Quasi ningú no el recorda a Palafrugell pel
seu nom de família, però més d'un et confirmarà estimat lector haver sentit parlar
d’un home al que deien Malànima, motiu pel que era conegut un personatge
singular que residí a la vila durant la segona meitat del segle XIX. El seu nom
de baptisme era Sebastià Vives Matas, nascut a la ciutat de Mataró, fill legítim
i natural d’en Magí Vives Vila, un bracer de Vilassar de Mar. L'any 1851, a
l’edat de 26 anys, es traslladà a Palafrugell atret per la puixant industria de
la població. En aquell temps ja era casat amb la Josefa Matas i Barrera, filla
de la vila de Blanes, de 20 anys d'edat.
En Sebastià i la seva dona, no sabien llegir
ni escriure, mancança molt comuna entre la població rural d'aquella època, però
això no fou impediment perquè comencessin a traginar mercaderies, amb una mula
i un carro que compraren amb l’estalvi que havien pogut aplegar.
Dedicant molt esforç establint la base d’un
pròsper negoci familiar que al cap d’uns anys ampliaren amb el transport de
viatgers, comesa que resultà molt agraïda. Era un bon moment i en Sebastià ho
va saber interpretar establint una línia regular de viatgers a Girona que es convertí,
a la dècada dels seixanta del segle XIX, en una de les millors de la província.
El
matrimoni acceptava qualsevol encàrrec i no hi havia cap que deixessin de fer.
A totes hores se'ls podia veia d'alt del carro pels carrers de la vila traslladant
mobles i altres atuells o conduint la diligència plena de viatgers anant a
Girona.
De
tant que hi treballà en Salvador li canvià el caràcter, es tornà esquerp i
insolent. Tractava la gent de forma agre i a voltes de manera destemperada i
agressiva.
Amb
aquell panorama no trigà en córrer en boca de tothom el malnom de Malànima per
a referir-se en Sebastià, i resultà del tot impossible, un cop s'escampà el
motiu, poder desfer el renom. En poc temps el motiu Malànima s'havia estès per
pobles i rodals ben apartats.
La
solució passava per contractar algú que els ajudés i l’any 1867 ho demanaren als
familiars. L'Anna, germana gran de la Josefa, acceptà de seguida. Comptava en
aquells moments quaranta tres anys, i estava casada amb en Baudili Feliu, un
carreter de Palol d'Onyar tres anys més jove que ella, amb el qual havia tingut
un fill l’any anterior, en Pere, nascut a Figueres. Tota la família s'acomodà a
l'edifici que en Vives adquirí al carrer de l'Allada número 3. Un vell casalot ple
d'història i més antic que l'església de Sant Martí.
En
Sebastià comprà nous carruatges i contractà més conductors. A la dècada dels
anys setanta en Malànima figurava en una posició destacada al Registre
Industrial i del Comerç de la província com un dels majors contribuents i era el
tercer del gremi. Volia ser el millor, el més gran, i s'ho exigia a cada
servei, frisava per aconseguir més i millors clients, conduint els cotxes i les
cavalleries sempre al límit. Molts cops cometen infraccions, trencant les
normes i saltant-se el Reglament de carruatges. Acumularen un bon grapat de
denuncies, que no aconseguiren fer-lo enrere en el seu propòsit.
Sovintejaven
també els accidents, provocats pel mal estat dels camins, però deguts sobretot a
la manera que tenien de conduir. Com el que es va produir al Pont Gros de la
Riera de Llofriu la matinada de divendres 31 d'agost de 1883, quan un dels
cavalls davanters del cotxe que duia en Sebastià saltà espaordit pel damunt de
l'ampit i quedà penjant de les lligadures a deu metres d'alçada, sense que l'habilitat
del conductor, pogués hissar-lo novament a la calçada.
El perill que l'animal arrossegués al fons de la riera el carruatge amb
vuit passatgers, feu que el cotxer tallés ràpidament amb la navalla les
corretges de les cingles deixant que la bestia s'estimbés al fons i salvant els
viatgers d’una mort certa.
Comentaris