sinó tota
l'estructura del cos central, tinguin els seus orígens en una construcció del
segle XV.
La torre estava situada davant la casa, i cobria
pràcticament la meitat del costat dret del mas, quedant separada un metre i
escaig de l'edifici. L'accés es realitzava mitjançant un pont d'obra, tancat i
cobert amb teulada que unia les dues construccions i al qual s'accedia des del
pis de la casa.
 |
| La torre de Vila-seca en l'actualitat |
La torre, situada a la cota 64,30 m, s.n.m., té una traça de planta circular amb la base atalussada, una diàmetre de 6,80 m i una alçada mitja fins a la coronació de la teulada de 9,15 m. La inclinació de l'alambor té uns 12º d'obertura. És una obra bastida amb murs de maçoneria ordinària, fets de pedruscall irregular de dimensions mitjanes i petites agafats amb morter de calç i disposats de forma irregular en filades no gaire definides. L'origen dels materials de maçoneria són de procedència local, extrets de l'entorn immediat i les proximitats. Originalment la torre va estar arrebossada amb morter de calç, que es conservà en algunes parts fins a la darrera restauració realitzada l'any 2010.
El seu aspecte exterior ens ofereix la visió
d'un cos cilíndric de dimensions proporcionades i regulars, una construcció
robusta i segura que aconseguia transmetre la sensació d'inexpugnabilitat que
es pretenia, per tal de dissuadir qualsevol intent d'agressió.
Exteriorment es marquen de forma manifesta
els tres cossos de que es compon la torre. El primer, l'inferior és doble,
consisteix en una base troncocònica i massissada que s'origina en el fonament, la
qual sobresurt entre 0,70 i 1,40 m per sobre del terreny. Pel fet d'esser
aquesta secció atalussada i arrencar des dels fonaments, d'aquest reforç se'n
deia alambor i servia, a manera de contrafort, per a donar una major
resistència i estabilitat els murs. Al seu damunt es recolza un segment
cilíndric, també massís, que té un gruix d'1.40 m. D'alçada variable, aquest
segment servia per anivellar el paviment de la torre amb el del mas. El segon
cos està constituït per una cambra coberta amb volta semiesfèrica. La porta que
hi dona accés queda actualment situada a 2,20 m del nivell del sòl. La llum
interior de la cambra és de 4,00 m de diàmetre, amb una alçada lliure de 3,20 m
i es pot identificar a simple vista des de l'exterior perquè durant la
construcció s'enrasaren el mur i la coberta de la volta amb una filada de
pedres molt menudes.
 |
| Detall de la finestra i espitllera inferior |
Totes les obertures a la banda exterior estan
reforçades amb pedra de granit i calcària. Les primeres es presenten en forma
de carreus ben treballats i escairats, les de naturalesa calcària, pel contrari,
son peces seleccionades en brut cercant la forma més regular i planera. Només la
llinda i el marxapeu de la porta d'accés confeccionades d'aquest darrer
material petri, semblen haver estat treballats per a donar-les-hi la forma d'un
arc que s'adapta a la curvatura de la torre.
Al primer nivell existeixen sis obertures,
una d'elles és la porta d'accés de 0,70x1,53 m, una finestra de 0,42x0,45 m amb
espitllera a sota, orientada a migdia i quatre troneres amb la numeració 1b,
2b, 3b i 5b. Les troneres 2b i 3b tenen derives horitzontals sense esqueixada
(l'esqueixada és l'angle d'inclinació del plans inferior i superior de les
troneres, la deriva és l'angle d'obertura dels laterals); la tronera 5b té
derives horitzontals i esqueixada inferior (des d'aquí es defensava l'entrada
del mas); la tronera 1b no té ni esqueixades ni derives.
 |
| Trapa d'accés al segon nivell |
A la planta del pis
hi han cinc obertures, una d'elles és una finestra de 0,60x0,83 m amb
espitllera a sota i orientada a migdia, les altres quatre son troneres, totes
amb esqueixats verticals, per tal de reduir la zona cega a peus de la torre, i
derives per a ampliar l'angle de visió horitzontal.
Observant
les obertures del primer nivell, ens adonem de seguida de les limitacions de
visibilitat dels que hi estesin refugiats al seu interior. Ni com a lloc de
vigilància i observació, ni com a lloc per a proporcionar una bona defensa dels
possibles assetjadors. Pel nombre i disposició de les troneres els quedava molt
espai circumdant la torre sense visibilitat. Se'n tenia una visibilitat perifèrica
del 62%.
Sense gaire precisió geomètrica les cinc
obertures del pis semblen estar disposades a portell sobre les inferiors, i des
d'allà d'alt la visibilitat és del 64%. Sense arribar a tenir una visió
panoràmica dels voltants, obligaria els refugiats a tenir un defensor en cada
una de les troneres per arribar a gaudir només d'un 83% de visibilitat o domini
de l'entorn.
