Passa al contingut principal

LA BARBARIA


Els romans, per costum o inclinació cultural, denominaven bàrbars tots aquells pobles estrangers dels quals les seves lleis i costums diferissin de les de Roma, i d’aquesta manera, bàrbar o estranger, per a ells era una mateixa cosa. Quan Juli Cèsar i August conqueriren de la part nord d’Àfrica, un territori de molt basta extensió que els antics denominaven amb diversos noms: Mauritània, Numidia, Líbia i també Ifriqiya, ells la va designar Barbaria, i als seus habitants barbarescos, per a distingir-los d’altres pobles, donat que els seus habitants eren els més ferotges i indòmits que els romans havien vist mai.
La Barbaria s’estenia des d’Egipte a l’est, al llarg d’una ampla franja litoral sobre el Mediterrani, i s’allargava una mica sobre l’Oceà cap al sud-oest. Es dividia en dues parts separades per les muntanyes de l’Atles, la primera era la Barbaria pròpiament dita, estava al nord i comprenia d’oest a est quatre països, l’imperi del Marroc i Fes, que eren sultanats independents, i les províncies otomanes del regne o república d’Alger, el regne de Tunísia i el de Trípoli i Barca. La part situada al sud de l’Atles es deia Biledulgerid i comprenia molts altres estats, alguns dels quals depenien administrativament dels anteriors regnes.
El 29 de maig de 1453, enguany s’ha commemorat el 665 aniversari d’aquella data, va ser el dia en que segons la cronologia històrica s’inicià l’Edat Moderna. Es va acordar que fos aquest dia perquè va ser quan la cultura d’occident, que per a la civilització del moment era l’orbe cristiana, es va sentir intimidada i desprotegida davant l’amenaça que representava la pèrdua de Bizanci o Constantinoble a mans de les tropes turques del sultà Mehmet II. Fou la fi de l’Imperi Bizantí i l’inici i engrandiment de l’Imperi Otomà.

El 1492, a finals del segle XV, la dominació dels àrabs a la península Ibèrica va ser definitivament eradicada, i els regnes cristians de l’Europa Occidental pressionaren amb molta bel·ligerància contra els enclavaments àrabs del nord d’Àfrica, i ho feien fixant els seus objectius sobre els principals ports marítims de l’actual territori d’Algèria.


Xabec algerià
Durant els regnats de Ferran II i de l’emperador Carles V, hom emprengué una campanya d’assetjament, que fou organitzada principalment des de Catalunya, sobre les places costaneres algerianes, arribant a conquerir les ciutats d’Orà, Mers el Kébir, Tilimsen, Bugia, Alger, Tenes i Dellys, que van ser incorporades al domini de la corona catalanoaragonesa. Amb les poblacions africanes es van establir uns acords comercials que es van perllongar fins a llur pèrdua cap a mitjans del segle XVI, quan els àrabs locals s’aliaren amb l’imperi Otomà a qui demanaren ajuda per desfer-se del domini català, i el 1518 amb la protecció que els brindaren els germans Barba-rossa primer i la posterior entrega d’aquests de la ciutat d’Alger al sultà otomà Solimà I, van passar a dependre dels turcs sota la denominada Regència d’Alger.

