Calamitosa pestis
L’aparició del contagi a la
nostra vila no fou un cas esporàdic i geogràficament aïllat, fou conseqüència
d'una epidèmia de pesta generalitzada i molt extensa que ens afectà amb tanta
virulència com a tantes altres poblacions arreu del Principat.
Denominat pels qui ho van haver
de patir, "lo mal contagi",
morbo(1), o simplement "pesta",
la majoria de les fonts indiquen que fou una mortalitat pandèmica que afectà
indiscriminadament la població, de totes les edats i totes les condicions
socials. Tothom n’era vulnerable.
Quan la malaltia penetrava dins
d'una població el contagi entre persones era la evidència de que la plaga es
transmetia entre els que establien contacte, provocant en la gent que
s’evitessin els uns dels altres per temor de contraure la infecció. Ningú no
podia ajudar ningú.
Les famílies benestants i tots
aquells que podien, fugiren de les viles i s’aïllaren en les seves propietats
rurals, deixant enrere, abandonats a la sort del destí, servents, parents i
amics.
Molts cadàvers foren enterrats en
la foscor, durant la nit, ho feien d’amagat per mantenir-se en l’anonimat
perquè ningú els reconegués, a les afores de les poblacions, en els camps, els
closos, i els boscos.
Els sacerdots aclaparats per la
magnitud dels serveis funeraris que havien de donar, ja no tenien temps per
individualitzar les cerimònies i la inscripció de registres als llibres d'òbits,
es limitaren, en moltes parròquies, a confeccionar llistes dels morts, i no foren
tots, sense cap cerimònia ni protocol religiós. Desaparegueren famílies
senceres a causa de l’epidèmia, però moltes més foren les que patiren la pèrdua
d’algun dels seus membres i pels que quedaren la pena i el neguit fou més
profund i durador, sotmesos a una desesperació absoluta que afectà la majoria
dels supervivents i perdurà en les següents generacions.
La declaració pública de una casa
infectada suposava, no només l’aïllament físic i el dolor dels seus habitants,
implicava també l’estigmatització per part de la comunitat amb el trencament de
tots el lligams socials i humans de la família afectada.
Propagació de l’epidèmia
El centre difusor de la pesta que
assolà l'Empordà a mitjans segle XVII, i que tenia els seus orígens a la conca
oriental del Mediterrani, cal trobar-lo a la ciutat de València, per on entrà i
des de on s’estengué per la Península Ibèrica. La pesta es cobrà les primeres
víctimes el juny del 1647 a la capital del Túria i s’escampà en dues direccions
principals, la primera, cap el sud, per Andalusia i l’altra en direcció nord
que afectà Catalunya i l'Aragó.
És durant el mes de març de 1650
que es donen les primeres noticies que la pesta ha arribat a Catalunya, afecta
la ciutat de Tortosa i se’n parla que ha causat la mort de 1.149 persones.
Segurament transmès pels
desplaçaments dels exèrcits, el contagi arriba a la ciutat de Girona durant el
mes d’abril del mateix any. L’alarma es produí a l’hospital de la ciutat, on un
infermer mor d'aquest mal el dia 20 d’abril.
Aquell mateix any de 1650, el 9
d’octubre, la pesta aparegué a La
Bisbal , on moriren 91 persones. El dia 22 de novembre fou a
Cruïlles, de forma molt localitzada i afectant només els habitants d'un mas, on
moriren dues persones. Però no s’escampa en lloc més. L’embat de la plaga va remetre
i semblà que s’extingia a l'Empordà.
El dia 2 de gener
de 1652 s’inicia l’epidèmia a la ciutat de Mataró on moriren 323 persones. El
dia 5 de gener de 1652 es produeix la primera mort per contagi a Calonge. Es
creu que procedent de Tarragona per via marítima, en total moriren 109
persones.
El dia 5 de març
de 1652 apareix la pesta a Torrent. S’enregistrà la mort de 14 persones. El dia
13 de març de 1652 la pesta apareix a Palamós, se’n registraren 174 morts.
La primera mort a Palafrugell fou
identificada el dia 27 de març de 1652, era Dimecres Sant. El dia 31 de
desembre de 1652 morí la darrera víctima. Un segon brot de pesta s’inicià el
dia 20 d’octubre de 1653, que s’allargà fins al 4 de març de 1654. Entre els
dos contagis i sense enregistrar els albats se’n produïren 186 morts.
