A Palafrugell estàvem acostumats als
casinos, als cafès de solera i als bars convencionals, però el mes de febrer de
1975, obria al cèntric carrer de Cavallers un establiment d'oci, que
esdevindria un lloc de referència per a les generacions de joves dels anys setanta,
vuitanta i noranta.
Quan es va inaugurar El Glop, el règim
de la dictadura ja era ben madur, però a la premsa local la noticia es va
cobrir amb un correctíssim "Obertura d'un saló de té al carrer de
cavallers". Per poder anar-hi s'havia de tenir assolida una certa maduresa,
i no era únicament pel tipus de beguda que s'hi servia, sinó també, i
principalment, perquè freqüentar "El Glop", representava pels joves accedir
a un mon que els resultava novador, atraient i modern, era una cerimònia d'iniciació
amb la qual es trencava definitivament amb l'adolescència per entrar al mon
dels adults.
Això que ara ens pot semblar pueril,
per al jovent de la vila fou un esdeveniment transcendental. Si gosaves baixar
l'escala del bar, mai més tornaves a trepitjar el carrer Caritat per anar al Casal
Popular, un lloc de moral exemplar on es prodigaven els valors “catòlics tradicionals”.
Les ofertes per als joves encara no es coneixien en tot el seu esplendor,
t'havies de conformar en anar a lligar els estius al paratge de l'Arbre Gros.
Aquell que estava situat a la carretera de Calella, on el 1962 es va instal·lar
una pista de Go-Karts, que tenia bar i pista de ball; també es podia anar a la
Gruta, un Club que es deia d'estil europeu, al Night Club Gabriel i a l'Arlequin,
o al Night Club Los Almendros, establiments que funcionaven més o menys bé pels
de casa, sempre desitjosos que entressin els turistes i estiuejants, aquells que
eren de fora, i a la vila, quan començava el bon temps, els esperàvem de braços
oberts.
Els bars i cafès de la vila que
obriren durant els anys seixanta, tampoc no eren locals pensats per al jovent,
sinó establiments destinats al negoci rendible, com l'Sport Bar, La Parra, el
Madame Zozó, el quiosc bar d'en Gou, als jardins del Camp d'en Prats; el Bar
Roca i el Plaza, a Plaça Nova, Los Tarantos del carrer de la Tarongeta, i el
Bar Marsal al Parc Infantil dels jardins de Can Bech.
La dècada del setanta va significar la
consagració turística de la vila, amb una massiva obertura de sucursals
bancàries, i la deslocalització dels establiment d'oci cap a la costa, això va
fer que s'anessin tancant molts establiments del poble, El Bar Roca, Los
Tarantos, El Cavallers, i se'n obrissin de nous, com La Pianola del Vilar i,
com no podia ser d'una altra manera, El Glop del carrer Cavallers.
La iniciativa la van dur a terme dos
joves de la vila, els acabaven de llicenciar del servei militar i es van
aventurar amb la idea d'obrir un establiment d'oci que fos diferent als que hi
havia fins aquells moments a Palafrugell. Els dos nois eren Manel Vinyes i
Carles Miranda. Posats mans a l'obra la idea es va anar materialitzant. La
amistat que els unia amb l’artista Josep Puig, qui ja tenia experiència en dissenyar
d'establiments d’aquell tipus, els facilità l’assessorament sobre una idea
original que no podia fracassar.
D'inspiració anglosaxona el local que
pretenien es podria instal·lar perfectament en un lloc idoni al carrer de
Cavallers, que en aquells moments romania tancat i que fins feia poc temps
havia albergat un saló recreatiu. La característica principal era que es
tractava d'un local soterrani, sense llum ni ventilació naturals.
S'hi accedia des del carrer a través
d'un portal de reixa metàl·lica, baixant per una escala ampla de pedra
artificial que donava a una sala molt espaiosa. El subterrani s’estenia pel
davant i a l’esquerra, i al llarg de la paret de ma dreta, que quedava retirada
un parell de metres, es va situar la barra amb els tamborets. Aquell espai, que
tenia el terra a un nivell més alt i una escaleta en cada extrem, s’havia
protegit amb una barana que evitava les caigudes accidentals.