Els turcs que vingueren a instal·lar-se a Alger componien una milícia o tropa d’uns dotze mil homes d’infanteria i cavalleria organitzats militarment sota les ordres d’un cap a qui denominaven “Dei”. Aquells soldats eren els respectats i temuts jenizars, que provocaven terror als berebers, els habitants naturals del país i els altres pobles sobrevinguts d’àrabs i jueus, i no trigaren gaire temps en subjugar-los. Al segle XVII els turcs aconseguiren el dret de nomenar el seu propi govern que els donava una gran autonomia respecte d’Istanbul, la ciutat de l’Islam, i finalment, al segle XVIII, aconseguiren la total autonomia de l’imperi.
Aquest nou model polític d’Alger, fa que la ciutat s’obri a un cosmopolitisme plural i modern on s’integren els mudèjars i moriscs desterrats de la Península Ibèrica. De mica en mica el port d’Alger i el seu territori es transforma en una de les societats més dinàmiques de la Mediterrània. A ella vindran a instal·lar-se al llarg d’un extens periple de quasi un segle les importants masses de musulmans hispans expulsats dels llocs dels quals durant innumerables generacions havia estat casa seva, tant de la Corona de Castella2, com de la Corona d’Aragó3.
Els pobladors de la Barbaria en general es mantenien del producte de les seves pirateries exercint el cors, que en l’argot de la marineria ells en deien fer “d’escumadors del mar”, i tenien molta fama de ser intrèpids marins que lluitaven desesperadament quan trobaven una presa. La marina corsària s’armava, pràcticament tota ella, entre els ports de Salé, Alger, Tunísia i Trípoli.
La República de Salé, era denominada també República del Bu Regreg, fou una petita república marítima independent habitada per corsaris que va existir entre el 1626 i 1668. Els orígens de la república es remunta a l’any 1610, amb l’arribada de moriscs espanyols procedents de la població d’Hornachos (Badajoz), que es van assentar en una zona al voltant de les actuals ciutats marroquines de Vaig salar i Rabat, desprès de l’expulsió decretada per Felip III. El 1626 els hornachegos es van declarar independents del sultanat del Marroc fins que en 1668 la república va ser reintegrada al mateix.
Una altra part dels corsaris de Salé eren renegats europeus entre els quals destacaven els holandesos, que eren grans coneixedors de les tècniques de construcció naval i la navegació. Es dedicaren principalment a piratejar en l’àrea de l’Estret de Gibraltar, fustigant les costes de Ceuta i Andalusia, freqüentment de connivència amb l’imperi dels otomans.
Els habitants d’Alger estaven considerats com els majors corsaris de tota la Barbaria, raó per la qual la ciutat fou bombardejada dues vegades, el 1682 i 1683, per les esquadres de rei de França Lluís XIV, en càstig de les seves pirateries. Desprès dels atacs de represàlia els barbarescos algerians no gosaven atacar els vaixells que portessin pavelló francès, establint acords de cors amb ells.
Els turcs d’Alger vestien molt modestament i es diferenciaven en molts detalls de la vestimenta dels moros. El Dei i els senyors principals duien una camisa de gasa, amb les mànigues extremadament amples, les calces de drap fi eren també amples i de roba de cotó en el temps de calorades, blanques o de color, lligats amb un cordó de seda que arribaven fins al tou de la cama, on el camal s’arrapava. Duien un gipó sense mànigues, de drap o estofa de seda amb botons molt petits de plata massissa. Es cenyeixen amb una faixa de seda que els donava moltes voltes a la cintura i en la que duien un gran ganivet. Calçaven xinel·les punxegudes de tafilet vermell o groc, i només duien una petita ferradura de metall que feia de taló. El turbant era molt diferent del dels moriscs llevantins, aquest es composava d’un petit casquet de llana fina, vermella, rodejat amb molta habilitat d’una peça de mussolina llarga que en deien “tulbend”, d’on dimana el nom de turbant1.


Els turcs d’edat duien la barba sencera i només s’afaitaven les galtes i el cap, els joves no es deixaven créixer les barbes i només en feien us d’uns grans bigotis als quals dedicaven una gran atenció i cura. En lloc de turbant duien un petit bonet o casquet de llana molt prima. Hi havia molts turcs, i principalment els mariners, que per tot vestit, només duien uns grans calçons de tela de cotó o d’estofa de llana, una casaca molt curta, una faixa a la cintura i un petit gabà que ells en deien capotí, que no sobrepassava la cintura o els arribava tot just als calçons.
Certs joves turcs, àrabs o moros, es deixaven créixer un serrell o manyoc de cabells al cap, que molts autors descrivien, seguint l’opinió vulgar dels cristians, amb la creença que el Profeta els agafava d’aquell manyoc de pel per endur-se’ls al Paradís.
Eren també grans pirates els habitants de Trípoli, que practicaven el tràfic de tots els esclaus cristians que podien segrestar en les ràtzies i en les embarcacions d’alta mar, per la remissió dels captius exigien altíssims rescats, o si no, els ocupaven en penosos i duríssims treballs. Els rescats dels cristians constituïen una renta eventual que havien de complementar amb el comerç d’esclaus negres, o una major quantitat de correries per les costes del llevant peninsular, Andalusia, País Valencià i Catalunya.
EL NAVILI CORSARI
El xabec és un tipus d’embarcació de vela triangular adaptada també per a navegar amb rems, que sorgeix al segle XV possiblement en el Mediterrani islàmic. El seu nom deriva de l’àrab “Sha bbak”, i és un tipus de nau emprada en principi per al comerç. Aquest navili és el descendent directe de la galera, un buc més antic mogut a vela i que utilitzava com a força d’empenta, sobre tot quan entrava en combat, la potencia muscular dels remers situats en varies ordres. A partir del segle XVI, l’ús massiu de l’artilleria, amb peces que necessitaven disposar de prou espai de servei i que s’havien d’emplaçar en ambdues bandes del vaixell, provoca la seva decadència.
El xabec pren des de llavors el relleu de les galeres, és un buc d’extraordinària bellesa, un dels vaixells més macos que solquen la Mediterrània, i encara que inicialment eren propulsats amb l’ajuda dels rems, aquests aviat perdran importància i només s’utilitzaran per a realitzar determinades maniobres complexes. Al xabec és la vela la que triomfa.
El vaixell posseïa unes característiques nàutiques òptimes, la secció nàutica mestra disposada en U tenia els braços molt oberts, i una proa de línia extraordinàriament prima li permetia assolir una velocitat i manejabilitat extraordinària convertint-lo en un vaixell temible i inassolible durant molt de temps per altres naus.
L’aparell constava de tres pals enters armats amb grans veles llatines. Tenia el trinquet molt avançat i inclinat a proa per a evitar grans cabotades amb mar grossa. El pal major era vertical i el de messana inclinat a popa. Duia també un llarg bauprès, sense botaló per a recollir la maniobra del floc quan aquest s’utilitzava.
A finals del segle XVII els corsaris magrebins van modificar l’estructura del xabec suprimint els rems per a conformar un vaixell més allargat, que simplificava les maniobres difícils i la navegació en aigües de poc calat. Incorporen artilleria, peces que munten en un nombre d’entre deu i trenta canons situats al llarg del pont de coberta, i una gran quantitat de falconets o pedrers al tenderol.
L’activitat del cors es realitzava generalment entre els mesos d’abril i octubre, mentre durava el bon temps i la bonança del mar era l’adequada per a fer desplaçaments fins a les costes mediterrànies més allunyades.

