Ja fa molt de temps que la llei dels
vius del nostre país havia fet habilitar un annex als cementiris on poder
sepultar els apòstates, heretges, maçons, excomunicats, suïcides, duelistes,
incinerats i pecadors públics, la llista fou feta per a tots aquells que no
tenien dret de ser inhumats en la terra sagrada dels cementiris, privilegi que
retenia l’Església catòlica.
Arribat el moment, l’església que
monopolitzava la gestió dels cementiris es trobà en la tessitura d’haver de
resoldre la qüestió de l’enterrament dels forasters que morien a casa nostra i
tenien practiques religioses equivocades o desviades del culte oficial i es
feia del tot impossible enterrar-les en sagrat.
En la pràctica, els enterraments dels
no catòlics, es van realitzar de manera improvisada, dipositant els cadàvers a
tocar de la tàpia del cementiri, de la part de fora, amb resultats molt
decebedors fins que no s’adoptaren les mesures adequades. Una circular del
govern, de 16 de juliol de 1871, autoritzava l’ampliació dels cementiris
existents, ocupant la superfície de terreny contigu que fos necessari, tancant-lo
amb un mur similar a l’existent en el recinte catòlic. Però hauria de tenir l’accés separat
d’aquest, de tal manera que ni els cadàvers ni el seguici entressin mai en
contacte amb el cementiri catòlic.
Aquesta innovació, si em
permeteu dir-ho així, succeïa quan la vila de Palafrugell tenia el cementiri situat
en l’espai que ocupa actualment la Plaça de Sant Jordi, al Barri dels Forns, i
va passar que el dia 8 d’octubre de 1877 morí el jove anglès, William Badley Butle, solter, de 26 anys, encarregat
del comerç taper amb Anglaterra.
 |
| Plaça de Sant Jordi, lloc que ocupava l’antic cementiri. |
Aquest noi, de religió protestant,
vivia una relació de parella amb Dolors Pagès i Prats, de Palafrugell, en una
casa del Pedró Petit que més endavant esdevindria part de l’Asil dels Vells
Desemparats. Pocs mesos abans de la seva mort, el 18 de març de 1877, nasqué una
filla de la seva relació que fou batejada en la fe catòlica, perquè aquesta era
la religió de la mare. El jove comerciant es trobava en aquell temps vivint un dels
seus pitjors malsons, sumit en la més absoluta ruïna econòmica i afogat pels
deutes.
Davant les reticències del
capellà a permetre que s’enterrés el cadàver en el cementiri catòlic hagué
d’intervenir l’ajuntament de la vila a qui el consol d’Anglaterra, resident a
Palamós, exigia una solució urgent per a la inhumació del cadàver del seu
compatriota. El consistori es posà en contacte amb el propietari del terreny
contigu al cementiri, que era en Jaume Prats, per veure d’agilitzar la compra
sense haver d’endegar un expedient d’expropiació, adquisició que per la via
administrativa s’endarreriria massa temps.
El propietari de les
terres acceptà de vendre’s cent seixanta metres quadrats a la part nord del
cementiri, pel preu de quatre-centes pessetes i cedir un passatge de dos metres
i mig des de la carretera del far de Sant Sebastià, origen de l’actual carrer del
General Castaños, que servís d’accés al cementiri protestant, el segon cementiri
civil de la província de Girona.
Comentaris