Passa al contingut principal

LA TORRE DE DEFENSA DE VILA-SECA (PALAFRUGELL)

Torre de Vila-seca
A mode de preàmbul
Vila-seca fou un reduït veïnat de Palafrugell, format per un nucli d'habitatges agrupats dalt d'un turonet amb unes quantes masies agregades disperses pel territori, que distava uns vuit-cents metres de l'antic centre del castell de Palafrugell. Avui dia ha quedat absorbit pel creixement urbà de la vila que l'ha integrat amb tots els drets de barri, respectant de moment, això si, la seva identitat. El camí vell de Tamariu creua els seus dominis d'un a l'altre costat. Quan hom anava a mar o a la Font d'En Cruanyes i s'acabaven les cases del poble es podia dir que s'entrava en els límits de Vila-seca. La traça del camí no creuava pel mig del llogaret, passava a cent metres al nord de les cases i d'allà sortia el caminet que ens hi apropava. Un indicador de que l'origen i la seva evolució urbanística és independent de la via de comunicació i té més a veure amb un origen residencial establert ja en temps molt reculats, probablement a partir d'una villae d'època romana.
Aturem-nos ara per un moment a contemplar el territori que acabem de descriure, i que ubicarem en una data qualsevol, posem per cas, al segle XVI. En aquest escenari ens trobarem amb un castell termenat, que és Palafrugell, on s'agrupa el conjunt d'habitatges d'una població majoritàriament agrícola però on també es troben representats d'altres oficis artesans imprescindibles en la comunitat, com poden ser els ferrers, cirurgians, sastres, sabaters, traginers, etc. En nombre variable en funció de la demanda o necessitat de cada ofici.
Depenent d'aquest centre hi ha una sèrie de veïnats escampats pel terme i comunicats amb camins entre sí. De la vila en surten radiats la majoria d'aquestes vies, recorrent i vertebrant el territori del terme municipal. D'aquests camins carreters en surten d'altres de secundaris que acaben d'enllaçar tot el territori i amb els quals es pot finalitzar qualsevol trajecte. Els camins secundaris són els que uneixen un mas amb el camí principal, també una font, un camp, un bosc i naturalment, el veïnat de Vila-seca, on tots els seus habitants, absolutament tots, eren pagesos.