LA DEFENSA DEL TERRITORI
Des de les bases de la costa magrebina, i les que s’havien establert a les illes del Mediterrani, els atacs dels barbarescos al territori peninsular es fa de manera tant constant i continuada que provoca la necessitat d’organitzar defenses, sobre tot, però no només, al litoral i prelitoral, sinó que també terra endins s’organitzen milícies per a defensar-se de les ràtzies magrebines.
Com a conseqüència dels atacs que es succeeixen de manera indiscriminada i imprevisible, les terres més properes al litoral es van quedar desertes i resten abandonades pels pagesos que les conreaven que busquen els camps més segurs de l’interior.
Les poblacions habitades de forma estable es troben situades a una distància de la costa que resulti prudent, i només romanen pobladors en les ciutats grans i mitjanes que resulten segures per estar ben defensades. D’altres poblacions estableixen un altre nucli urbà cap a l’interior del territori, que de nominen “de Munt”, i conserven el barri mariner o dels pescadors arran d’aigua que en diran “de Mar”.
Son per tant els municipis els que més pateixen els atacs dels pirates i és sobre ells que recau la necessitat d’organitzar-se per a la defensa. Es veié immediatament que l’organització més efectiva era mancomunar la defensa, i que la millor manera de fer-ho era creant una xarxa de torres de guaita i defensa que constituiran una veritable muralla defensiva, la construcció de les quals, en la majoria dels casos, anà a càrrec dels municipis i dels masos particulars, els que es trobaven dispersos i més exposats al perill de ser atacats.
La majoria de les torres de litoral es van construir al llarg dels segles XV, XVI i XVII, i es situaven en punts elevats amb un ampli domini de la visibilitat del territori de l’entorn o de la costa, i també als masos aïllats que els servien en la doble funció de vigilància i defensa dels habitants de la casa. A les torres s’establien torns organitzats de guàrdia assistida pels mateixos veïns, en altres llocs era la universitat de la vila qui contractava un torrer que s’encarregués de la vigilància i donés l’alarma en cas de presencia de perill fent sonar els corns o amb lluminàries i senyals de fum.


