Corrien els maleïts soldats francesos instigant la
bona gent de la terra, quan la diada de Sant Bernat, el dia 12 de març de 1809,
la senyora Maria Maranges i Pi, de seixanta anys d’edat i viuda de Francesc
Frigola del Brugar, sortia de l’església parroquial de Sant Martí, on acabava
de combregar, i li sobrevingué un atac de feridura, altrament dit el mal de
Sant Joan, o si es vol dir com li diuen els entesos, apoplexia.
Com que en aquelles hores la plaça de l’Església era
molt concorreguda, no va passar desapercebut l’incident entre les persones que
sortien de missa en acabar l’ofici del diumenge i va ser auxiliada immediatament.
Per fortuna, molt a prop d’on havia succeït la
desgracia hi havia una oficina d’apotecari, la botiga de casa Roger, que feia
cantonada amb el carrer Major, i allà fou portada ràpidament la dissortada
dona.
La denominació de Casa Roger entre la gent de la
vila era d’us molt antic i encara no estaven acostumats a dir-la a la nova
manera, Casa Rosés, el nom que tenia des que la hereva Manuela Roger, filla
d’Anton Roger, n’era la propietària i el seu espòs Francesc Rosés administrava
el patrimoni comú.
Als baixos on hi havia l’oficina de farmàcia
s’entrava pel carrer Major. Quan s’hi accedia a l’interior, Josep Marquès, que
tenia arrendada la botiga et saludava des de darrera el taulell, que estava situat
de cara a la porta per veure qui entrava. Aquell mostrador era un moble de
fusta noble, inigualat al poble, digne d’admiració. Al bell mig del frontal
tenia gravat un peix, la figura d’un roger, l’emblema familiar del vell
propietari. Les parets de l’habitació, a tot el voltant eren plenes de lleixes,
i totes, de dalt a baix, atapeïdes de pots, albarels i capses d’apotecari on es
guardaven, en unes els remeis, en altres els ungüents, els olis i les essències
en ampolletes de vidre, els extractes en flascons de boca ampla i taps de vidre
que s’ajustaven be al coll dels recipients. Molts havien estat preparats pel
mateix farmacèutic. El matrimoni Roger-Rosés vivien a Girona, però sovint es
desplaçaven a Palafrugell i s’allotjaven en aquell casalot, fent vida a les
cambres del pis superior, sense interferir en la dinàmica comercial de la
botiga.
La dona, i ara ens referim a la ferida Maria
Maranges, que no es recuperava, fou reclinada en una llitera que hi havia a la
rebotiga. Tot el que necessitessin ho tenien a l’abast, només calia estirar la
ma i encertar amb el remei que guarís aquella pobre desgraciada. Però el remei
no es trobava allà. No es revifaria amb les sals, ni amb cap ni una de les
arrels que despatxava a diari, i això que tenia desenes de varietats.
Li van afluixar el cosset i la donaren una poció
d’herbes, que potser servirien per altres coses, però per molt que ho provaren,
res no van poder fer per salvar la vida d’aquella infeliç, que va acabar morint
poc després de ser atesa pel farmacèutic, que de tots els que allà estaven
congregats, era l’únic que sabia que els miracles només es feien a la botiga que
hi havia al costat de la seva, a la mateixa plaça.
L’endemà, la
vídua Maranges fou enterrada dins l’església en el vas on els seus avantpassats
tenien adquirits els drets de sepultura familiar.
Comentaris