Un model urbà sense possibilitat d'evolucionar
Situat en una posició lleugerament més elevada que la vila de Palafrugell, el llogarret s'assenta en un turó diminut a una cota de 68 metres sobre el nivell del mar. Li és propi un extens territori que a manera de planura, s'estén d'est a oest; els seus límits se situarien, grosso modo, entre les elevacions del Puig del Piverd i de Cantallops al nord i els de Sant Ponç i Cap de Gall al sud. En el passat explotava un vast territori agrícola molt fecund situat a llevant de Palafrugell que comptava amb unes cent cinquanta hectàrees, poc més o menys, entre conreu i bosc.
El nom de Vila-seca és un nom compost, i ens ha arribat evolucionat a partir de la forma llatina villa, -ae, "casa de camp", "granja" i siccus, "sec", que fa referència a la manca d'aigua. I no perquè el lloc fos d'una aridesa extrema, que no ho era pas, sinó, segurament, per l'abundància amb que aquesta es trobava als camps situats a cotes més baixes als plans de Santa Margarida, la Feneia, els Lladrés, etc. i era llavors, quant, en comparació, aquest emplaçament n'era deficitari.
El cert però, és que, malgrat l'equivoca que pot resultar el nom, Vila-seca n'ha estat sempre un llogaret eminentment agrícola, on es perpetuaren algunes nissagues familiars de pagesos palafrugellencs, com els Pons (s. XIV), els Nadal, Prats, Servià i Gerona (s. XV), els Capella, Salom i Bonet (s. XVI), entre d'altres.
Antigament, de pagesos, n'hi havia de dos tipus, els que treballaven la terra i els benestants. Els primers, molt excepcionalment tenien propietats, potser el domini útil de la terra i poca cosa més, viatjaven si era per estricta necessitat, per tant no havien conegut més pobles que no fossin els veïns, i d'aquests, segurament només els que eren més propers. Amb això el que volem dir és que la seva vivència del mon era reduïda i els centres de govern i poder on es prenien decisions que podien ser importants per a ells i que els afectaven directament, els quedaven lluny del mas. Fins i tot la possessió dels conreus i en molts casos sa pròpia vida, pertanyia a algú altre, moltes vegades un desconegut, amb qui el simple fet d'adreçar-li la paraula es convertia en una demostració de la submissió que havia de retre al seu senyor.
Aquest plantejament anodí de l'arquetip de vida de pagès, que sembla tan obvi, potser ens emmascara una realitat poc coneguda i pas grisa, dels gèneres de vida pagès. Un món abundant de coneixements i saviesa, on ningú no compren la terra millor que ells, la naturalesa de les coses vives i, com no podia ser de cap altra manera, la meteorologia local.
Si mirem la distribució urbana de les cases del veïnat, entendrem aquesta saviesa, que no és res més que coneixement i entesa del medi en que es viu. Primer de tot, fer-vos memòria que el puig del Piverd marca el seu límit territorial pel costat nord, i alhora també li pantalla el vent directe de tramuntana.  Fixeu-vos-hi bé, només hi han dos carrers. El principal, al qual només tres graus els separen de la direcció nord-sud, té escassament 50 metres de longitud i està perfectament adaptat al replà del turó. És un carrer fred, que canalitza la tramuntana. Les cases que s'hi arrengleren reben la llum i escalfor del sol a través de les dues façanes i la coberta al dematí i la tarda. L'altre carrer és encara més curt, transversal, secundari, existeix de manera quasi anecdòtica, forçat a acollir l'augment de població. Si volguéssim imaginar un procés evolutiu per a la vila de Palafrugell a Vila-seca podríem reviure una representació fidel de com haurien estat els seus orígens.
La ubicació de Vila-seca es caracteritza per correspondre a un assentament de tipus rural, per tant, com totes les viles que tenen aquest origen, per establir la residencia es trien els emplaçaments adequats, aquells que no són tan aptes pel conreu, les terres més devaluades corresponen als cims, més altes, menys humides no tan fèrtils. Si observem l'entorn de Vila-seca veurem que gaudeix de l'emplaçament òptim, no trobareu un lloc millor, el turó sembla fet expressament per ubicar allà un primer habitatge, que, amb el temps i un creixement controlat, es convertiria en veïnat. Semblava tenir-ho tot junt, aire salutífer, bon clima, cel clement i bona aigua. La darrera fase que en l'actualitat està patint el barri no ha estat pas culpa seva, la proximitat de Palafrugell ha influït sempre de manera definitiva sobre l'existència de Vila-seca.

