Tan
si hem d’assenyalar un origen, com si hem d’indicar el lloc més remot on creiem
que va començar la nostra història com a poble, tots pensaríem en la muntanya
de Sant Sebastià, és el primer assentament conegut on s’establi, pels vols del
segle VI aC, un clan iber de la tribu dels indigets dedicat a conrear la terra i
pasturar, i el van estar habitant fins al segle I aC. Amb la arribada dels
romans cap a finals del segle III aC, l’establiment va iniciar el seu declivi
estimulat per la fundació a la badia de Llafranc d’un assentament hispanoromà
que va atreure els pobladors de la muntanya. Arran d’aigua desenvoluparen una pròspera
economia basada en el comerç de tot el que es produïa en el rerepaís, el
conreu, la ramaderia i la terrissa.
Arribat
el moment que marcava la evolució i el progrés de la pax romana , el poblament
de Llafranc, ocupat de forma permanent fins al segle IV dC, es va anar
distribuint per la plana interior aprofitant els terrenys més productius. Així
naixeren les explotacions agrícoles que consolidaren una classe dirigent de
propietaris, senyors de la terra. La Vilarnau (Santa Margarida) n’és un bon exemple
del tipus de propietari pagès que instal·là l’habitatge fora de poblat, al bell
mig dels camps de cultiu. Des de temps immemorial, hem tingut en l’agricultura
la principal activitat econòmica, una explotació de la qual ens hem aprofitat
ininterrompudament al llarg de la història. És, de fet, la pràctica d’aquesta
activitat, la que va donar origen a la població de Palafrugell.
El
declivi i la fi de l’Imperi Romà, es va anar gestant entre els segles III i V,
i s’atribueix a dues causes conjunturals. La greu crisi econòmica, cultural i
social que pati, que el va col·locar en una situació de vulnerabilitat, i les
invasions dels pobles germànics. Els visigots, una branca dels pobles
germànics, creuaren els Pirineus la primeria del 415 i ocuparen la Tarraconense.
Obligats
per la crisi econòmica es produí un èxode de la població urbana durant la qual
els més privilegiats es constituïren en propietaris de grans finques rústiques que
aprofitant-se del patrocinium, es
convertiren en amos d’esclaus, coloni
i pagesos pobres, que els hi treballaven la terra. Pels visigots no era un
tipus d’explotació agrària desconeguda, els pobles germànics ja havien posat en
pràctica durant els segles II i III aquestes grans explotacions a Germània.
Llibre de clavari (1532-1533) Arxiu Municipal de Palafrugell |
Els
visigots parlaven una branca del gòtic, una llengua germànica, que no va deixar
gaire herència en la llengua romanç del català, únicament es pot rastrejar la
presència en antropònims, topònims i algun vulgarisme en la litúrgia.
Palafrugell és un topònim que procedeix del llatí. De totes les variacions amb
les que el nom de Palafrugell s’ha mencionat en diferents documents medievals,
la forma Palatio Frugelli (a. 1163), és la que millor il·lustra l’origen d’un
topònim creat a partir d’un nom genèric llatí palatium més un nom propi, que tan pot ser de procedència germànica
com llatina, declinat en genitiu llatí.
És
comú en toponímia una denominació a partir del llatí palatium, però cal precisar que la denominació es correspon amb la
d’un casalot rústic o masia forta que, per dimensions i estructura edilícia
singulars, destaca de les altres edificacions. Al seu torn Frugell, o be és el nom personal germànic Frauhild, o el llatí Frugius,
que va ser deformat per l’adaptació de l’element –hild, o –ius, pel sufix
llatí –ellu: palatio frugelli, “la casa forta dels Frugell”.
Comentaris
LLOFRIU·BLOGSPOT·COM