Passa al contingut principal

HERBA DE BRUIXA

En el temps que els va tocar viure, les bruixes no eren res més que dones atrevides, mullers valentes, doncs reivindicaren un model de vida alternatiu amb l’esperit de l’ànima femenina, completament oposat al model de la pura força bruta que aplicaven els homes. Les impel·lia la força que més temia el poder feudal, la raó pura. La temptativa de canvi que proposaven no tenia pas sentit de classe, camí que s'assajarà més endavant, el que elles proposaven era un sistema social que, per damunt de tot, prioritzes la vida, cosa ben diferent del sistema que s'acabaria instaurant.
Les dones s'enfrontaren al poder feudal i religiós i per això foren acusades d’entregar-se al diable. Des d'aquell moment el seu mon es va declarar proscrit, i considerat perillós per la fe i el poder se’l perseguirà a mort.
Aquest era el sentit que s’atribuïa a la mandràgora, una herba carregada de llegenda i considerada pròpia de les bruixes i per aquest motiu rebia el nom d’herba de bruixa.
Deien que l'arrel de la mandràgora, que s’hi assemblava a una figura humana, llarga, gruixuda i generalment formant dues ramificacions, la utilitzaven les bruixes per a confeccionar els ungüents amb els que preparaven les celebracions rituals. La recol·lecció de la planta, però, no era exclusiva d'elles, la gent la cercava perquè creia que portava fortuna i protegia i allunyava el mal. Qui tenia l'arrel de mandràgora era considerat popularment posseïdor d’un bon grau de saviesa.
Collir-la tenia un inconvenient, es pensava que l'esperit que posseeix la planta també era de naturalesa humana i quan s'arrencava de la terra emetia uns xisclets esfereïdors que podien fer embogir qui ho estava fent. La manera d'evitar-ho consistia en descobrir primer una part suficient de l’arrel com per a poder lligar un cordill gruixut i enganxar l'altre extrem al collar d'un gos perquè sigui l’animal qui l'estiri, perquè els cans son immunes als crits, del condemnat vegetal.
Els exemplars més valuosos es buscaven a peu dels patíbuls, en el lloc on es creia que queia l'esperma del penjat, que expel·lien durant de les darreres convulsions i inclús en estat post mortem.
L’herba era denominada popularment "Arrel de la bogeria", i en cercles cultes "Mandragora autumnalis", i perquè és una planta espermàtica i afavoreix la libido, estimulant l'apetit sexual, fou classificada freda, juntament amb el card girgoler, el satyrion i el testiculus canis de la família de les orquídies. També eren considerats afrodisíacs, els pinyons i les ametlles. Tots aquests remeis o estimulants sexuals s'han de collir sempre seguint l'hora planetària, en dia divendres, durant la primera hora de Venus.


Eren els productes d’una gran família de plantes que s’utilitzava en la medicina extraoficial, en la parafarmàcia sublim, que les emprava per a calmar i per a estimular, o per a usos més diversos, plantes equívoques i força perilloses que foren extraordinàriament útils, la família de les Solanàcies. Amb tot sentit i raó se'ls donava el nom d’herbes Consolants.
Les plantes que, com la mandràgora, però també algunes de consum habitual, com el tomàquet, l'albergínia i la patata, que pertanyent a la família de les solanàcies, contenen uns components glucoalcaloides que bloquen l'impuls nerviós en les persones i poden arribar a provocar al·lucinacions.
La innocuïtat depèn de la dosi i els efectes farmacològics d'aquestes plantes ja eren prou coneguts a la cultura grecoromana al segle I, però aquí no disposem de prou espai per desvetllar els punts i els moments de la màxima concentració d'alcaloides en les verdures de la nostra cuina. Podeu demanar-ho a una bruixa, si és que sou un dels pocs privilegiats que tenen la fortuna de conèixer una. Perquè... haver-les, hagi-les, sinó d'on penseu que ha sortit la part essencial d'aquest escrit?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'AQÜEDUCTE DE L'HORTA D'EN CAIXA

El cognom Caixa consta a la Vila des del segle XIII, però és al segle següent, el segle XIV, que aquest cognom es transforma en un àlies utilitzat pels hereus de la branca familiar principal, mentre el cognom Caixa es manté en les altres branques secundàries al llarg del temps fins als nostres dies. La designació dels àlies ocorria quan en una nissaga familiar el darrer descendent era una noia i en casar-se, el marit, generalment de menor categoria social, es veia obligat a acompanyar el seu cognom amb el de la seva dona en forma d'àlies per tal que el llinatge no es perdés. L'antiga finca de l'Horta d'en Caixa, que encara es conserva, està situada al sud de la Vila entre els carrers de La Creu Ratinyola i el Carrer del Daró. Fou una extensa possessió d'en Francesc Estrabau i Jubert, descendent de la família del mas Petit d'en Caixa d'Ermedàs. Francesc Estrabau (1845-1906), fou un ric hisendat de Palafrugell que es mantingué fidel a la seva condició socia

La muralla de Palafrugell

El concepte preconcebut que es pot tenir de com és una vila emmurallada, amb el significant de defensa i construcció forta, pot induir-nos a idealitzar que totes les fortificacions son monuments sòlidament construïts, obres d’edificació compacta, fermes, inexpugnables, i gegantines, que han estat erigits d’una vegada per sempre més. Aquestes viles, però, no son res més que un espai evolutiu segons uns cicles de pau, i segons unes situacions de perill agreujades per la proximitat de la guerra i la inseguretat del lloc on eren bastides. Amb tot, la qualitat que tenen les defenses depèn principalment del progrés del lloc on s’erigien les fortaleses. No eren iguals les construccions defensives d’una vila rural, que les d’una ciutat gran, amb un major nombre de ciutadans poderosos i notables, els quals, sens dubte destinaren majors recursos a l’enfortiment i conservació de les seves proteccions. Situació de la darrera torre de la m

El Tren Petit (1887-1956)

L'ESTACIÓ DE PALAFRUGELL Cronologia del Tranvia del Baix Empordà Divendres 17 d'Octubre de 1884: Una Reial ordre aprova l'acta de la subhasta celebrada el dia 18 de setembre passat per a la concessió d'un tramvia amb motor de vapor des de l'estació de Flaçà en el ferrocarril de Girona a Figueres fins a Palamós, passant per La Bisbal i Palafrugell, utilitzant la carretera de segon ordre de Girona al Pont Major i a Palamós i els camins veïnals de Palafrugell; i disposant que s'adjudiqui la mencionada concessió d'aquesta línia al senyor don August Pagès i Ortiz, amb subjecció al plec de condicions particulars aprovat per la reial ordre del dia 6 de febrer, que ha servit de base per a la subhasta. La longitud de la línia és de 33,4 Km, l’ample de via de 750 mm i la concessió de l’explotació per un període de 60 anys. Diumenge 30 de novembre de 1884: Es constitueix a Palamós la Sociedad del Tranvía del Bajo Ampurdán, amb un capital social d’un milió de pessetes