Les circumstàncies propicien la necessitat
L'Empordà, principalment al llarg dels segles XVI i XVII, però amb uns inicis que es remunten al segle IX, fou part principal d'un escenari on les incursions i les ràtzies dels pirates turcs i barbarescos es convertiren en habituals. El costaner es veié tan castigat pels atacs que les seves gents s'hagueren d'habituar a unes noves pautes econòmiques i socials, obligant la població civil a fortificar els masos que ja existien amb torres annexes, i els de construcció de nova planta a incloure les torres de defensa com un element més de l'habitatge.
En el decurs d'aquells segles l'arquitectura del nostre entorn adquirí els trets intrínsecs que la caracteritzen. Fou el resultat de la tradició, el clima i la necessitat defensiva. En la societat rural d'aquella època, les dependències dels habitatges havien de resultar funcionals per als tipus d'activitat que es duien a terme i adequades a les possibilitats econòmiques del masover i en cap cas relacionades amb la comoditat, el luxe o l'aparença social(1).
L'any 1522, el rei Carles I, va ordenar la Diputació del General que es restauressin els castells, les torres i les cases fortificades de la costa a causa del gran mal que feia a les poblacions costaneres la proliferació de corsaris als mars del Principat.
El veïnat no disposava de refugis segurs ni d'altres elements de protecció, i en trobar-se Vila-seca emplaçat dalt del turó i a la vora del camí, els seus habitants resultaven mancats completament d'empara. En cas de perill calia anar a fer recollida o recolleta al castell de Palafrugell, en el qual els vila-secans tenien dret d'acollir-se i de complir amb el sosteniment i conservació de les muralles. Aquesta, però, distava 10 minuts del veïnat i no sempre les circumstàncies possibilitaven un desplaçament segur fins allà. Ben aviat es veieren en la necessitat de procurar-se un recer proper.
Es possible que la solució adoptada fos la construcció d'una torre de defensa adossada a un mas particular, però destinada a fer-ne del refugi un ús col·lectiu. La llicència de l'aixecament de la torre els atorgà el monestir de Santa Anna de Barcelona, qui ostentava el senyoriu, amb data 7 de maig de 1565(2).
El mas Adroher
Primer fou el mas
Sobre l'assentament del mas i les persones que l'habitaren en els seus orígens sabem ben poca cosa(3).
Amb data 12 de març d'un reculat 1426, Ponç Adroher de Vila-seca, capbrevà(4) un camp de superfície de dues parellades(5), que tenia prop de la riera de Vila-seca. Ponç Adroher hauria estat necessàriament un pagès, propietari o emfiteuta, que gaudia d'una certa consideració social ja que va ésser elegit clavari el 1418. Se li suposa un grau de formació suficient per a desenvolupar el càrrec i poder gestionar les finances del Consell Municipal, capaç de portar els llibres de comptabilitat o de "clavaria", on s'inscrivien els ingressos i les despeses de la universitat de la vila.
Uns anys més tard, amb data del 20 de juliol de 1446, apareix mencionat el mas Adroher a qui se li aplicava una talla, sense especificar quin titular fiscalitzava, per la qual havia de pagar una mitgera i quartera de gra(6).
Mas Adroher
El mas va sobreviure fins als anys seixanta del segle passat en que fou demolit, i per les imatges que ens han arribat ens mostren un habitatge modest, sense pretensions, concebut amb senzillesa.
De planta rectangular, ocupava una superfície d'uns 125 m2, i tenia la façana principal orientada a sol ixent, on hi havia la porta d'entrada principal amb la teulada a dues vessants. El carener, sensiblement centrat en la construcció, dirigia l'escolament de les aigües per les façanes laterals. Aquesta és l'orientació típica dels masos de clima fred que procuren encarar al nord la menor superfície possible.
La casa era de planta baixa i un pis que es trobava directament sota teulada i en algun moment posterior a la seva construcció es va engrandir dues vegades. Una de les ampliacions del mas consistí en l'augment lateral pel costat de migdia d'un cos de volum únic que s'utilitzaria com a espai auxiliar agrícola o celler, l'accés es faria des de la façana posterior o, menys probable, des de l'interior de l'habitatge. L'altra ampliació afectava mes directament l'espai d'us del mas consistint aquesta en una sobre-elevació de la coberta per a donar més alçada a una de les cambres del pis. La solució constructiva d'aixecar la part central de l'aiguavés del teulat genera un greu problema de desguàs en acumular-se l'aigua contra el mur aixecat, problema que segurament fou resolt amb enginy per part del constructor.
Vista de la torre de defensa davant el mas
Ja em dit que el portal d'accés es trobava a la façana principal i quedava descentrat respecte del carener que assenyala la situació de l'eix de simetria de l'edifici. A la planta baixa es poden observar tres obertures, una de les quals consisteix en un petit ventalló situat a la part destra del portal. Al pis se'n veuen dues obertures, una de les finestres pertany al cos de l'ampliació, l'altra, situada al damunt del portal, és una finestra renaixentista, del tipus de llinda recolzada sobre mènsules, en aquest cas la solució de voler reduir la llum de suport amb els permòdols sembla una llicència decorativa, si es pot dir això dels austers habitatges populars, ja que la llinda no està sotmesa a grans esforços mecànics i la llum que ha de salvar és molt petita. Suposem que s'emprà aquest tipus de solució per l'hàbit constructiu o simplement com a decoració de la façana amb la intenció de remarcar o destacar exteriorment la cambra principal.
Al mas li suposem una antiguitat no major de la del segle XVI, sense descartar però, que alguna de les parts, sinó tota l'estructura del cos central, tinguin els seus orígens en una construcció del segle XV.
La torre estava situada davant la casa, i cobria pràcticament la meitat del costat dret del mas, quedant separada un metre i escaig de l'edifici. L'accés es realitzava mitjançant un pont d'obra, tancat i cobert amb teulada que unia les dues construccions i al qual s'accedia des del pis de la casa.