El dia 2 de juny
de 1652 es produí la primera mort a causa de la pesta a Llofriu. En total
moriren 7 persones.
El dia 7
d’octubre de 1652 la pesta atacà la vila de Pals i 15 palsencs perderen la vida.
La pesta s’instal·la a Sant Feliu
de Guíxols durant els mesos de setembre i octubre de 1652, però no fou fins el
dia 25 d’octubre que no es reconegué la primera víctima causada pel contagi. En
total, als llibres sacramentals, s’enregistraren 231 persones mortes.
El dia 15 de
novembre de 1652 la pesta aparegué a Jafre. En aquesta població la infermetat
s’alià amb els soldats, de tal manera que resulta difícil d’esbrinar a qui se
l’hi poden atribuir més víctimes. La pesta s’endugué 16 persones, la majoria
d’elles refugiades a causa dels combats en d'altres poblacions veïnes.
El dia 30 de
desembre de 1652 esclatà el segon brot de pesta a Cruïlles, i aquest cop es va
cobrar 29 víctimes. Tot semblava haver tornat a la normalitat a la vila quan el
12 d’octubre de 1654 es repetí la plaga, Cruïlles es convertí en la única
població de la comarca que s’enfrontà a un tercer contagi. La pesta provocà 19
morts més.
El dia 23 de març
de 1653 la pesta esclata a Mont-ras i durà fins al dia 24 de gener de 1654.
Moriren dotze persones.
El dia 1 d’abril
de 1653 es produeix la primera mort de pesta a Vilopriu i es cobrà 11 víctimes.
El dia primer
d’octubre de 1653 fou a Peratallada, moria un únic empestat, un refugiat
d'Ermedàs que fugia de la pesta declarada a Palafrugell.
El dia 29
d’octubre de 1653 el contagi arriba a Corçà, moriren 23 corçanencs. El dia 5 d’abril de 1654, moria una única
persona a Púbol, a causa de la pesta.
El dia 25 de
juliol de 1654 rebrotà la pesta per segona vegada a La Bisbal , moriren 82 persones.
El dia 16
d’octubre de 1654, morí a Pedrinyà una única persona a causa de la pesta.
El dia 9 de novembre de 1653 es
produeix la primera mort del contagi a Sant Feliu de Boada. En total moriren 8
persones. El dia 10 de novembre de 1654 es registraren les dues úniques morts
pel contagi a Monells, una vídua jove i el seu nadó.
El primer cas a Palafrugell, primavera de 1652
El jove sastre Salvi Prats gaudia
d'una tranquil·la vida familiar en companyia de sa muller Elisabet Puig,
natural de Blanes i els seus tres fills, Rafel un noi de cinc anys i dues nenes més petites, Bàrbara, de 3 anys i
mig d’edat i la Caterina ,
amb només un any. La família habitava una casa del veïnat de la Font , un raval que s’havia
desenvolupat al sud-oest del castell de Palafrugell sobre el camí de Palamós i
Mont-ras, entre els veïnats del Vilar i el Raval d'Avall.
El diumenge, que comptàvem 24 de
març de l’any 1652, li portaren a casa un avís adreçat pel negociant misser
Pere Gallart, prohom benestant de la veïna vila de Palamós, en casa del qual
treballava de minyona sa germana Maria. El missatge l’urgia d’anar a buscar-la
immediatament adduint que aquesta havia caigut malalta i la gravetat de la
infermetat feia necessari traslladar-la a casa i encarregar-se la família de
cuidant-la i fent-li costat(2).
En Salvi partí immediatament a
buscar sa germana, hostatjant-la a casa seva on estaria ben atesa mentre durés
la convalescència, amb la certesa ferma que un bon desenllaç de la malaltia requeria
més fe, que ciència mèdica.
La donzella, de 23 anys d’edat, moriria
tres dies desprès, el 27 de març, dia que esqueia en Dimecres Sant. Era la
primera víctima a la vila de Palafrugell encontrada de pesta. Aquell mateix dia
la població de Palamós declarava oficialment l'existència del mal contagiós. El
dia anterior a casa de misser Gallart havia mort un fill seu albat.
