Passa al contingut principal

EL MARTELL, L’ESCAIRA I EL CISELL. PENÚLTIMA ETAPA

Per a poder interpretar correctament el sentit que té aquest escrit, imagina-t’ho com si es tractés d’un viatge que realitzes en el temps a través del carrer de Sant Sebastià, al qual hem arribat guiant-nos per uns indicadors històrics distribuïts intencionadament per la geografia urbana de Palafrugell.
Iniciem el recorregut anant d’Occident a Orient per això és important que comencem sortint del Centre Fraternal per la tercera porta, aquella que dona al carrer de Sant Sebastià, la mateixa porta que en l’article anterior algú ens havien dit que no es podia utilitzar per entrar-hi al cafè. Baixarem dos graons i ja hi serem al cap del carrer. Al costat dels gentils. Entre iguals. Aquest ritual té el seu simbolisme i la seva interpretació perquè ningú més sap que estàs buscant els senyals dels cercadors que ens han precedit.
En llenguatge simbòlic es diu que els aprenents inicien el seu viatge iniciàtic anant primer d’Occident a Orient. La realització del viatge estimula físicament qui el realitza, li aporta novetat, il·lusió, experiència, coneixement i un punt de saviesa. La paraula prové del llatí, “viaticum”, que no és cap altra cosa que el recorregut realitzat al llarg d’una jornada per anar a algun lloc. També ho és portar quelcom d’un lloc a un altre. Encara que sigui mentalment. Amb això ja ho hem dit tot. Iniciem el camí!.


El carrer de Sant Sebastià a través del qual realitzarem el nostre particular viaticum, es formà urbanísticament a les darreries del segle XVIII. Com tots els carrers, va anar creixent i evolucionant, acollint gent nova i passants entre els quals alguns volgueren deixar constància de la seva particular visió del mon. Segurament no tenien cap intenció de subvertir el temps quan idearen decorar la façana de Can Bofill amb gàrgoles neogòtiques, ni donaren nom de forma innocent al carrer de les Ànimes; en realitat aquest petit carrer que serví originalment de desguàs de les aigües de pluja, és un portal de sortida orientat de Nord a Sud. Ni aquell altre quan esculpí a la llinda de casa seva, la del número 29 de carrer, la que fa cantonada amb el carrer de Sant Josep, unes eines de treball que molts interpreten de signes gremials. I no van pas desencaminats.
A la llinda de la casa referida hi ha un gravat on apareixen representades les eines dels francmaçons. Son els instruments de Treball que porten els postulants en el seu viatge iniciàtic, probablement les eines més universals d’un maçó, el martell, l’escaira i el cisell. Son els utensilis que serveixen per desbastar la Pedra Bruta, que és com dir la ignorància. Moralment significa Modelar, Corregir i Aplicar les accions humanes. El martell és la constància, el cisell és la voluntat i l’escaira és el patró, la regla per a transformar-la en Pedra Cúbica, polida, desbastada.

Si us hi fixeu en la llinda, però també en els muntants laterals de la porta, veureu la perfecció del treball de la pedra, l’obra tan ben acabada que realitzà l’artesà, potser un company maçó.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'AQÜEDUCTE DE L'HORTA D'EN CAIXA

El cognom Caixa consta a la Vila des del segle XIII, però és al segle següent, el segle XIV, que aquest cognom es transforma en un àlies utilitzat pels hereus de la branca familiar principal, mentre el cognom Caixa es manté en les altres branques secundàries al llarg del temps fins als nostres dies. La designació dels àlies ocorria quan en una nissaga familiar el darrer descendent era una noia i en casar-se, el marit, generalment de menor categoria social, es veia obligat a acompanyar el seu cognom amb el de la seva dona en forma d'àlies per tal que el llinatge no es perdés. L'antiga finca de l'Horta d'en Caixa, que encara es conserva, està situada al sud de la Vila entre els carrers de La Creu Ratinyola i el Carrer del Daró. Fou una extensa possessió d'en Francesc Estrabau i Jubert, descendent de la família del mas Petit d'en Caixa d'Ermedàs. Francesc Estrabau (1845-1906), fou un ric hisendat de Palafrugell que es mantingué fidel a la seva condició socia

La muralla de Palafrugell

El concepte preconcebut que es pot tenir de com és una vila emmurallada, amb el significant de defensa i construcció forta, pot induir-nos a idealitzar que totes les fortificacions son monuments sòlidament construïts, obres d’edificació compacta, fermes, inexpugnables, i gegantines, que han estat erigits d’una vegada per sempre més. Aquestes viles, però, no son res més que un espai evolutiu segons uns cicles de pau, i segons unes situacions de perill agreujades per la proximitat de la guerra i la inseguretat del lloc on eren bastides. Amb tot, la qualitat que tenen les defenses depèn principalment del progrés del lloc on s’erigien les fortaleses. No eren iguals les construccions defensives d’una vila rural, que les d’una ciutat gran, amb un major nombre de ciutadans poderosos i notables, els quals, sens dubte destinaren majors recursos a l’enfortiment i conservació de les seves proteccions. Situació de la darrera torre de la m

El Tren Petit (1887-1956)

L'ESTACIÓ DE PALAFRUGELL Cronologia del Tranvia del Baix Empordà Divendres 17 d'Octubre de 1884: Una Reial ordre aprova l'acta de la subhasta celebrada el dia 18 de setembre passat per a la concessió d'un tramvia amb motor de vapor des de l'estació de Flaçà en el ferrocarril de Girona a Figueres fins a Palamós, passant per La Bisbal i Palafrugell, utilitzant la carretera de segon ordre de Girona al Pont Major i a Palamós i els camins veïnals de Palafrugell; i disposant que s'adjudiqui la mencionada concessió d'aquesta línia al senyor don August Pagès i Ortiz, amb subjecció al plec de condicions particulars aprovat per la reial ordre del dia 6 de febrer, que ha servit de base per a la subhasta. La longitud de la línia és de 33,4 Km, l’ample de via de 750 mm i la concessió de l’explotació per un període de 60 anys. Diumenge 30 de novembre de 1884: Es constitueix a Palamós la Sociedad del Tranvía del Bajo Ampurdán, amb un capital social d’un milió de pessetes