Vila-seca
és un agregat del poble de Palafrugell que evolucionà fins a convertir-se en
veïnat i en l’actualitat, degut al creixement urbanístic dels dos nuclis
urbans, és un barri ja completament integrat dins de la població que no ha
perdut la seva identitat i encara es pot diferenciar observant el reduït nucli
antic entremig les edificacions noves.
No
ens podem sentir complaguts admetent sense un anàlisi rigorós, que l’origen del
nom de Vila-seca es va formar etimològicament unint l’arrel llatina “vilae” amb
un adjectiu que fa referència a la magra abundància hídrica de la zona geografia
on està situat el veïnat.
Va
passar que de sobte un dia la riera va deixar de portar aigua?. Es va marcir
misteriosament la naturalesa vegetal d’aquell rodal?. Quin extraordinari
fenomen va ocórrer per haver d’afegir l’adjectiu seca?. Realment calia
emfatitzar una condició, que sens dubte és negativa?. Era perquè ningú no es confongués
parlant del llogarret?.
No
sabem que va passar. No es va deixar res escrit sobre aquest tema, que se’n
tingui coneixement. Tampoc la tradició oral que fa de memòria dels nostres
avantpassats ens aporta res; aquestes raons de l’existència de la Vila-seca no
han tingut prou empenta per arribar-nos, i en algun relleu generacional va defallir
en un maleït punt del trajecte que separa la població principal del veïnat, mentre
s’anava consolidant el camí de la Tarongeta, el cordó umbilical que ens uneix, sense
que a la Vila-seca, per ser petita i subordinada, s’arribés a gestar ni una sola
llegenda rural.
Fos
el que fos que passés, el fenomen natural o misteriós és responsable històric de
que s’origini aquesta dialèctica. Algú ens ha argumentat que en origen el nom
feia esment a una vila agrícola romana que existia en aquest mateix lloc, i
concloïa que havent-se trobat restes d’aquella època en forma de tègules i
altres utensilis als camps de la vora, era senyal inequívoc que aquella era la
procedència no tan sols del llogarret, sinó que també ho era el substantiu del
nom villae, “Vila” i de l’adjectiu sicca,
“seca”. Tot allò que ens fou argumentat resultava plausible.
El nom de Vila-seca, encara
que no ho sembli, està format per una sola paraula, no per dues, d’aquí ve que
la segona part del nom compost, s’escrigui amb minúscula. El guionet que separa
les dues part és el signe ortogràfic que serveix per unir aquelles paraules
compostes en les quals el primer element acaba en vocal i el segon comença per
r, s ó x.
Ja
hem parlat del camí de la Tarongeta i torno a ell per argumentar una interesant
evolució semàntica de l’adjectiu “sicca”. Permeteu-me però, que ara adopti la forma
correcta i escrigui “sikka”, un vocable àrab amb el que originàriament es
denominaven els instruments de ferro punxants amb els que es marcava o gravava
objectes i materials menys durs. De la paraula en qüestió s’origina amb un bon
grapat de derivats per metonímia. En son exemple la reixa de l’arada i, les seques
o cases de moneda.
Aparentment
les paraules via o camí, no semblen tenir relació amb cap instrument de ferro
que deixi una marca o empremta, però hom creu que una de les accepcions de
“via”, és “l’espai que hi ha entre els carrils que assenyalen les rodes dels
carruatges” i es podria haver originat a partir d’aquest nom sikka, i indicaria
la repetició de roderes que marquen la traça i fan viable un camí.
No resulta estrany de trobar
topònims híbrids, que s’han format de l’àrab i el llatí, com Vila-seca, que es
formà per “vila” i “sikka”, denominada així perquè es trobava a la vora d’un
antic camí medieval que conduïa de Palafrugell a la marina de Tamariu.
Comentaris
Gràcies.