Les inscripcions en el llibre
d'òbits de l’església parroquial de Sant Martí de Palafrugell de l’any 1652 s’inicià
però, amb la mort d'Elisabet Salom, muller de Josep Sicars, que va tenir lloc
el dia 12 de maig, no hi havia cap sospita que aquella mort fos causada per la
pesta. A continuació, al llibre, es comença la relació de morts a causa del contagi.
A manera de preàmbul, en la llista de noms que s’inicià el dia 8 de maig,
quatre dies abans de la mort d'Elisabet Salom, es diu a l’escrit:
"Los que moriren del contagi en lo present any de 1652 en esta
vila de Palafrugell estigan ascusats así seguidament y Deu nos guarde de tant
gran castich per sa infinita Bondat y Misericordia (3).
La família Prats que havia estat
en contacte amb la Maria ,
es a dir, els avis Miquel Prats, pescador de professió i conegut per l'àlies de
"Boga", i sa muller Agnès Puig; el matrimoni Salvi Prats i Elisabet
Puig, i els seus fills, foren tancats amb vigilància en dues barraques a
l'indret dels Torrents, obligats a complir la quarantena.
De l’aïllament sanitari que es
veieren obligats a complir se’n sortiren l’avia Agnès i el seu fill Salvi,
quins moririen poc desprès a causa de la plaga. L'Agnès el dia 8 de juliol i el
seu fill el 14 d’agost.
Pàgina del llibre d’òbits de Sant Martí de Palafrugell
amb la relació dels morts per contagi.
Durant els primers dies del
contagi el mes de maig, les morts entre la població es produïren a intervals entre
4 i 6 dies i només excepcionalment sobrepassaren tres morts al dia, però a
partir de la tercera setmana les morts ja es produïen diàriament, arribant a un
màxim, el dia 28 de maig, d’onze morts. El mes següent la situació continuà de
la mateixa manera i el pic més alt de defuncions es registrà el dia 14 de juny,
amb tretze morts.
El mes de juliol fou, sense cap
mena de dubte el pitjor del contagi, aquell mes moriren 67 persones, sense
comptar els albats. El mes d’agost moriren 23 persones, el mes de setembre 10,
el mes d’octubre 3, el mes de novembre 2 i el darrer mes del primer contagi
moriren 4. En total foren 153 els que figuren registrats al llibre de
defuncions de la parròquia, però ens consta que hi hagueren molts més, com per
exemple els albats, que no s’enregistrà cap. Una nota escrita a mitjans del mes
de juny diu així: "Dexase albats
fins ser en dit tots los morts"(4). Malgrat el propòsit
d’inscriure posteriorment els nadons i els nens que moriren durant la plaga o a
causa d'ella, al registre no figura cap més menció dels petits.
La morberia
A la vila de Palafrugell es va crear immediatament una Junta del morbo,
de la qual formaven part en Sebastià Llorenç, Sebastià Mateu de Mont-ras; Esteve de Mont-ras i Ramon Vidal de
Palafrugell, aquest darrer familiar del Sant Ofici. El consell de síndics s’encarregaria
de fer el seguiment de la pesta i adoptar les mesures necessàries per a
combatre-la.
A mitjans segle XVII el barri de la Font era un raval consolidat
i l’edifici de l’hospital es trobava envoltat de cases. No era el lloc apropiat
per a establir el llatzeret d’empestats.
Casa Carles en l’actualitat, on anteriorment hi hagué
la morberia.
Tot fa pensar que per a ubicar un
lloc de quarantena i morberia on aïllar i tractar els malalts, es va triar un
mas que reunia bones condicions per aquesta finalitat, estava situat entre el
raval de Sant Ponç, llavors poc habitat, i el nucli urbà. Fou en aquest mas,
rodejat d’hortes i camps de cultiu, on s’establiria més endavant la denominada
"Casa i Horta d’en Carles".
Els cadàvers dels que morien
empestats no podien ésser enterrats al cementiri parroquial, i es feu necessari
habilitar una fossa comuna al costat de la casa, on es dipositaren els cossos dels
que morien.