Navegar a prop de la costa era poc més que anar a la descoberta amb el sistema de torres de guaita, però no tota la costa estava vigilada i eren molts els trams desprotegits, ben coneguts pels corsaris, on aquets recalaven per amagar-se, reprendre forces, fer aiguades i aprovisionar-se. Des de la seguretat que els proporcionaven aquests caus assetjaven els vaixells o realitzaven incursions a terra ferma amb objectius prèviament triats, en que s’aprofitaven del factor sorpresa per dur a terme una acció ràpida de pillatge o segrest. Els Alfacs de Tortosa, la illa de Formentera, el Cap de Creus, o les illes Medes eren, entre d’altres, els punts que es convertiren en refugi dels pirates que rondaven per l’Empordà.
Cap a mitjans del segle XVI s’inicia un període expansiu del cors barbaresc que realitza atacs cada cop més audaços i sagnants, que fa augmentar el nombre de torres i la fortificació de moltes masies i poblacions. En la segona meitat del segle XVI, te lloc la derrota de l’armada espanyola en Djerba (Tunísia) el 1560, i la pressió turc-barbaresca es redobla sobre la costa peninsular animada per la infraestructura bèl·lica de l’Imperi Otomà, que durarà com a mínim fins a la derrota turca de Malta el 1565.
Durant els segles XVII i XVIII les zones amb una major presència corsària és la catalana fins al golf de Lleó, seguit de l’amplia zona de l’Estret i la zona de Llevant amb les Balears. De la costa catalana l’espai comprès entre Barcelona i el Cap de Creus és la més punida, seguida de la zona del Golf de lleó. A molta distància estaven la costa malacitana, les Balears i les costes alicantines1.
Menció particular en aquests segles mereixen els apressaments corsaris en alta mar, on els marins catalans que practicaven una amplia mobilitat que els ubicava amb molta freqüència fora de les aigües catalanes, van patir abundants abordatges i en molts casos van ser presos lluny de les costes de la seva regió. La protecció que proporcionava la marina espanyola als navilis mercants catalans donant-los comboi amb navilis de guerra podia ser efectiva, però no era la més adequada per a perseguir i capturar els lleugers xabecs algerians.
Segons afirmava el tinent de navili Juan Nicolás Sereno, captiu a Alger el 1759, els corsaris sempre començaven a fer el cors quan iniciaven la campanya de bonança marítima, tot i que era una regla aquesta que es podia trencar en qualsevol moment. En general el període més actiu s’esdevenia entre els mesos d’abril i setembre, que sempre iniciaven fen la ruta des de la costa africana per les illes d’Eivissa o Mallorca, i a partir d’allà es dirigien a les costes de la Península, el Cap de Creus, Sant Antoni, els Alfacs, els caps de Palos i Gata i arribaven fins a Gibraltar4.
Les pollancres algerianes feien el cors durant una quarantena de dies i si no aconseguien fer cap presa durant aquest temps tornaven a port o es retiraven als caus que consideraven més segurs per a descansar recuperant forces.

LA REDEMPCIÓ DE CAPTIUS
Els captius dels corsaris eren portats al port de procedència i allà venuts al mercat d’esclaus. Amb els amos que els compraven s’hi estaven fins que no els arribava el rescat dels familiars, els quals havien de pagar tant com els volguessin demanar pel seu alliberament, i podien arribar a ser molts cèntims si sospitaven que la família era solvent. Mentre això no passés havien de treballar en tot allò que, com esclaus que eren, els volguessin manar.
Sempre a l’espera de rebre el rescat, van ser molts els que esperaren una redempció que no va arribar mai. Quan els intermediaris o negociadors del rescat, a casa nostra s’encarregaven els monjos mercedaris i els trinitaris, es presentaven a les ciutats magribines, els captius es presentaven davant d’ells confiant, moltes vegades en va, que aquell cop portessin la seva redempció.



Si no tenien cap opció de ser rescatats els captius havien treballar pels seus amos fent les feines més feixugues i els treballs més durs, exercint un ofici o destinats a galeres. Els esclaus portaven els cabells rapats i portaven grillons als turmells gaudien d’una certa llibertat, ja que resultava molt difícil fugir i a molts se’ls permetia convertir-se en mariners o obrir tavernes, activitat que els estava prohibida als musulmans, i els proporcionava uns bons ingressos.
Si els captius no es trobaven realitzant alguna feina específica tenien l’obligació d’anar a recollir-se i passar la nit als banys, que eren unes construccions creades específicament per allotjar esclaus. Els famosos banys d’Alger eren unes instal·lacions complexes que disposaven de cel·les, hospital, església, tallers d’artesania i taverna.


Els nombre d’esclaus que hi havia a les principals ciutats de Barbaria era considerable. Segons algunes cròniques, entre finals del segle XVI i principis del XVII, devien haver en poder dels barbarescos entre vint mil i trenta mil hispans. Alguns estudis que hom ha realitzat apunten que només un 10% d’aquests esclaus van ser rescatats4.
A la ciutat d’Alger no hi havia criats o domèstics lliures, des de la casa del Dei fins al darrer dels habitants, per pobres que fossin, tenien esclaus cristians al seu servei. Els esclaus eren a més el seu principal comerç, amb el que aconseguien molts guanys quan eren rescatats. La raó del perquè els algerians compraven esclaus era per a poder vendre’ls. Les redempcions de captius arribaven a Alger en grans sumes de diners des de diversos punts de la mediterrània europea, emprant-se els cabals que es recaptaven mitjançant almoines o col·lectes públiques en les poblacions de procedència. Era permès a les persones de totes les nacions, entrar al país i comprar lliurement els esclaus que s’oferien als mercats de les ciutats.

