Sant Ramon d’Ermedàs no és un llogarret rural a l’ús,
només és una esglesiola renaixentista del segle XVI que va cohesionar un grapat
de masies que hi havia disperses pel Corredor de Palafrugell, les quals explotaven
de feia molts segles una abundosa zona agrícola. Pel que fa a Sant Ramon Nonat,
fou un frare de l’Orde Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè de la
Redempció dels Captius, -a casa de sempre els hem conegut com l’ordre mercedària-,
una organització religiosa que entre altres coses menors, mitjançava principalment
en la redempció dels captius que queien en mans del cors magrebí. Es diu que aquest
sant també va ser pres pels pirates barbarescos quan negociava l’alliberament
d’alguns presoners que tenien captius a Alger, i va romandre esclavitzat diversos
mesos, patint martiri amb un cadenat que li tancava la boca i l’impedia de
propagar la seva fe cristiana entre els mahometans. Malgrat tot, Sant Ramon
Nonat és un personatge de dubtosa i discutida existència i la seva
historiografia s’associa a la duplicació de identitat amb la de Sant Ramon de
Peñafort. La identitat d’home sant que s’atribuïa al Nonat pertanyia als fets i
les accions d’un altre personatge real, les viscudes per un antic frare mercedari
de nom Ramon de Blanes. Tota aquella fantàstica faula va ser ideada i ordida per
l’imaginari de la gent.
Real o no, el nom de Ramon significa “protegit per
la divinitat”, i el sant obtingué gran veneració i devoció popular a Catalunya
entre els segles XVI i XVIII convertint-se en el gran intercessor dels
col·lectius que patien dia rere dia les ràtzies i les incursions de pirates i
corsaris, sobretot en els pobles de la marina. També s’erigí en protector de les
parteres i a ell s’encomanaven les dones embarassades i també les llevadores
que les assistien durant el part, el seu patronatge protector s’estengué fins i
tot als nadons. Aquests atributs li venien perquè ell havia nascut quan sa mare
ja era morta i els metges que l’assistiren malfiaven que el nadó pogués sobreviure.
En el temps durant el qual el sant adquirí la més alta devoció coincidí amb
aquell altre en que el perill i la inseguretat van ser màximes a les nostres
costes. I ho era molt més en aquest conjunt de masies disperses lluny de la
protecció i seguretat que oferien les muralles de Palafrugell, on podien
refugiar-se els vilatans i els ocupants de les cases que eren més properes.
Diuen que el nom d’Ermedàs prové del llatí heremitanis, que significa “indret habitat
per ermitans”, la qual cosa resulta plausible, perquè era un lloc abundant
d’aigua, boscos i terra fèrtil. De resultar certa aquesta asseveració tampoc no
invalidaria l’altra interpretació que diu que el nom li fou donat perquè inicialment,
abans de convertir-se en un verger, era un indret palustre, aiguamollenc,
fàcilment inundable i erm. Impossibilitat per ser un bon hàbitat. Quan la mà de
l’home va modificar les condicions hidràuliques naturals, el territori que
abans ocupava l’aigua es va poder colonitzar i el nom que li posaren a aquelles
terres fou el d’Ermada, absència de qualsevol presència humana, estat original en
que es trobava la zona quan pogueren endegar l’infernal riu Estígia que era la temible
riera Aubi.
Comentaris