En un document de data 9
d’octubre de 1786, l’ajuntament autoritzà el noble Martí de Carles i Teixidor,
veí de Torroella de Montgrí i propietari de la casa i horta denominada
"d’en Carles", de fer una excavació que li permetés recollir els
óssos humans enterrats a la seva propietat durant la pesta del 1652, i
traslladar-los al cementiri parroquial que estava situat dins la vila, a redós
de l’església de Sant Martí.
Sembla que no s’exhumaren totes
les restes, ja que l’any 1967 en els antics terrenys de l’Horta d’en Carles, mentre
s’executaven les obres d’un edifici, uns nens que hi jugaven van trobar restes
humans en una fossa comuna que va deixar al descobert l’excavació dels
fonaments(5).
L’administració de la morberia
obrí el dia 11 de juliol de 1652 un llibre de pòlisses (rebuts), on es
registren els pagaments fets a diferents proveïdors fins al dia 8 de desembre. La
comptabilitat dels costos era feta per en Sebastià Mateu, síndic de Palafrugell
i administrador de la infermeria. En el llibre s’enregistrà l’adquisició de
queviures, medecines i tot un seguit de material necessari per a contenir la
malaltia(6).
Gràcies al llibre sabem per
exemple, que es van establir censos amb diversos particulars per finançar la
despesa, per un valor global de 3.100 lliures. Que es van comprar vitualles per
alimentar els malalts i els servidors de la morberia, que consistiren, entre
d'altres, en 1.500 Kg de farina; 23 dotzenes i mitja d’ous; 49 anyells; 19,5
ll. de carn; oli, pebre, fruita, etc. La major part dels aliments foren
comprats als pagesos de Mont-ras.
També es detalla la compra de
medecines a La Bisbal ,
subministrades per dos apotecaris diferents, Joan Barceló, qui moriria
encontrat de pesta a La Bisbal
el dia 27 de setembre de 1654, i Antoni Feliu. També a La Bisbal es compraren olis,
ungüents, perfums, quitrà i la roba per confeccionar els vestits dels
cirurgians i les hospitaleres. A en Ramon Caner i Puig, de Pals, se li comprà
un quintar de quitrà (41,6
Kg ).
La morberia era atesa pel
cirurgià misser Pere Serra, fadrí, contractat per la universitat el 10 de maig
de 1652, amb l’encàrrec de curar els empestats a la morberia, la obligació de
realitzar un mínim de dues visites diàries als malalts, i amb dret de disposar,
com era costum, de casa franca, dret d’aliments i d’indumentària, vestit i
calçat. El vestit consistia en una llarga túnica de botaram(7) de
color negre, que cobria el cos del metge fins als peus. El seu servei estava
remunerat amb 30 ll. mensuals.
Tots els servidors de la morberia
havien de romandre reclosos, be en ses cases, be en la casa del morbo. Als
carrers s’hi havien d’estar estrictament el temps necessari per a desplaçar-se
d'un lloc a l’altre, amb la prohibició de relacionar-se amb ningú, i sempre
havien de dur un senyal a la roba que els identifiqués, per tal que cap persona
no s’hi acostés a ells.
El cirurgià estava assistit per
uns auxiliars hospitalers, generalment dones, gent pobre i amb pocs recursos,
que miraven de guanyar-se unes lliures bregant amb la mort. Tenim coneixement d'una
hospitalera, la muller de misser Vinyas, que vingué de La Bisbal per curar i netejar
els malalts. També hi treballaven els morbers, auxiliars sanitaris que realitzaven
les feines ben lloables de purificar els habitatges dels empestats i cremar la
roba infectada i les pertinences sospitoses d’infecció. Al final de la cadena
hi havien els fossers, aquests homes eren els encarregats d’enterrar els morts,
gent que pertanyia socialment a la categoria dels exclosos, els més pobres de
la vila, mendicants o estrangers. Encarregant-se d’aquesta comesa perderen la
vida els fossers Gasparo Jordet i Lluís Moran, tots dos el mateix dia, el 26 de
juliol.
Les túniques que vestien els
hospitalers, els purificadors i els fossers eren de color blau, roba comprada
també a La Bisbal
i confeccionada en diferents moments pel sastre de Palafrugell Jeroni Parals i
el de Mont-ras Miquel Sureda.