La torre de Vila-seca en l'actualitat
Descripció de la torre

La torre, situada a la cota 64,30 m, s.n.m., té una traça de planta circular amb la base atalussada, una diàmetre de 6,80 m i una alçada mitja fins a la coronació de la teulada de 9,15 m. La inclinació de l'alambor té uns 12º d'obertura. És una obra bastida amb murs de maçoneria ordinària, fets de pedruscall irregular de dimensions mitjanes i petites agafats amb morter de calç i disposats de forma irregular en filades no gaire definides. L'origen dels materials de maçoneria són de procedència local, extrets de l'entorn immediat i les proximitats. Originalment la torre va estar arrebossada amb morter de calç, que es conservà en algunes parts fins a la darrera restauració realitzada l'any 2010.
El seu aspecte exterior ens ofereix la visió d'un cos cilíndric de dimensions proporcionades i regulars, una construcció robusta i segura que aconseguia transmetre la sensació d'inexpugnabilitat que es pretenia, per tal de dissuadir qualsevol intent d'agressió.
Exteriorment es marquen de forma manifesta els tres cossos de que es compon la torre. El primer, l'inferior és doble, consisteix en una base troncocònica i massissada que s'origina en el fonament, la qual sobresurt entre 0,70 i 1,40 m per sobre del terreny. Pel fet d'esser aquesta secció atalussada i arrencar des dels fonaments, d'aquest reforç se'n deia alambor i servia, a manera de contrafort, per a donar una major resistència i estabilitat els murs. Al seu damunt es recolza un segment cilíndric, també massís, que té un gruix d'1.40 m. D'alçada variable, aquest segment servia per anivellar el paviment de la torre amb el del mas. El segon cos està constituït per una cambra coberta amb volta semiesfèrica. La porta que hi dona accés queda actualment situada a 2,20 m del nivell del sòl. La llum interior de la cambra és de 4,00 m de diàmetre, amb una alçada lliure de 3,20 m i es pot identificar a simple vista des de l'exterior perquè durant la construcció s'enrasaren el mur i la coberta de la volta amb una filada de pedres molt menudes.
Detall de la finestra i espitllera inferior
Finalment hi trobem el pis, cobert amb teulada a dues aigües amb el carener sensiblement orientat de nord cap al sud. Té una alçada lliure interior de 3,10 m i una llum de 4,70 m de diàmetre, sensiblement major que la cambra inferior, pel fet d'haver-ne reduït el gruix del mur. Al vell mig de la cambra hi ha un pilar circular, fet també de pedruscall lligat amb morter sobre el que recolzava la biga mestra. Aquest recurs estructural podria ser d'èpoques posteriors a la construcció original.
Totes les obertures a la banda exterior estan reforçades amb pedra de granit i calcària. Les primeres es presenten en forma de carreus ben treballats i escairats, les de naturalesa calcària, pel contrari, son peces seleccionades en brut cercant la forma més regular i planera. Només la llinda i el marxapeu de la porta d'accés confeccionades d'aquest darrer material petri, semblen haver estat treballats per a donar-les-hi la forma d'un arc que s'adapta a la curvatura de la torre.
Trapa d'accés al segon nivell
Al primer nivell existeixen sis obertures, una d'elles és la porta d'accés de 0,70x1,53 m, una finestra de 0,42x0,45 m amb espitllera a sota, orientada a migdia i quatre troneres amb la numeració 1b, 2b, 3b i 5b. Les troneres 2b i 3b tenen derives horitzontals sense esqueixada (l'esqueixada és l'angle d'inclinació del plans inferior i superior de les troneres, la deriva és l'angle d'obertura dels laterals); la tronera 5b té derives horitzontals i esqueixada inferior (des d'aquí es defensava l'entrada del mas); la tronera 1b no té ni esqueixades ni derives.
A la planta del pis hi han cinc obertures, una d'elles és una finestra de 0,60x0,83 m amb espitllera a sota i orientada a migdia, les altres quatre son troneres, totes amb esqueixats verticals, per tal de reduir la zona cega a peus de la torre, i derives per a ampliar l'angle de visió horitzontal.
Observant les obertures del primer nivell, ens adonem de seguida de les limitacions de visibilitat dels que hi estesin refugiats al seu interior. Ni com a lloc de vigilància i observació, ni com a lloc per a proporcionar una bona defensa dels possibles assetjadors. Pel nombre i disposició de les troneres els quedava molt espai circumdant la torre sense visibilitat. Se'n tenia una visibilitat perifèrica del 62%.
Sense gaire precisió geomètrica les cinc obertures del pis semblen estar disposades a portell sobre les inferiors, i des d'allà d'alt la visibilitat és del 64%. Sense arribar a tenir una visió panoràmica dels voltants, obligaria els refugiats a tenir un defensor en cada una de les troneres per arribar a gaudir només d'un 83% de visibilitat o domini de l'entorn.
Detall d'espitllera geminada (3b) al primer nivell
Les dues plantes de la torre es comuniquen entre elles amb una trapa de 0,60x0,47 m situada a una alçada important sobre la volta per a impedir, o dificultar, l'accés al pis superior, en cas que els agressors haguessin accedit a l'interior de la torre. A la portella s'hi pujava per mitjà d'una escala de fusta que podia enretirar-se fàcilment des del pis superior.