Les dues plantes de la torre es comuniquen
entre elles amb una trapa de 0,60x0,47 m situada a una alçada important sobre
la volta per a impedir, o dificultar, l'accés al pis superior, en cas que els
agressors haguessin accedit a l'interior de la torre. A la portella s'hi pujava
per mitjà d'una escala de fusta que podia enretirar-se fàcilment des del pis
superior.
 |
| Detall d'espitllera geminada (3b) al primer nivell |
Els murs presenten un
gruix de 140 cm en el primer nivell i poc més d'un metre en el superior. Dimensions
dels murs que s'establiren més d'un segle abans que es conegués el càlcul
científic de les estructures de fàbrica, un coneixement que no s'aplicaria fins
a finals del segle XVII, amb el descobriment de la llei de descomposició de les
forces que intervenen en tota estructura.
 |
| Finestra i espitllera inferior |
Interiorment es
conserva encara l'arrebossat original de morter de calç que cobria enterament
les parets.
Ens trobem bàsicament davant una torre de defensa,
on la guaita preventiva ocupa un lloc secundari o inexistent, de construcció
aïllada, amb accés elevat a través de l'habitatge proper a mitjançant un pont
d'unió tancat, per a servir d'ús exclusiu i personal dels habitants del mas. La
coberta amb teulada, explicaria la total absència d'elements de defensa sobre
la porta (corsera, matacà, etc...).
 |
| Espitllera 2b |
NOTES:
(1) Assumpta
Serra i Clota. Analisis de la construcción del manso en Catalunya, del
libro: Llibre dels secrets d'agricultura,
casa rústica i pastoril, de M. Agustí (1617). Actas del Séptimo Congreso
nacional de Historia de la Construcción. Instituto Juan de Herrera, 2011.
(2) Segons la transcripció realitzada pel
senyor Jordi Cama del llibre de registres del notari Antic Brugarol, el Prior de Santa Anna de Barcelona, Carles Pau de Cardona, amb data 7 de maig de 1565, donà permís al
fuster Sebastià Batllia, propietari en aquell moment
del mas Adroher de Vilaseca, per a construir una
torre adossada al seu mas, que s'aixecaria en el pati que tenia davant la casa
d'acord amb l'alçada i
amplada que
prèviament havien estat sol·licitades, amb les
seves espitlleres o troneres i tot el que fos necessari.
Es va fer constar que en cas de què el propietari o els seus descendents volguessin
fer qualsevol mal al prior, al priorat o el monestir, per raó d’aquesta torre, el prior actual i els futurs podien i tenien dret a destruir, arruïnar i tirar a terra la dita torre. A més havien d’actuar en tot moment com a vassalls i homes propis
del prior, complint amb els deures i juraments acostumats, sense cap excepció. Per altra
part es pactà que si fos necessari i convingués al castell de Palafrugell, essent d'utilitat als seus homes o
autoritats, la torre es podria enderrocar i tirar a terra, com també la podien fer servir
de refugi i defensa”.
PF-41 Arxiu
Històric de Girona. “Vigesimum nonum manuale” (1564-1565). Notari,
Antic Brugarol Codina.
(3) La informació ens l'ha facilitada el
Museu del Suro de Palafrugell, institució que gestiona el monument de la Torre
de Vila-seca, declarat Bé Cultural d'Interès Nacional.
(4) El capbreu era un tipus de document on s'inscrivien
les càrregues que tenien els béns immobles i els censos que els usuaris devien
pagar al seu propietari.
(5) La "pariliata" o parellada era
una mesura agrària de superfície, el nom de la qual s'havia aplicat a
l'extensió de terra en que es podien arribar a sembrar fins a 24 cafissos de
gra, amb un parell de bous en un dia. Segons la documentació antiga
l'equivalència d'una parellada correspondria a unes 10 ha de l'actualitat. La
cafissada eren uns 5.000 m2.
(6) Mesura agrària que abans de la reducció a
Palafrugell feia 2 quarteres, o 24 quarterons o cops. la qual està dividida en
dues quarteres, i la quartera està dividida en dotze quarterons, de manera que
vint-i-quatre quarterons fan mitgera. Mesura de capacitat per a grans,
equivalent aproximadament a 70
litres . Representa una mica més de 40 kg de gra.
 |
| Planta 1r nivell i secció de la Torre de Vila-seca |
 |
| Planta 2n nivell i secció de la Torre de Vila-seca |
 |
| Domini visual de la Torre de Vila-seca. |
 |
| Regles constructives del segle XVI |
Comentaris