El cirurgià Pere Serra morí
contret del contagi el dia 14 de juny, i tant important pèrdua obligà la
universitat a enviar un comissionat de Calonge, Antoni Cateura, amb l’encàrrec
de buscar-ne un altre cirurgià per substituir-lo. Foren contractats el cirurgià
Pere Pasqual i Llàtzer Soler, quins arribaren a mitjans mes de juliol per a
curar i netejar a la morberia(8).
 |
| Cirurgià de la pesta, segons un gravat de l'època. |
Les barraques d’expurgació
Per tal de pal·liar els estralls
de l’epidèmia, i en un intent per controlar la propagació de la pesta, la
universitat de la vila va establir diversos llocs de quarantena apartats del
nucli urbà de la vila i els ravals. Quan es detectava un brot del contagi en el
si d'una família, tots aquells dels quals es tenia constància que havien estat
en contacte amb el malalt eren obligats a passar un període d’aïllament de
quaranta dies apartats de la població. Aquest període de temps era suficient pel
desenllaç de la malaltia en cas d’infecció.
Les autoritats veieren immediatament
que la millor manera de controlar les quarantenes era tancar els sospitosos en indrets
apartats, en molts casos obligant-los per força a abandonar les cases i establint
vigilància permanent. Per a complir l’expurgació s’habilitaren algunes de les
barraques de pagès que hi havia als camps de conreu de les afores,
principalment en les que gaudien de les millors condicions. L’ús de la barraca
com a lloc de confinament era més segura que la utilització de les cases dels
propis empestats, i els sospitosos, estant aïllats de la població com estaven, no
poguessin establir comunicació amb la resta de veïns si s’arribava a confirmar el contagi(9).
L’aïllament preventiu dels
sospitosos corria a càrrec de la universitat, en molts casos eren varius els membres
d'una mateixa família confinats en una sola barraca, i se’ls procurava el
sosteniment diari mentre durava el tancament.
El compliment obligat de la
quarantena implicava disposar d'un servei de vigilància dia i nit per tal
d’assegurar la incomunicació i l’aïllament efectiu de l’expurgació. La
universitat de la vila era l’encarregada d’assignar i pagar les persones
encarregades de la custòdia i cobrir les necessitats dels qui estaven
embarracats. Com Rafel Ferran, serraller d’ofici, que juntament amb Vicenç
Roura, sabater natural d'Olot i habitant de Palafrugell, vigilaren els
embarracats al paratge dels Torrents per 50 ll.
Si els embarracats morien durant
la quarantena els seus cossos eren enterrats allà mateix, prop de la barraca.
Els supervivents s’encarregaven de donar sepultura els seus familiars morts.
Els remeis contra el morb
El remei per
excel·lència contra la pesta, cura que ja s’aplicà durant l’edat Mitja, era la
sagnia, que buscava treure l'humor corrupte de la sang, i es continuarà
aplicant dues centúries desprès. Com també es continuaran aplicant els remeis
preventius que tenien, així es creia, la finalitat de purificar la corrupció de
l’aire, "ab fums de romer y
spigol".
Els purificadors morbers eren,
com ja s'ha vist, els encarregats de netejar les cases marcades, aquelles on
s’havia produït una malaltia o mort per contagi, eren també els que
s’encarregaven de cremar la roba i les pertinences dels malalts.
En el moment en que una casa era
declarada d’empestats, els morbers procedien a purificar-la. Primer s’havia
d’airejar obrint de bat a bat totes les portes i finestres per tal que marxés
l’ambient corromput. Seguidament es procedia a desinfectar amb vinagre les
cambres i totes les altres estances i a fumigar-les amb herbes oloroses, s’emprava
principalment el romaní l’espígol. Un cop realitzada la desinfecció interior a
la porta es posava un senyal perquè tothom sabés que per aquell lloc havia passat
el contagi.