NOTES:
1.- Historia del Reyno de Argel, su gobierno, fuerzas de mar y tierra, sus rentas, policía, justícia, política y comercio. Laugier de Tasi. Madrid, 1750.
2.- A Algèria els deien genèricament “granadins”.
3.- Els musulmans expulsats dels territoris de la Corona d’Aragó els denominaven “tagarens” o “Zegrís”, per la paraula àrab que designa les xones frontereres de l’Islam, terrestres o costaneres. “Tres historiadores y políticos de Argelia presentan la política de Carlos V con la naciente Argelia moderna”. Míkel Epalza, Universitat d’Alacant. 2001.
4,- Luis Fernando Fé Cantó. Barcelona. La paradoja de la excentricidad de un Puerto central en la lucha contra los corsarios argelinos durante los años centrales del siglo XVIII
5.- Corsaris a la Mediterrània. Museu Marítim de Barcelona.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El Tren Petit (1887-1956)

L'ESTACIÓ DE PALAFRUGELL Cronologia del Tranvia del Baix Empordà Divendres 17 d'Octubre de 1884: Una Reial ordre aprova l'acta de la subhasta celebrada el dia 18 de setembre passat per a la concessió d'un tramvia amb motor de vapor des de l'estació de Flaçà en el ferrocarril de Girona a Figueres fins a Palamós, passant per La Bisbal i Palafrugell, utilitzant la carretera de segon ordre de Girona al Pont Major i a Palamós i els camins veïnals de Palafrugell; i disposant que s'adjudiqui la mencionada concessió d'aquesta línia al senyor don August Pagès i Ortiz, amb subjecció al plec de condicions particulars aprovat per la reial ordre del dia 6 de febrer, que ha servit de base per a la subhasta. La longitud de la línia és de 33,4 Km, l’ample de via de 750 mm i la concessió de l’explotació per un període de 60 anys. Diumenge 30 de novembre de 1884: Es constitueix a Palamós la Sociedad del Tranvía del Bajo Ampurdán, amb un capital social d’un milió de

EL DOLMEN DE "CAN MINA DELS TORRENTS", LLAFRANC

SITUACIÓ El dolmen de Can Mina està situat en un bosc proper a la Font d'en Xecu. Es pot accedir al jaciment seguint varies rutes diferents. Des de Palafrugell, per la carretera de Tamariu fins al trencant de Llafranc, que s'ha d'agafar. Un cop arribats a l'antic Hotel Paradís i la Font d'en Xecu, deixar el cotxe i agafar el corriol que surt del costat esquerre de la carretera i s'enfila pel bosc. Recorreguts uns quaranta metres, el viarany gira cap a l'esquerra i travessa un rierol, a l'altra banda, en un replà, trobarem el dolmen. Si seguim més endavant per la mateixa carretera, pocs metres abans del trencant cap al Far de Sant Sebastià, a l'alçada del Pont d'en Casaca, s'ha d'agafar un camí que surt del costat dret de la carretera, sense deixar les marques grogues i blanques del vial principal fins arribar al dolmen. Des de Llafranc seguirem el carrer Rafel Duran, que puja situat a l'esquerra de l'església. Hem de seguir le

LES MINES DE MONT-RAS - LLOFRIU

A tot el llarg de la historia de l'Empordà s'han realitzat explotacions dels recursos mineral a la franja marítima de les Gavarres on existeixen diverses àrees de mineralitzacions filonianes i on entre d'altres minerals hi es present la galena, objecte d'una explotació significativa als termes de Mont-ras i Llofriu. Els minerals s'ubiquen entre els afloraments dels materials paleozoics i apareixen fonamentalment en forma de filons. Són afloraments supergènics de formació per descens lligades a superfícies d'erosió triàsiques. Entre els minerals presents s'ha de mencionar la galena argentífera (PbS), la baritina (BaSO4) i la calcita (CaCO3), i entre els minerals d'alteració la cerussita (PbCO3), formada per l'oxidació superficial de la galena, i l'anglesita (PbSO4), sulfat de plom, totes dues formades a partir de la galena. LA GALENA La galena és un mineral del grup dels sulfurs, químicament es tracta del sulfur de plom amb formula (PbS),