Els murs presenten un gruix de 140 cm en el primer nivell i poc més d'un metre en el superior. Dimensions dels murs que s'establiren més d'un segle abans que es conegués el càlcul científic de les estructures de fàbrica, un coneixement que no s'aplicaria fins a finals del segle XVII, amb el descobriment de la llei de descomposició de les forces que intervenen en tota estructura.
Finestra i espitllera inferior
El mètode constructiu per a establir unes dimensions de mur capaços per a suportar les empentes de la volta es basava en aquells moments en l'ús d'unes regles empíriques, en molts casos no escrites, que la gran majoria de constructors havien adquirit dels seus mestres durant l'aprenentatge o mitjançat l'experiència pròpia, on intervenien conceptes com el de la fletxa i la llum de la volta, la directriu del intradós i les alçades dels murs i els contraforts. A la figura 4 se'n mostren algunes d'aquestes regles conegudes i aquella que més s'aproxima al nostre cas.
Interiorment es conserva encara l'arrebossat original de morter de calç que cobria enterament les parets.
Ens trobem bàsicament davant una torre de defensa, on la guaita preventiva ocupa un lloc secundari o inexistent, de construcció aïllada, amb accés elevat a través de l'habitatge proper a mitjançant un pont d'unió tancat, per a servir d'ús exclusiu i personal dels habitants del mas. La coberta amb teulada, explicaria la total absència d'elements de defensa sobre la porta (corsera, matacà, etc...).
Espitllera 2b                                                                          
NOTES:
(1) Assumpta Serra i Clota. Analisis de la construcción del manso en Catalunya, del libro: Llibre dels secrets d'agricultura, casa rústica i pastoril, de M. Agustí (1617). Actas del Séptimo Congreso nacional de Historia de la Construcción. Instituto Juan de Herrera, 2011.
(2) Segons la transcripció realitzada pel senyor Jordi Cama del llibre de registres del notari Antic Brugarol, el Prior de Santa Anna de Barcelona, Carles Pau de Cardona, amb data 7 de maig de 1565, donà permís al fuster Sebastià Batllia, propietari en aquell moment del mas Adroher de Vilaseca, per a construir una torre adossada al seu mas, que s'aixecaria en el pati que tenia davant la casa d'acord amb l'alçada i amplada que prèviament havien estat sol·licitades, amb les seves espitlleres o troneres i tot el que fos necessari.
Es va fer constar que en cas de què el propietari o els seus descendents volguessin fer qualsevol mal al prior, al priorat o el monestir, per raó d’aquesta torre, el prior actual i els futurs podien i tenien dret a destruir, arruïnar i tirar a terra la dita torre. A més havien d’actuar en tot moment com a vassalls i homes propis del prior, complint amb els deures i juraments acostumats, sense cap excepció. Per altra part es pactà que si fos necessari i convingués al castell de Palafrugell, essent d'utilitat als seus homes o autoritats, la torre es podria enderrocar i tirar a terra, com també la podien fer servir de refugi i defensa”.
PF-41 Arxiu Històric de Girona. “Vigesimum nonum manuale” (1564-1565). Notari, Antic Brugarol Codina.
(3) La informació ens l'ha facilitada el Museu del Suro de Palafrugell, institució que gestiona el monument de la Torre de Vila-seca, declarat Bé Cultural d'Interès Nacional.
(4) El capbreu era un tipus de document on s'inscrivien les càrregues que tenien els béns immobles i els censos que els usuaris devien pagar al seu propietari.
(5) La "pariliata" o parellada era una mesura agrària de superfície, el nom de la qual s'havia aplicat a l'extensió de terra en que es podien arribar a sembrar fins a 24 cafissos de gra, amb un parell de bous en un dia. Segons la documentació antiga l'equivalència d'una parellada correspondria a unes 10 ha de l'actualitat. La cafissada eren uns 5.000 m2.