El mateix es pretenia
amb la neteja dels carrers, l’enterrament dels morts a les afores, la crema de
les seves pertinences, l’encalcinament de les cases marcades i l’enterrament
dels atuells domèstics que feien servir els malalts fent un clot ben fondo al
camp, de tal manera que les llaurades no les arribessin a descobrir.
 |
| Goig de Sant Martí de |
D'una dimensió més espiritual son les rogatives, els actes de
penitencia, i els vots de les viles als sants protectors, els qui s’encarregà
d’introduir l’església, i que gairebé de forma generalitzada foren Sant Roc i
Sant Sebastià. Com també ho era l’ús de talismans, fórmules màgiques, i
relíquies tingudes per miraculoses, aquestes eren incorporades pel poble menut,
per tal de gaudir de la protecció dels astres i del més enllà, un complement que
es veia necessari adoptar per si de cas fallaven remeis ortodoxes, la medicina
i la religió.
La reacció immediata davant la
pesta consistia en el tancament dels portals en les viles murades, i establint
cordons sanitaris en els camins d’accés als pobles, en aquells llocs que no eren
closos. Amb el tancament de portals es volia significar que l’entrada de les
persones alienes a la població hauria de justificar-se amb un bolletí sanitari on
es certifiqués per la població d’origen, que el viatger no estava contret.
Malgrat això el compliment amb les quarantenes es convertiren en una mesura
habitual per a les persones ambulants.
És creença assumida i acceptada
pels palafrugellencs que l’aplec que s’hi celebra el dilluns de Pasqua al
Santuari de Sant Sebastià, te els seus orígens l'any 1652, quan la vila
s’encomanà al sant per lliurar-se de la pesta i li reconegué l’atribut "d’advocat
contra la pestilència". La població sencera, reunida a la capella de Sa
Guarda, constituí unànimement el vot de la vila comprometent-se, ells mateixos i
les generacions futures, a renovar anualment el seu reconeixement i obligada devoció
per la intersecció del sant durant l’epidèmia(10).
Els símptomes
Avui dia sabem que la pesta és
una malaltia infecciosa produïda pel bacil Yersinia pestis. Es manifesta,
desprès d'un període d’incubació silenciós, amb febre alta que s’acompanya de
calfreds, vòmits, molta set i sensació d’esgotament i gran angoixa. La
manifestació d’aquests símptomes preliminars de la malaltia poden derivar cap a
tres formes diferents de contagi. La primera, la més clàssica, és la bubònica,
caracteritzada per uns engruiximents dolorosos, els bubons, que apareixen a les
engonals, les aixelles o al coll. La segona és la pulmonar, i es presenta
repentinament, ve provocada per la inhalació de partícules amb el bacil i
presenta com a símptomes definitoris la febre alta, l’ofegament, la tos i l’expectoració
sanguinolenta. La tercera forma en que es pot manifestar està causada per la
disseminació del bacil des dels bubons ganglionars o els pulmons, i es coneix
amb el nom de septicèmica, es manifesta amb l’aparició d’hemorràgies cutànies
repartides per tot el cos, amb grans plaques d’extravasació de color negre
blavós, símptomes pel quals es coneixerà el morb amb el nom de pesta negra.
El model de desenvolupament que
s'ha establert per la infermetat ha determinat que el període d’infecció
transcorre al llarg d'un cicle de 37 dies entre el moment de contagi i el de la
mort del malalt. El llarg període d’incubació entre la contaminació i la
manifestació de símptomes fou decisiu per a que la plaga es propagués tan
ràpidament. Transcorrien molts dies entre el moment de la infecció i la
manifestació dels símptomes, temps més que suficient perquè la gent infectada es
mogués tranquil·lament d'un lloc a l’altre complint amb els hàbits de vida
acostumats sense tenir consciència d’estar contagiant tothom amb el bacil de la
pesta.
El cicle infecciós de 37 dies es
compon d'una primera fase de 10 o 12 dies de latència, durant la qual la
persona desenvolupa la infermetat sense que tingui capacitat encara per transferir
la infecció, a continuació segueix l’etapa madura de la malaltia que pot ser de
20 a 22
dies, son els moments més crítics durant els quals es propaga la infecció i es transmet
el contagi. Per últim esdevé la fase final de la malaltia, que te una durada d’uns
cinc dies en els quals s’evidencien els símptomes de la malaltia i es produeix
la mort de l’empestat. Per a les persones de l’entorn del malalt la percepció de
la infermetat és que aquesta només dura cinc dies, però el contagi ja s’havia
produït tres setmanes abans.
