D’ençà
que va néixer i es va anar desenvolupant urbanísticament, la placeta d’en Bou
no va poder acabar de créixer, de fer-se adulta, de convertir-se en plaça. De
fet la categoria de placeta ja li estava gran de bon principi i això augurava
un mal final. No deixava d’ésser la conjunció de dos carrers que s’unien per
anar a agafar el camí de Pals, o quan s’estava de tornada, el lloc de pas
obligat per entrar a la vila.
És,
en la misteriosa trajectòria que de vegades prenen els carrers, on s’amaga la raó
que va fer que es trobessin els de la Caritat i el de Sant Antoni precisament en
aquell punt, i segurament va ser aquesta enigmàtica casualitat i també, es
clar, perquè van incidir amb molt poc angle l’un contra l’altre, que la cruïlla
no va passar de ser res més que una convergència amb unió. La qüestió estava
claríssima i tothom la captava de seguida, amb la poca traça que tenia l’eixamplament
i la poca identitat que havia adquirit el racó, de mantenir-se així, mai no arribaria
en lloc.
La
placeta d’en Bou era un espai important, ningú no gosaria de negar-ho. Però no
tenia futur. L’existència d’aquell espai no obeïa a una moderna planificació
urbanística, sinó que era la pervivència d’una antiga forma urbana d’origen
medieval que, com de vegades sol passar, sense saber com, els diferents governs
municipals l’un per l’altre l’havien anat deixant i quan van fer esment, ja
duien uns quants segles de retard.
Es diu que el nom que tenia la placeta, li hauria vingut donat pel
cognom del propietari d’uns terrenys que hi havia en aquest lloc. La qüestió és
que la família Bou ja figurava a la població al segle XV i des de llavors,
sense interrupcions la nissaga familiar s’ha sabut perpetuat fins l’actualitat.
La
placeta d’en Bou formà part durant molts anys de la rambla que formaven els
carrers de Pals i Caritat. Carrers que fins que no es va introduir un
col·lector al subsòl, quan plovia, recuperaven les característiques i les
propietats de riera que duien als gens. Les persones grans recorden la bona
alçada que tenien les voreres en aquest punt i els grans embornals laterals per
engolir les aigües que hi havia davant la botiga d’en Pere Negre.
Quan
es construí l’estació del tramvia, allà on ara hi ha la Plaça del Sol, s’obrí
la traça d’un carrer que volia ser el bulevard de Palafrugell. Una avinguda arbrada
on residir i passejar. Finalitzava el convuls segle XIX quan des de la Placeta
d’en Bou s’obrí el carrer del Sol. L’espai rebé la primera coltellada.
L’ajuntament de la vila plantejà el 1920 la conveniència de perllongar
el carrer de Torres Jonama fins a connectar amb el de Begur, l’estretor del
carrer de Sant Antoni, “El Carrer Estret”, dificultava l’accés rodat al centre
de la vila i es feia del tot necessari la construcció d’un vial de major amplada
que facilités aquesta mobilitat, tot i que la idea de construir un vial s’havia
fet present en el mateix moment que inauguraven la industriosa manufactura del
suro al carrer Pi i Margall el 1900. El carrer s’obrí el 1954, i fou la segona
i definitiva coltellada que feu desaparèixer l’espai singular que era la
Placeta d’en Bou.
Comentaris