(6) Mesura agrària que abans de la reducció a Palafrugell feia 2 quarteres, o 24 quarterons o cops. la qual està dividida en dues quarteres, i la quartera està dividida en dotze quarterons, de manera que vint-i-quatre quarterons fan mitgera. Mesura de capacitat per a grans, equivalent aproximadament a 70 litres. Representa una mica més de 40 kg de gra.
Planta 1r nivell i secció de la Torre de Vila-seca
Planta 2n nivell i secció de la Torre de Vila-seca

Domini visual de la Torre de Vila-seca.
Regles constructives del segle XVI





























Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'AQÜEDUCTE DE L'HORTA D'EN CAIXA

El cognom Caixa consta a la Vila des del segle XIII, però és al segle següent, el segle XIV, que aquest cognom es transforma en un àlies utilitzat pels hereus de la branca familiar principal, mentre el cognom Caixa es manté en les altres branques secundàries al llarg del temps fins als nostres dies. La designació dels àlies ocorria quan en una nissaga familiar el darrer descendent era una noia i en casar-se, el marit, generalment de menor categoria social, es veia obligat a acompanyar el seu cognom amb el de la seva dona en forma d'àlies per tal que el llinatge no es perdés. L'antiga finca de l'Horta d'en Caixa, que encara es conserva, està situada al sud de la Vila entre els carrers de La Creu Ratinyola i el Carrer del Daró. Fou una extensa possessió d'en Francesc Estrabau i Jubert, descendent de la família del mas Petit d'en Caixa d'Ermedàs. Francesc Estrabau (1845-1906), fou un ric hisendat de Palafrugell que es mantingué fidel a la seva condició socia

La muralla de Palafrugell

El concepte preconcebut que es pot tenir de com és una vila emmurallada, amb el significant de defensa i construcció forta, pot induir-nos a idealitzar que totes les fortificacions son monuments sòlidament construïts, obres d’edificació compacta, fermes, inexpugnables, i gegantines, que han estat erigits d’una vegada per sempre més. Aquestes viles, però, no son res més que un espai evolutiu segons uns cicles de pau, i segons unes situacions de perill agreujades per la proximitat de la guerra i la inseguretat del lloc on eren bastides. Amb tot, la qualitat que tenen les defenses depèn principalment del progrés del lloc on s’erigien les fortaleses. No eren iguals les construccions defensives d’una vila rural, que les d’una ciutat gran, amb un major nombre de ciutadans poderosos i notables, els quals, sens dubte destinaren majors recursos a l’enfortiment i conservació de les seves proteccions. Situació de la darrera torre de la m

El Tren Petit (1887-1956)

L'ESTACIÓ DE PALAFRUGELL Cronologia del Tranvia del Baix Empordà Divendres 17 d'Octubre de 1884: Una Reial ordre aprova l'acta de la subhasta celebrada el dia 18 de setembre passat per a la concessió d'un tramvia amb motor de vapor des de l'estació de Flaçà en el ferrocarril de Girona a Figueres fins a Palamós, passant per La Bisbal i Palafrugell, utilitzant la carretera de segon ordre de Girona al Pont Major i a Palamós i els camins veïnals de Palafrugell; i disposant que s'adjudiqui la mencionada concessió d'aquesta línia al senyor don August Pagès i Ortiz, amb subjecció al plec de condicions particulars aprovat per la reial ordre del dia 6 de febrer, que ha servit de base per a la subhasta. La longitud de la línia és de 33,4 Km, l’ample de via de 750 mm i la concessió de l’explotació per un període de 60 anys. Diumenge 30 de novembre de 1884: Es constitueix a Palamós la Sociedad del Tranvía del Bajo Ampurdán, amb un capital social d’un milió de pessetes