Els 37 dies foren la clau per
combatre la infermetat mitjançant la quarantena, mesura que s’establí per
primer cop a Venècia durant la plaga europea de l'any 1348, on les autoritats
obligaven a passar la gent quaranta dies en una estació de quarantena(11)
a les afores de la ciutat.
Els quaranta dies de la
quarantena s’ajusten molt bé a una infermetat que es manifesta 37 dies desprès
de la infecció. La quarantena es mostrà un remei eficaç per detenir el contagi
de la pesta, però es desconeixia el remei per guarir-la. El sistema europeu de
separar els malalts dels sans només té sentit si el contagi de la malaltia és
de persona a persona, i l’aplicació aquesta prevenció, que resultà eficaç des
del segle XIV al XVII, desmantella la teoria molt assumida de propagació de la
plaga per les rates i puces infectades.
La infermetat es transmetia pel
contacte directe amb el malalt o amb la roba dels empestats, els vestits i la
roba de llit, calia doncs apartar els malats de la comunitat, traient-los de
casa seva, per força si fos necessari, clausurar l'habitatge i confinar, amb
vigilància, en barraques de camp apartades de la vila, els sospitosos de
contagi.
El segon brot, octubre de 1653
"A vint de octubre mil siscents sinquanta y tres fou N. Sr. servit
castigar segona vegada dit poble de mal contagiós per la entrada que feren en
ell un ragiment de Alamanys que infectats vingueren de Palamós y cargo dels quals era Ercules Visconde de
Milanesi y dic segona vegada perquè lo any de 1652 ante se dones dit mal de que
Deu nos gde. ja era pasat antes y moriren en dit temps y de dit mal
los següents" (12).
Així comença la relació del segon
brot de pesta a Palafrugell iniciat el dia 20 d’octubre de L'any 1653. El dia 4
de març de 1654 cessà el segon contagi, que no sent tan virulent com el primer
s’enduria 33 ànimes.
Podria ser que el rector de
l’església de Sant Martí se’n recordes dels albats que havia deixat d’inscriure
en ambdues relacions, perquè finalitzà la segona amb les següents paraules:
"... molts albats moriren de dit mal contagiós que per no ser de
necessitat de escriuserlos ni posar en memoria se deixen en que per avant los
que se aniran escrivint y continuant en aquest llibre seran de diferent mal y
no de contagi de que Déu nos gde"(13).
NOTES:
(1)
El nom del "morb", te els seus orígens a la fisiologia medieval,
fonamentada en l'existència dels quatre elements: aire, aigua, foc i terra, que
corresponien als quatre humors: sang, moc o flema, bilis groga o còlera, i
bilis negra o melangia. L’alteració d'un o més humors podia conduir a la
formació de la matèria morbosa o infermetat.
(2)
Jordi Cama - Jordi Turró. "DINS LA VILA
I
(3)
Llibre d’òbits de l’església parroquial de Palafrugell 1535-1680. Family
History and Genealogy Records. Spain, Catholic Church Records, 1500-1930.
Gerona.
(4)
Family History and Genealogy Records: Llibre d’òbits ...,.
(5)
Revista de Palafrugell nº 1. Boletín del Patronato de la Escuela de Artes y
Oficios. Año VI, enero 1967. (AHP)
(6)
Gemma Pujol-Busquests i Piñana. "LA PESTA
DE
(7) El botaram era un teixit gruixut que s’emprava
generalment com a folre d'altres teles. El seu nom prové de la ciutat de
Bukhara, situada dins l'actual Uzbekistán.
(8)
Gemma Pujol-Busquests i Piñana: Op. cit.
(9) Manuel Camps Surroca, Manuel Camps Clemente.
ASPECTES SANITARIS, ASSISTENCIALS I MEDICO LEGALS DE LES EPIDEMIES.
(10) Vicente Piera y Miguel Torroella y Playa. El
Santuario de S. Sebastian, reseña histórico-descriptiva. Edició facsímil a
càrrec de Lluís Molinas i Falgueras. Ajuntament de Palafrugell,
Hotel-Restaurant El Far. 2000.
(11) La paraula quarantena prové del número quaranta en
italià.
(12)
Family History and Genealogy Records: Llibre d’òbits ...,.
(13)
Family History and Genealogy Records: Llibre d’òbits ...,.
Comentaris