Passa al contingut principal

LA FARMÀCIA DE CAN ROSÉS


Corrien els maleïts soldats francesos instigant la bona gent de la terra, quan la diada de Sant Bernat, el dia 12 de març de 1809, la senyora Maria Maranges i Pi, de seixanta anys d’edat i viuda de Francesc Frigola del Brugar, sortia de l’església parroquial de Sant Martí, on acabava de combregar, i li sobrevingué un atac de feridura, altrament dit el mal de Sant Joan, o si es vol dir com li diuen els entesos, apoplexia.
Com que en aquelles hores la plaça de l’Església era molt concorreguda, no va passar desapercebut l’incident entre les persones que sortien de missa en acabar l’ofici del diumenge i va ser auxiliada immediatament.
Per fortuna, molt a prop d’on havia succeït la desgracia hi havia una oficina d’apotecari, la botiga de casa Roger, que feia cantonada amb el carrer Major, i allà fou portada ràpidament la dissortada dona.
La denominació de Casa Roger entre la gent de la vila era d’us molt antic i encara no estaven acostumats a dir-la a la nova manera, Casa Rosés, el nom que tenia des que la hereva Manuela Roger, filla d’Anton Roger, n’era la propietària i el seu espòs Francesc Rosés administrava el patrimoni comú.
 Estat en que es trobava Can Rosés als anys setanta del segle passat.

Als baixos on hi havia l’oficina de farmàcia s’entrava pel carrer Major. Quan s’hi accedia a l’interior, Josep Marquès, que tenia arrendada la botiga et saludava des de darrera el taulell, que estava situat de cara a la porta per veure qui entrava. Aquell mostrador era un moble de fusta noble, inigualat al poble, digne d’admiració. Al bell mig del frontal tenia gravat un peix, la figura d’un roger, l’emblema familiar del vell propietari. Les parets de l’habitació, a tot el voltant eren plenes de lleixes, i totes, de dalt a baix, atapeïdes de pots, albarels i capses d’apotecari on es guardaven, en unes els remeis, en altres els ungüents, els olis i les essències en ampolletes de vidre, els extractes en flascons de boca ampla i taps de vidre que s’ajustaven be al coll dels recipients. Molts havien estat preparats pel mateix farmacèutic. El matrimoni Roger-Rosés vivien a Girona, però sovint es desplaçaven a Palafrugell i s’allotjaven en aquell casalot, fent vida a les cambres del pis superior, sense interferir en la dinàmica comercial de la botiga.
La dona, i ara ens referim a la ferida Maria Maranges, que no es recuperava, fou reclinada en una llitera que hi havia a la rebotiga. Tot el que necessitessin ho tenien a l’abast, només calia estirar la ma i encertar amb el remei que guarís aquella pobre desgraciada. Però el remei no es trobava allà. No es revifaria amb les sals, ni amb cap ni una de les arrels que despatxava a diari, i això que tenia desenes de varietats.
Li van afluixar el cosset i la donaren una poció d’herbes, que potser servirien per altres coses, però per molt que ho provaren, res no van poder fer per salvar la vida d’aquella infeliç, que va acabar morint poc després de ser atesa pel farmacèutic, que de tots els que allà estaven congregats, era l’únic que sabia que els miracles només es feien a la botiga que hi havia al costat de la seva, a la mateixa plaça.
L’endemà, la vídua Maranges fou enterrada dins l’església en el vas on els seus avantpassats tenien adquirits els drets de sepultura familiar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'AQÜEDUCTE DE L'HORTA D'EN CAIXA

El cognom Caixa consta a la Vila des del segle XIII, però és al segle següent, el segle XIV, que aquest cognom es transforma en un àlies utilitzat pels hereus de la branca familiar principal, mentre el cognom Caixa es manté en les altres branques secundàries al llarg del temps fins als nostres dies. La designació dels àlies ocorria quan en una nissaga familiar el darrer descendent era una noia i en casar-se, el marit, generalment de menor categoria social, es veia obligat a acompanyar el seu cognom amb el de la seva dona en forma d'àlies per tal que el llinatge no es perdés. L'antiga finca de l'Horta d'en Caixa, que encara es conserva, està situada al sud de la Vila entre els carrers de La Creu Ratinyola i el Carrer del Daró. Fou una extensa possessió d'en Francesc Estrabau i Jubert, descendent de la família del mas Petit d'en Caixa d'Ermedàs. Francesc Estrabau (1845-1906), fou un ric hisendat de Palafrugell que es mantingué fidel a la seva condició socia

La muralla de Palafrugell

El concepte preconcebut que es pot tenir de com és una vila emmurallada, amb el significant de defensa i construcció forta, pot induir-nos a idealitzar que totes les fortificacions son monuments sòlidament construïts, obres d’edificació compacta, fermes, inexpugnables, i gegantines, que han estat erigits d’una vegada per sempre més. Aquestes viles, però, no son res més que un espai evolutiu segons uns cicles de pau, i segons unes situacions de perill agreujades per la proximitat de la guerra i la inseguretat del lloc on eren bastides. Amb tot, la qualitat que tenen les defenses depèn principalment del progrés del lloc on s’erigien les fortaleses. No eren iguals les construccions defensives d’una vila rural, que les d’una ciutat gran, amb un major nombre de ciutadans poderosos i notables, els quals, sens dubte destinaren majors recursos a l’enfortiment i conservació de les seves proteccions. Situació de la darrera torre de la m

El Tren Petit (1887-1956)

L'ESTACIÓ DE PALAFRUGELL Cronologia del Tranvia del Baix Empordà Divendres 17 d'Octubre de 1884: Una Reial ordre aprova l'acta de la subhasta celebrada el dia 18 de setembre passat per a la concessió d'un tramvia amb motor de vapor des de l'estació de Flaçà en el ferrocarril de Girona a Figueres fins a Palamós, passant per La Bisbal i Palafrugell, utilitzant la carretera de segon ordre de Girona al Pont Major i a Palamós i els camins veïnals de Palafrugell; i disposant que s'adjudiqui la mencionada concessió d'aquesta línia al senyor don August Pagès i Ortiz, amb subjecció al plec de condicions particulars aprovat per la reial ordre del dia 6 de febrer, que ha servit de base per a la subhasta. La longitud de la línia és de 33,4 Km, l’ample de via de 750 mm i la concessió de l’explotació per un període de 60 anys. Diumenge 30 de novembre de 1884: Es constitueix a Palamós la Sociedad del Tranvía del Bajo Ampurdán, amb un capital social d’un milió de pessetes