L'espai restant, es va idear molt
encertadament per en Puig, que el va pensar per albergar grups i parelles en uns
reservats que ocupaven dues àrees diferents, la principal quedava situada
davant de la barra, al darrera de la qual, separada per una mampara fins al
sostre s'emplaçà durant els primers anys una taula de billar, i passat el temps
en Manel, ja tot sol davant del negoci, instal·là una pista d'escalextric.
A l’esquerra de l’entrada, en la
penombra, es van ubicar més reservats, aquests, que quedaven arraconats, eren
els més discrets i preferits de les parelles que en la foscor es volien
reconèixer físicament a les palpentes.
En Puig va crear també un logotip per
l'establiment que originalment s'havia de dir "La Clau". I per a
significar el nom es va pensar que en el portal del carrer s’hi poses com a
decoració una mena de pany de grans dimensions. La proposta es va desestimar pels
dos amics, pensant que la materialització d'aquella idea del portal els
costaria un dineral, i ells s'estimaven més condicionar be l'interior del local
deixant la zona del carrer amb els acabats més discrets.
En Puig els suggerí una nova proposta pel
nom que aquest cop va resultar providencial, l'artista va saber fugir de la trivialitat
d’enaltir el local soterrani, i cregué més oportú que el pub es digués "El
Glop", el qual fou acceptat immediatament pels joves. La proposta s'acompanyava
d'un logotip original, el disseny del qual s'hi deia be amb la dècada dels
setanta. El primer rètol lluminós que es confeccionà per l'establiment encara
es visible a l'exterior del local que roman tancat des de l'any 2004.
El local, un cop enllestides les obres,
va ser inaugurat el febrer de 1975, a la inauguració oficial van assistir-hi
molts amics i vilatans, i l'establiment, com era costum al poble, va ser beneit
de forma solemne pel rector de la vila mossèn Josep Oriol, trobant-se també
present la màxima autoritat de la Guardia Civil local, el tinent Manuel Dobaño
Rodríguez.
A partir d'aquell moment el disc bar
obrí tots els dies sense interrupció, des de les quatre de la tarda fins l'hora
que marxessin els darrers clients, i això succeïa a la matinada, entre la una i
quarts de tres, El Glop no va tancar mai les portes, ni tan sols per prendre's
unes curtes vacances.
Els inicis del negoci no van ser
fàcils, la inversió havia estat important pels joves empresaris, edemes en
Carles Miranda s'ho combinava treballant en una sucursal bancària i no aguantà
gaire temps aquell ritme de doble dedicació, als pocs mesos, plantejà el seu
soci deixar la seva part de la societat, i aquell va continuar sol davant el
negoci fins al darrer dia en que es tancà El Glop, i amb això es van complir
vint-i-nou anys d’existència.
Pel Glop ha passat gent de totes les
edats durant les dècades dels setanta, vuitanta, noranta i els primers anys del dos mil. Els clients
érem mutables i molt variats, durant la tarda i vespre era freqüent que hi assistissin
les parelles joves que començaven a festejar o les que ja eren més fermes,
aquests clients demanaven un refresc i es feien fugissers en la foscor. Al vespre
i la nit eren els solters i els matrimonis consagrats els qui donaven un tomb
pel local, anaven a escoltar la música o petar la xerrada amb els amics. Cap al
tard era l'hora dels bevedors que anaven ja de retirada cap a recollir-se.
Les avantguardes culturals i
artístiques de la vila no es van estat tampoc de freqüentar-lo, en Cuixart, en
Cervera, el Gitano, el mateix Reig, a tots els agradava l'ambient amable del
bar on es podia escoltar la bona música rock que va fer entre els setanta i els
noranta: Deep Purple, Dire Starits, David Bowie, Eagles, Jehtro Tull, Led
Zeppelin, The Police, The Rollins Stones, AC-DC, Michael Jackson, Prince,
Madonna, Bon Jovi, Johnny Cash, i un llarg etcètera de músics i
grups que ompliren de ritme les nostres vetllades. Quins bons records.
Comentaris