Passa al contingut principal

LA PLACETA D'EN BOU

D’ençà que va néixer i es va anar desenvolupant urbanísticament, la placeta d’en Bou no va poder acabar de créixer, de fer-se adulta, de convertir-se en plaça. De fet la categoria de placeta ja li estava gran de bon principi i això augurava un mal final. No deixava d’ésser la conjunció de dos carrers que s’unien per anar a agafar el camí de Pals, o quan s’estava de tornada, el lloc de pas obligat per entrar a la vila.
És, en la misteriosa trajectòria que de vegades prenen els carrers, on s’amaga la raó que va fer que es trobessin els de la Caritat i el de Sant Antoni precisament en aquell punt, i segurament va ser aquesta enigmàtica casualitat i també, es clar, perquè van incidir amb molt poc angle l’un contra l’altre, que la cruïlla no va passar de ser res més que una convergència amb unió. La qüestió estava claríssima i tothom la captava de seguida, amb la poca traça que tenia l’eixamplament i la poca identitat que havia adquirit el racó, de mantenir-se així, mai no arribaria en lloc.
La placeta d’en Bou era un espai important, ningú no gosaria de negar-ho. Però no tenia futur. L’existència d’aquell espai no obeïa a una moderna planificació urbanística, sinó que era la pervivència d’una antiga forma urbana d’origen medieval que, com de vegades sol passar, sense saber com, els diferents governs municipals l’un per l’altre l’havien anat deixant i quan van fer esment, ja duien uns quants segles de retard.
Es diu que el nom que tenia la placeta, li hauria vingut donat pel cognom del propietari d’uns terrenys que hi havia en aquest lloc. La qüestió és que la família Bou ja figurava a la població al segle XV i des de llavors, sense interrupcions la nissaga familiar s’ha sabut perpetuat fins l’actualitat.


La placeta d’en Bou formà part durant molts anys de la rambla que formaven els carrers de Pals i Caritat. Carrers que fins que no es va introduir un col·lector al subsòl, quan plovia, recuperaven les característiques i les propietats de riera que duien als gens. Les persones grans recorden la bona alçada que tenien les voreres en aquest punt i els grans embornals laterals per engolir les aigües que hi havia davant la botiga d’en Pere Negre.

Quan es construí l’estació del tramvia, allà on ara hi ha la Plaça del Sol, s’obrí la traça d’un carrer que volia ser el bulevard de Palafrugell. Una avinguda arbrada on residir i passejar. Finalitzava el convuls segle XIX quan des de la Placeta d’en Bou s’obrí el carrer del Sol. L’espai rebé la primera coltellada.
L’ajuntament de la vila plantejà el 1920 la conveniència de perllongar el carrer de Torres Jonama fins a connectar amb el de Begur, l’estretor del carrer de Sant Antoni, “El Carrer Estret”, dificultava l’accés rodat al centre de la vila i es feia del tot necessari la construcció d’un vial de major amplada que facilités aquesta mobilitat, tot i que la idea de construir un vial s’havia fet present en el mateix moment que inauguraven la industriosa manufactura del suro al carrer Pi i Margall el 1900. El carrer s’obrí el 1954, i fou la segona i definitiva coltellada que feu desaparèixer l’espai singular que era la Placeta d’en Bou.








Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'AQÜEDUCTE DE L'HORTA D'EN CAIXA

El cognom Caixa consta a la Vila des del segle XIII, però és al segle següent, el segle XIV, que aquest cognom es transforma en un àlies utilitzat pels hereus de la branca familiar principal, mentre el cognom Caixa es manté en les altres branques secundàries al llarg del temps fins als nostres dies. La designació dels àlies ocorria quan en una nissaga familiar el darrer descendent era una noia i en casar-se, el marit, generalment de menor categoria social, es veia obligat a acompanyar el seu cognom amb el de la seva dona en forma d'àlies per tal que el llinatge no es perdés. L'antiga finca de l'Horta d'en Caixa, que encara es conserva, està situada al sud de la Vila entre els carrers de La Creu Ratinyola i el Carrer del Daró. Fou una extensa possessió d'en Francesc Estrabau i Jubert, descendent de la família del mas Petit d'en Caixa d'Ermedàs. Francesc Estrabau (1845-1906), fou un ric hisendat de Palafrugell que es mantingué fidel a la seva condició socia

La muralla de Palafrugell

El concepte preconcebut que es pot tenir de com és una vila emmurallada, amb el significant de defensa i construcció forta, pot induir-nos a idealitzar que totes les fortificacions son monuments sòlidament construïts, obres d’edificació compacta, fermes, inexpugnables, i gegantines, que han estat erigits d’una vegada per sempre més. Aquestes viles, però, no son res més que un espai evolutiu segons uns cicles de pau, i segons unes situacions de perill agreujades per la proximitat de la guerra i la inseguretat del lloc on eren bastides. Amb tot, la qualitat que tenen les defenses depèn principalment del progrés del lloc on s’erigien les fortaleses. No eren iguals les construccions defensives d’una vila rural, que les d’una ciutat gran, amb un major nombre de ciutadans poderosos i notables, els quals, sens dubte destinaren majors recursos a l’enfortiment i conservació de les seves proteccions. Situació de la darrera torre de la m

El Tren Petit (1887-1956)

L'ESTACIÓ DE PALAFRUGELL Cronologia del Tranvia del Baix Empordà Divendres 17 d'Octubre de 1884: Una Reial ordre aprova l'acta de la subhasta celebrada el dia 18 de setembre passat per a la concessió d'un tramvia amb motor de vapor des de l'estació de Flaçà en el ferrocarril de Girona a Figueres fins a Palamós, passant per La Bisbal i Palafrugell, utilitzant la carretera de segon ordre de Girona al Pont Major i a Palamós i els camins veïnals de Palafrugell; i disposant que s'adjudiqui la mencionada concessió d'aquesta línia al senyor don August Pagès i Ortiz, amb subjecció al plec de condicions particulars aprovat per la reial ordre del dia 6 de febrer, que ha servit de base per a la subhasta. La longitud de la línia és de 33,4 Km, l’ample de via de 750 mm i la concessió de l’explotació per un període de 60 anys. Diumenge 30 de novembre de 1884: Es constitueix a Palamós la Sociedad del Tranvía del Bajo Ampurdán, amb un capital social d’un milió de pessetes