Passa al contingut principal

HERBA DE BRUIXA

En el temps que els va tocar viure, les bruixes no eren res més que dones atrevides, mullers valentes, doncs reivindicaren un model de vida alternatiu amb l’esperit de l’ànima femenina, completament oposat al model de la pura força bruta que aplicaven els homes. Les impel·lia la força que més temia el poder feudal, la raó pura. La temptativa de canvi que proposaven no tenia pas sentit de classe, camí que s'assajarà més endavant, el que elles proposaven era un sistema social que, per damunt de tot, prioritzes la vida, cosa ben diferent del sistema que s'acabaria instaurant.
Les dones s'enfrontaren al poder feudal i religiós i per això foren acusades d’entregar-se al diable. Des d'aquell moment el seu mon es va declarar proscrit, i considerat perillós per la fe i el poder se’l perseguirà a mort.
Aquest era el sentit que s’atribuïa a la mandràgora, una herba carregada de llegenda i considerada pròpia de les bruixes i per aquest motiu rebia el nom d’herba de bruixa.
Deien que l'arrel de la mandràgora, que s’hi assemblava a una figura humana, llarga, gruixuda i generalment formant dues ramificacions, la utilitzaven les bruixes per a confeccionar els ungüents amb els que preparaven les celebracions rituals. La recol·lecció de la planta, però, no era exclusiva d'elles, la gent la cercava perquè creia que portava fortuna i protegia i allunyava el mal. Qui tenia l'arrel de mandràgora era considerat popularment posseïdor d’un bon grau de saviesa.
Collir-la tenia un inconvenient, es pensava que l'esperit que posseeix la planta també era de naturalesa humana i quan s'arrencava de la terra emetia uns xisclets esfereïdors que podien fer embogir qui ho estava fent. La manera d'evitar-ho consistia en descobrir primer una part suficient de l’arrel com per a poder lligar un cordill gruixut i enganxar l'altre extrem al collar d'un gos perquè sigui l’animal qui l'estiri, perquè els cans son immunes als crits, del condemnat vegetal.
Els exemplars més valuosos es buscaven a peu dels patíbuls, en el lloc on es creia que queia l'esperma del penjat, que expel·lien durant de les darreres convulsions i inclús en estat post mortem.
L’herba era denominada popularment "Arrel de la bogeria", i en cercles cultes "Mandragora autumnalis", i perquè és una planta espermàtica i afavoreix la libido, estimulant l'apetit sexual, fou classificada freda, juntament amb el card girgoler, el satyrion i el testiculus canis de la família de les orquídies. També eren considerats afrodisíacs, els pinyons i les ametlles. Tots aquests remeis o estimulants sexuals s'han de collir sempre seguint l'hora planetària, en dia divendres, durant la primera hora de Venus.


Eren els productes d’una gran família de plantes que s’utilitzava en la medicina extraoficial, en la parafarmàcia sublim, que les emprava per a calmar i per a estimular, o per a usos més diversos, plantes equívoques i força perilloses que foren extraordinàriament útils, la família de les Solanàcies. Amb tot sentit i raó se'ls donava el nom d’herbes Consolants.
Les plantes que, com la mandràgora, però també algunes de consum habitual, com el tomàquet, l'albergínia i la patata, que pertanyent a la família de les solanàcies, contenen uns components glucoalcaloides que bloquen l'impuls nerviós en les persones i poden arribar a provocar al·lucinacions.
La innocuïtat depèn de la dosi i els efectes farmacològics d'aquestes plantes ja eren prou coneguts a la cultura grecoromana al segle I, però aquí no disposem de prou espai per desvetllar els punts i els moments de la màxima concentració d'alcaloides en les verdures de la nostra cuina. Podeu demanar-ho a una bruixa, si és que sou un dels pocs privilegiats que tenen la fortuna de conèixer una. Perquè... haver-les, hagi-les, sinó d'on penseu que ha sortit la part essencial d'aquest escrit?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El Tren Petit (1887-1956)

L'ESTACIÓ DE PALAFRUGELL Cronologia del Tranvia del Baix Empordà Divendres 17 d'Octubre de 1884: Una Reial ordre aprova l'acta de la subhasta celebrada el dia 18 de setembre passat per a la concessió d'un tramvia amb motor de vapor des de l'estació de Flaçà en el ferrocarril de Girona a Figueres fins a Palamós, passant per La Bisbal i Palafrugell, utilitzant la carretera de segon ordre de Girona al Pont Major i a Palamós i els camins veïnals de Palafrugell; i disposant que s'adjudiqui la mencionada concessió d'aquesta línia al senyor don August Pagès i Ortiz, amb subjecció al plec de condicions particulars aprovat per la reial ordre del dia 6 de febrer, que ha servit de base per a la subhasta. La longitud de la línia és de 33,4 Km, l’ample de via de 750 mm i la concessió de l’explotació per un període de 60 anys. Diumenge 30 de novembre de 1884: Es constitueix a Palamós la Sociedad del Tranvía del Bajo Ampurdán, amb un capital social d’un milió de

EL DOLMEN DE "CAN MINA DELS TORRENTS", LLAFRANC

SITUACIÓ El dolmen de Can Mina està situat en un bosc proper a la Font d'en Xecu. Es pot accedir al jaciment seguint varies rutes diferents. Des de Palafrugell, per la carretera de Tamariu fins al trencant de Llafranc, que s'ha d'agafar. Un cop arribats a l'antic Hotel Paradís i la Font d'en Xecu, deixar el cotxe i agafar el corriol que surt del costat esquerre de la carretera i s'enfila pel bosc. Recorreguts uns quaranta metres, el viarany gira cap a l'esquerra i travessa un rierol, a l'altra banda, en un replà, trobarem el dolmen. Si seguim més endavant per la mateixa carretera, pocs metres abans del trencant cap al Far de Sant Sebastià, a l'alçada del Pont d'en Casaca, s'ha d'agafar un camí que surt del costat dret de la carretera, sense deixar les marques grogues i blanques del vial principal fins arribar al dolmen. Des de Llafranc seguirem el carrer Rafel Duran, que puja situat a l'esquerra de l'església. Hem de seguir le

LES MINES DE MONT-RAS - LLOFRIU

A tot el llarg de la historia de l'Empordà s'han realitzat explotacions dels recursos mineral a la franja marítima de les Gavarres on existeixen diverses àrees de mineralitzacions filonianes i on entre d'altres minerals hi es present la galena, objecte d'una explotació significativa als termes de Mont-ras i Llofriu. Els minerals s'ubiquen entre els afloraments dels materials paleozoics i apareixen fonamentalment en forma de filons. Són afloraments supergènics de formació per descens lligades a superfícies d'erosió triàsiques. Entre els minerals presents s'ha de mencionar la galena argentífera (PbS), la baritina (BaSO4) i la calcita (CaCO3), i entre els minerals d'alteració la cerussita (PbCO3), formada per l'oxidació superficial de la galena, i l'anglesita (PbSO4), sulfat de plom, totes dues formades a partir de la galena. LA GALENA La galena és un mineral del grup dels sulfurs, químicament es tracta del sulfur de plom amb formula (PbS),