LA GÀRGOLA MÉS HUMANA

A la part del darrere de la parroquial de Sant Martí, quan es va acabar de construir la sagristia l’any 1844, se’n van adonar que en aquella part l’entorn de l’església estava tot desendreçat. S’havia trencant l’harmonia urbanística que existia de feia molts anys dins la vila vella. Amb les dimensions que havia adquirir aquella cambra exclusiva de l’església, es va haver de bolcar una part del cos de l’edificació a sobre del carrer Allada, s’havia desfigurant completament l’alineació del vial, i s’havia formant un racó en forma de zig-zag, que amb el pas del temps els va resultar empàtic i inevitable als genets de l’agulla. Actualment el rodal s’intenta recuperar per al gaudi de la població i s’està aconseguint.

A la cantonada d’aquest trencat hi ha una gàrgola. És, potser, la més baixa de totes les que hi son, la que està més a prop de l’observador. És un exemplar que resulta únic i singular entre les altres figures que formen el conjunt de l’església. La singularitat de l’escultura rau en el fet que en aquesta s’ha representat una forma humana, que entremig les altres representacions imaginàries resulta una raresa. Trenta una gàrgoles de figures quimèriques, monstres i éssers fantàstics i una que representa un esser humà. Quin significat te?. Què volien fer entendre?.

Permeteu-me!.

Gàrgola derivaria inicialment de la paraula “gargula”, que és originària del baix llatí. Efectivament, la paraula francesa “gargouille” que prové de l’antic terme, també francés, “gargoule”, planteja un hipotètic “gargoule = gorge [‘gola’] + goule [‘gul’] de l’àrab “ghaul” [‘dimoni’]; o sigui “gola del dimoni”, una definició que es va adquirir pel so d’aterridors gargarismes que es produeixen quan l’aigua passa a través del desguàs de pedra. La definició, però, no resulta aplicable en aquest cas. Per l’aparença de la figura que ens ocupa l’home sembla un ésser normal!. Gens demoníac!

El bust de l’home amb que es va confeccionar el desguàs no mostra les extremitats, però te unes orelles arrodonides i grosses, amb els ulls ametllats que li sobresurten de les òrbites, i una boca, que procura mantenir eternament oberta i emmudida. El nas és petit i arrodonit, proporcionat dins el rostre. És calb, i llueix un bigoti llarg i horitzontal. Està condemnada a estar allà quieta a la cantonada, eternament pacient i a la guaita esperant la pluja.

La figura està situada intencionadament en un lloc assequible per a ser vista i resultar agradable i propera. No es deixà cap marge per a les fabulacions, es volia que fos persona d’aquest mon. Aquest és un fet que podia significar que es tracta d’un retrat, la imatge d’un personatge real, que sens dubte tindria una posició social notable, mereixedor d’aital rellevància, potser estava vinculat a l’obra, als estaments eclesiàstics o formant part del poder civil de la vila i a qui es volia honorar, fent-lo visible i íntim a la gent que passa pel carrer.

Voldria creure que la figura representa el mestre major d’obres que construí l’església. Una manera gens excepcional de firmar l’obra en el moment que els mestres maçons adquirien un alt reconeixement social. De la mateixa manera en que un altre personatge, Arnau Cadell ho feu sobre un capitell de Sant Cugat, aquí només faltaria que poses: "Haec dicta Johannes Jausí magister, qui est imago haec ecclesiam aedificatum posteris”, aquesta és la imatge de l’escultor Joan Jausí, qui construí aquesta església per a la posteritat. Però faltant aquest testimoni mai no sabrem de qui es tracta!