COSTA DE L’EMPORDÀ, ESTIU DE 1757

Àrea de la costa on va tenir lloc l'atac del St. Antoni

Eren les cinc de la matinada del dimecres 22 de juny i mar endins, enfront de les illes Formigues, es trobaven corallant una dotzena de llaüts amb gent marinera de Calella, quan de sobte, els sorprengué una mitja galera que sense canviar el rumb, carregat a vela i rems, es dirigia directament contra ells. Quan la van tenir a la vora van observar que es tractava d’un vaixell algerià fortament armat que duia la intenció d’abordar-los. Els pescadors, temorosos de perdre la vida o veient-se infal·liblement esclaus en mans dels pirates, es van sentir aterrits, però la galiota passà entre mig d’ells sense violentar-los i des del pont, la tripulació formada per sarraïns, volent-los tranquil·litzar, els digué que no temessin cap mal, que ells eren francesos.

A l’alçada del Cap Roig de Calella navegava un vaixell que feia ruta entre Marsella i Barcelona, noliejava un carregament de diverses mercaderies de tornada a la ciutat comtal. L’embarcació, un pinc de nom Sant Antoni de Pàdua i un port de 3000 quintars, estava patronejat pel capità Joan Baptista Balançó Boter², un mariner experimentat de cinquanta vuit anys domiciliat a Mataró. Anava contra ell la cobdiciosa galiota algeriana que descuidà els llaüts perquè es volia cobrar una presa major i maniobrà per arrambar el pinc de front, el patró del Sant Antoni veient les intencions dels que deien ser francesos, en lloc d’emprendre la fugida, que hauria estat la reacció lògica que s’esperaven els desangelats pirates, els va presentar combat.

La marina reial espanyola, durant el regnat de Ferran VI, s’havia organitzat per a lluitar contra els pirates barbarescos atorgant patent de cors a les embarcacions mercants que ho sol·licitaven, i el Sant Antoni de Pàdua n’era un d’aquests vaixells corsaris. El pinc català estava armat amb 4 canons de calibre de 4 lliures, tres d’ells els duis muntats i a bord es guardaven vint trabucs. La tripulació amb el patró contaven tretze mariners i dos grumets, i amb ells anaven dos passatgers, un era oficial de la tropa reial anomenat Àngel de Fontana i l’altre un pare carmelita descalç, fra gaspar de Sant Onofre, que havia estat Guardia de Cos de sa majestat Siciliana, i s’ocupava en carregar les armes, mentre els altres lluitaven.

Llaüd

Es va establir un fort intercanvi artiller entre les dues embarcacions, i quan gairebé ja durava l’escaramussa dues hores, el pinc en una de les moltes descàrregues de foc, va tenir la sort de d’encertar una bala en la popa i a flor d’aigua de la galiota que encertà la Santabàrbara, el panyol on la nau guardava la pólvora provocant un incendi i obrint una via d’aigua³ Des del pinc també llençaren molts flascons de foc a la coberta de la galiota, aquets artefactes eren unes ampolles de vidre molt fràgil, d’uns 50 cm i plens de pólvora, que es trencaven fàcilment en impactar contra la coberta, tot seguit llençaven un altre flascó encès per a propagar el foc.

Un atrevit i valerós turc tingué el coratge de parar-ne un d’aquests pots d’encès i retornar-lo contra el pinc, que li cremà part de la vela mitjana i el timoner. Aquell incident fou de poca importància i l’únic dany que rebé el català. Veient-se perduts alguns moros i turcs, per salvar-se d’una mort certa, van voler passar nadant a les illes Formigues. Duien els alfanges a la boca per si un cop arribats a les roques havien de continuar el combat amb els catalans, però el pinc, que tenia altres intencions, disparà contra ells amb metralla i bala menuda. Del grup que nedava cap als illots només pogueren arribar divuit, compres

Els homes que encara romanien en la galiota deposaren les armes i lliuraren el vaixell a la tripulació del pinc sense oposar resistència. Fra Gaspar va haver d’intercedir davant el patró Balançó amb una gran capacitat de convenciment perquè aquest no fes passar els moros i turcs capturats a fil de botavara, a causa del ressentiment que sentia cap a ells per haver perdut un fill, que havia mort a mans dels pirates en un altre combat, del qual havia sortit victoriós, mantingut quatre anys antes en aqueix mateix dia.

Flascó de foc

Veient com els del vaixell capitulaven, el grup que s’havia fet fort a les Formigues finalment va optar per entregar-se. Durant la tarda d’aquell dia van ser recollits en una embarcació de l’ajuntament de Palamós i tancats en quarantena en la torre dita del “Molí de Vent”, situada sota el Fortí.

Els vint-i-set homes que havien quedat a la galiota, entre ells quatre turcs, van ser conduits pels magnífics regidors de l’ajuntament de Palafrugell³ a Llafranc i van ser tancats aquella mateixa tarda en la torre⁴. En total es van poder rescatar quaranta-cinc tripulants del vaixell, dels quals hi havia setze de ferits, i entre ells figurava el turc Alla Rais, que capitanejava la mitja galera, i morí l’endemà d’arribar a terra de tan malament ferit com estava. En aquell mateix dia els seus homes li feren l’enterro, sepultant-lo en una tomba a la part de migdia de la torre. Van procedir executant una estranya cerimònia, i el van col·locar en la fossa en una posició que no era ni dret, ni ajagut, amb un pedaç de pa al damunt del cap dient que era per fer el camí, i van fer plorar a la força un moro d’uns dotze anys que estava present. Sobre la tomba col·locaren quatre lloses grans que indicava el lloc on estava enterrat. En la torre s’establí un sometent que guardava els presos de nit i dia.

