El 19 de febrer de 1834 el comerciant Antoni Riera Grassot fou nomenat
batlle de la vila de Palafrugell i a partir d’aquell dia va haver de fer mans i
mànigues per poder atendre el munt d’ocupacions amb les que estava compromès.
La primera i principal obligació la tenia amb el seu negoci, al qual dedicava unes
poques hores de la jornada diària. Moltes menys li requeria el comandament de
la Companyia de Seguretat Pública, una força armada de Voluntaris Urbans d’autoprotecció,
de recent instauració a les principals localitats del regne, formada per
vilatans i de la qual ell n’era capità; a fe de Déu que en aquell temps eren necessaris
i requerits aquells escamots, una mena de sometents locals, ja que vagant per
la plana i encimbellats dalt les Gavarres abundaven partides de bandolers i
facciosos i el governador militar de la província no disposava de prou tropes regulars
per protegir els ciutadans.
Patint per aquelles atribolades circumstàncies, al poble de Llofriu
vivia en Sebastià Riera Rocas, on va néixer el dia 11 de juny de l’any 1811. Era
el fill petit d’en Joan Riera i de Narcisa Rocas, consorts i veïns del poble, que havien aconseguit criar
deu fills. Els membres de la família Riera-Rocas, de moltes generacions enrere,
eren branquillons d’un tronc amb l’essència genètica feta a pagès.
A Palafrugell, de tant en tant, les seves gents ho donen tot en
abundància. Tendim als extrems. Hi va haver un temps en que vindicant
llibertats es va arribar a assolir les cotes més elevades dins els moviments
associatius i el cooperativisme de classe. Val a dir, que a aquestes legítimes
reivindicacions s’hi oposaven uns altres vilatans, impulsant organitzacions de
bel·ligerant fonamentalisme ultracatòlic, i les associacions polítiques més reaccionàries
i conservadores.
La nit del dia 10 de
setembre de 1834, mentre vivien immersos en la primera guerra civil carlista,
en la que s’enfrontaven els partidaris de l’infant Carles Maria Isidre de Borbó,
aspirant a regnar les Espanyes, amb els isabelins, altrament denominats
cristians, que recolzaven a Isabel II i la seva mare i regent Maria Cristina de
Borbó, en Sebastià va prendre part en la causa i va fugir de casa seva, per a
unir-se a la facció, es a dir, als rebels armats, als carlistes.
Els ajuntaments estaven obligats a informar les autoritats militars sobre
qualsevol manifestació de rebel·lia, insurgència o suport a les faccions que es
produïssin a les seves demarcacions i el cas d’en Sebastià era tan evident que
no es podia ocultar. L’acabaren denunciant. El seu nom, entre el de altres
joves, aparegué publicat en les pàgines de busca i captura del Butlletí Oficial
de la Província de Girona. Per haver-se unit a la facció, els reclamava la presó
de portes en dins.
Es desconeixen les circumstàncies de la seva captura, però la detenció
va ser cosa ràpida, ja que als tres mesos de marxar de casa fou portat a la
població, conduit a Plaça Nova, un espai que encara no s’havia acabat
d’urbanitzar, i allà, públicament, fou passat per les armes. Eren les deu hores
del dematí de l’11 de desembre de l’any 1834. El delicte de rebel·lió en que
havia incorregut el llofriuenc Sebastià Riera Rocas tenia associat la pena de
mort. Es va actuar segons establia la llei vigent i els Bans publicats pel
Capità general de Catalunya Manuel Llauder i de Camín.
El mateix dia es donà sepultura al seu cos en el nou cementiri de
Palafrugell, situat al paratge dels Plans.
Comentaris