Si anant pel carrer ens
apliquéssim en l’observació crítica, ens adonaríem de la complexa barreja
d’elements que hi ha, ideats exclusivament per a protegir l’activitat pública
de les persones. En aquesta categoria de components se situa per exemple el
mobiliari urbà, les voreres, els senyals de transit, les marques vials
horitzontals, els semàfors, les càmeres de transit i dels bancs, i d’altres components
que son intangibles i que estan conformats per un paquet de lleis del que se’n diu
Policia Urbana. Tot està perfectament justificat, reglamentat, normalitzat i
ordenat per a conviure harmoniosament i resoldre la interacció entre les persones.
L’espai públic n’està ple de senyals que pretenen ordenar-nos-ho tot amb la
finalitat de protegir-nos. Si més no, és el que ens diuen.
Això és així al segle XXI, i
també sabem, fins a on arribem a saber cadascú de nosaltres, que ho era també al
segle XX. En totes les èpoques han hagut ordenances, policia urbana i lleis per
a guardar-nos de possibles danys. Però les senyals tal i com ara les concebem
no existien, la simbologia, o sigui, el missatge simbòlic, era molt diferent
abans. Hi hagué un temps que, per posar un exemple, als pobles i les ciutats es
facilitava el trànsit dels carros i les cavalleries amb una placa situada a les
cantonades que indicava si per allà el sentit era d’entrada o de sortida del
carrer. Al mateix temps que el trànsit es regulava d’una manera tan simple,
però des de molt abans, el que proliferaven eren unes fornícules i capelles de
paret on s’hi col·locava l’estatueta d’un sant o d’una santa, amb la missió d’emparar-nos
i estalviar-nos possibles danys. Eren els desfibril·ladors de l’època que servien
per allunyar els mals esperits, i moltes altres dolències de naturalesa física de
les que avui ens guareixen els metges als hospitals.
Molt abans que existissin aquests
elements, tan antics que quasi ja ens resulten fins i tot estranys de trobar en
els nostres carrers, hi van haver unes altres creences, amb les quals,
seguint-les, la gent dipositava la confiança protectora en accions i en certs rituals,
amulets i fetitxes que els il·lustrats, considerant-les de dubtosa efectivitat,
no van trigar en titllar d’equivocs, i l’església primer va qüestionar i
desprès, aliant-se amb els poderosos, va perseguir, però no va aconseguir eradicar.
Encara en queden rastres
d’aquestes creences ancestrals, les estudia l’etnografia. N’hi ha exemples per
tot arreu, resten els testimonis discrets, el que han passat desapercebuts, els
que estan més amagats, aquells que no evidencien el que en realitat son. En una
societat tan poc espiritual com és l’actual, es posa un senyal triangular de
perill, fet de xapa metàl·lica i col·locat en una cantonada, en lloc d’una fornícula,
un pedró, o un penell amb la figura d’un gall.
Ens hi volem fixar en aquesta darrera
figura, en el gall, pel qual una de les interpretacions més seductores i
misterioses ens diu que la presència reiterada als penells i els remats de
careners obeïa al fet que tenia la facultat d’allunyar el mal que ens poden fer
les forces malignes, davant les quals som vulnerables si no ens protegim amb
aquests símbols apotropàics.
Els remats de carena és
constitueix amb peces ceràmiques, generalment de teula, que formen una enginyosa
combinació de tres o més elements per a simbolitzar aquest fetitxe considerat
un element espantabruixes, n’hi ha poques representacions a la població, tots
els que s’han pogut catalogar es troben en edificis construïts al segle XIX,
com els que hi ha a l’edifici de l’antiga fàbrica Gallart del carrer de les
Botines, a l’edifici de la cantonada del carrer de Pals amb el de Cases Noves o
a la Fanga, per posar-ne uns quants exemples.
Comentaris