  

                                                                    

Una nit molt obscura els vigilants repararen com els moros enraonaven amb gent de certa embarcació que passava a prop de la torre, i com es va judicar que aquesta també era un vaixell barbaresc, i tement que volguessin aquells desembarcar per endur-se’ls, o aquests fessin intents de fuga, les autoritats de Palafrugell resolgueren conduir-los a la torre de Pere Gros, que estava situada en Ermedàs. Auxiliat el sometent per un piquet de dragons i un altre de granaders de les Reials Guàrdies Espanyoles, els presos es van conduir fins al nou destí, portant els ferits en una carretó mentre els altres van poder fer el camí a peu. Un dels moros al qual durant la batussa marítima una bala li havia travessat la cama, morí només arribar a Ermedàs, mentre que els altres van ser acuradament tractats pel cirurgià de la vila Jeroni Badia.

Quan va finalitzar el període de la quarantena la tropa formada pels dragons i granaders conduïren els agarens a la ciutat de Barcelona. Els van portar lligats de dos en dos, amb manilles i grillons.

Canó en posició de disparar

En premi de l’heroica gesta al patró li fou concedida pel rei Ferran VI, vint rals de velló diaris i li regalaren un espadí amb empunyadura de plata i una medalla commemorativa d’or que tenia un pes de cinc dobles de quatre i dues de senzilles, que feien cent-deu rals de vuit. La medalla duia gravat en una cara el pinc combatent amb la galiota, i a l’altra l’efígie del rei i el nom del patró⁶.

El rei comissionà Jaume Miquel de Guzmán, marquès de la Mina i Capità General del Principat de Catalunya, perquè cenyís l’espasa en nom seu al dit patró i li poses la medalla per venera i honor. La distinció, en presencia dels oficials i nobles de la ciutat de Barcelona, es va dur a terme el 19 de novembre de 1758, diada de Santa Isabel, en el Palau de Besamans⁷.

Així mateix, també per ordre del rei es van repartir del fons del reial erari dues-centes dobles senzilles als mariners del pinc, i al patró li concediren la galiota que havia estat apressada. Ell la va vendre desprès a les galeres de Malta, una venda per la qual va obtenir una crescuda quantitat de diners. La nau barbaresca portava cinc canons i sis trabucs. S’hi va estar molt temps a la platja de Calella i desprès va ser conduïda a Barcelona, on passaren infinites penes per veure-la perquè en ella trobaren un renegat venecià que fou pres pel Sant Tribunal de la Inquisició.

Medalla commemorativa de la lluita

“...Tot lo sobre dit es verdader y cert segons relació del succés feta de paraula per lo mateix patró,

trobat en la present Notaria lo die sinch Juny de Mil Setcents Setanta dos, y ho ha sota escrit en

presencia de Mi lo Notari Infrascrit, de Miquel y Francesc Pouplana, y de Joseph Maranges y

                                 Pi pagès de Ermadás vuy habitant en dita esta Vila, que ha escrita la present relació y lo dit

                                  Patró ha dit que lo moro siego sobre mencionat, se ha tornat christiá, y que fa vida exemplar en

                                  dita ciutat de Barna. en la casa del amo que lo comprá ahont lo ha vist y tractat moltas vegadas.”

  Franc. Pouplana, y Brugarol                                                             es ver.

  Notari.                                                                                          Jo. Batista Balançó

NOTES:

1.- La següent crònica es basa en la transcripció de l’acta del notari de Palafrugell Francesc Pouplana i Brugarol, que verifica el patró del pinc mataroní Joan Baptista Balançó.

2.- Joan Baptista Balançó i Boter (1699-1778), patró del pinc Sant Antoni de Pàdua.

3.- La galiota no s’enfonsà, tres dies més tard, el dia 25 de juny entrava al port de Barcelona, on fou venuda en pública subhasta per 150 pesos senzills.

4.- En realitat la torre a la que refereix el notari Pouplana és a la de Calella, com s’evidencia més endavant quant 

5.- Componien l’ajuntament de Palafrugell els següents magnífics senyors: batlle, Joan Prats, del Cantó, de professió adroguer; degà, Joan Grassot, antes Mauri, negociant; regidors, Antoni Martí Andreu, adroguer, Joseph Pla, pagès de Sta. Margarida, i Joseph Girbal negociant.

6.- La medalla fou gravada per l’artista Tomàs Francisco Prieto. Té unes dimensions de 55 mil·límetres, amb el bust del Rei en l’anvers i la inscripció: FERNANDUS VI TERRA MARIQ. MUNIFICUS. Al revers, el pinc escometent el vaixell algerià, que se’n va a pic, i la llegenda IOANNI BALANÇÓ CATALANO.- MAURICA NAVE INCENSA DEMARSAQ. X. KAL. IUL. MDCCLVII.

7.- El despatx de la imposició diu: "por embidiable timbre de su persona, honra de su familia i estímulo común".

8.- Al “Technopenio Épico” una composició poètica de de Josep Vallès en la que s’exalça la gesta del St. Antoni, es diu que  la galiota anava armada amb 5 canons, 6 pedrers, a part de trabucs, alfanges, faca i cent fusells. os dos turcs, algun d’ells molt mal ferit i un altre home que el foc havia deixat completament cec.