Preàmbul
La història que tenim intenció d'explicar-vos és del tot verídica en els llocs i les persones que hi intervenen, comença a Barcelona, durant el transcurs d'una calorosa nit d’estiu a l’estació de la línia de França, en el moment precís en que surt de la terminal el tren expresso a Portbou, a les deu i quaranta i cinc del dimarts dia 14 d’agost de 1883, i duu d’incògnit, dissimulats entre l’heterogeneïtat de viatgers que han pujat aquesta nit, un grup de bandolers. Com és habitual, instal·lats al cotxe de 3ª classe del vagó de cua, viatja una parella de la Guàrdia Civil, assignada al quarter de Portbou, que s’encarrega de la seguretat del tren.
Estació del ferrocarril de Barcelona de
Barcelona, estiu de 1883
Aquell dia el comboi no transportava el passatge
previst perquè el tren de València amb el que havia d’enllaçar, que tenia
fixada l’arribada a Barcelona a les deu i deu, duia un considerable retard
sobre l’horari i no se’l va poder esperar. Hi havia, però, altres viatgers que
aprofitaren la vigília de la festivitat de
El tren expresso núm. 14 de Barcelona a Portbou
realitzà la primera aturada a l’estació del Clot, on pujaren uns quants
viatgers més, entre els quals també hi havia quatre delinqüents de la mateixa quadrilla,
que estratègicament es situaren en el cotxe on anava
Mentre això succeïa, un altre grup de la mateixa
partida s’havia apostat en un lloc del tram de via que separa les estacions de
Mollet i Montmeló, un paratge denominat Lo Trench, situat al quilòmetre 20 del
traçat, lloc on el ferrocarril travessa el Tenes per un pont, i on també estava
situada la garita d'un guarda(1). El guardabarrera fou sorprès pels
lladres que l’obligaren a situar-se en la seva posició acostumada, amenaçant-lo
de mort si no els obeïa les ordres que li donessin. Obligant a mantenir el
fanal a la mà, l'hauria de brandir, segons l’indicaren, fent el senyal
d'aturada quant s’apropés el tren.
Molt a la vora d'aquest punt hi havia el mas de Lo
Trench, que porta el nom del paratge i en l’època del transport amb carruatges
havia estat estació de posta i hostatgeria, però que havent recuperat l’antiga
explotació agrícola, en aquells moments hi residien dues famílies de masovers.
Lo Trench no és un cognom familiar, es donà aquest nom, que s'ha conservat des
de finals del segle XIV, al lloc on el primitiu curs del Tenes que desembocava
al Besòs prop de Mollet, en el transcurs d'una gran rierada, trencà el curs
natural i obri una nova llera que encara perdura(2).
Arribat el moment propici, un cop el tren havia
sobrepassat l’estació de Mollet, des d'un dels vagons de 2ª classe fou llançat
un coet, acció que la banda tenia acordada i era el senyal perquè actués la
quadrilla que esperava en Lo Trench. El guarda rebé llavors instruccions de
mostrar la llum vermella, codi amb el que els maquinistes han d’aturar el tren
i esperar la llum que autoritza la via lliure.
En el precís moment que el tren restà completament aturat, tots d'una, els bandolers es cobriren el rostre i mentre uns s’encarregaven de reduir la parella de guàrdies, sorpresos per uns emmascarats que al més pur estil far west i amb mocadors tapant-se la cara, els amenaçaven amb pistoles i retacs, d'altres bandits es dirigiren a la màquina, amenaçant el maquinista i el fogoner amb les armes blanques i de foc que duien. Durant l’acció intimidadora els atracadors dispararen alguns trets a l’aire i prengueren les armes dels guàrdies.
Mapa on s’assenyala el lloc dels fets (Indicacions
de l’autor sobre Cartografia ICC)
Una vegada controlada la situació pels de dins i els de fora el tren, els delinqüents emprengueren ordenadament, un per un, el saqueig de viatgers, demanant-los-hi els diners i les joies que duguessin, amenaçant de mort qui no col·laborés i prevenint-los que més tard els escorcollarien per assegurar-se’n que no els amagaven res de valor.
Els lladres, que vestien de forma corrent per no aixecar sospites, s’interpel·laven entre ells fent servir números, per tal de mantenir en secret la seva identitat.
Alguns dels passatgers van tenir temps, mentre esperaven ésser desvalisats, d’amagar algunes pertinences. Un d’ells va poder salvar una bona quantitat de diners ficant-se’ls en un dels seus botins. Un altre viatger va aconseguir ocultar 400 duros dins la caixa on s’amaga la finestra del vagó i encara va tenir temps de ficar-hi també un rellotge d’or amb leontina (cadena amb la que es penja el rellotge de butxaca), que el seu propietari valorava en no menys de 780 duros. Un ciutadà francès que no va ser-hi a temps, aconseguiren traure-li les 6.000 pessetes que duia en metàl·lic.
Un altre passatger de Granollers, ensumant-se que aquell incident no era normal va tenir temps de saltar del tren en el moment que aquest s’aturava, i molt atemorit s’amagà a la malesa on va romandre immòbil fins que els bandits no hagueren acabat i marxat.
Una senyora que viatjava amb el seu marit va voler salvar el magnífic i valuós rellotge d'aquest i se’l va ficar a la pitrera. Ho va fer ràpidament, però, amb tanta mala sort que una part de la leontina li va quedar fora del vestit i els lladres veient com penjava la cadena li esgarraparen la roba per recuperar la peça. La van deixar mig nua per assegurar-se’n que no ocultava res més.
A una altra senyora li tragueren els anells i li arrencaren brutalment les arracades de les orelles, fet que li produí sagnants i doloroses ferides. Segurament espantat pel despropòsit que acabava de realitzar el lladre en qüestió va desistir de continuar robant aquella víctima i va deixar de treure-li una rica agulla que lluïa penjada al pit.
Un dels passatgers que no es va resistir als
bandolers entregà tots els diners que duia, però en el moment de desprendre’s
d'un rellotge de plata va comentar temorós que aquell rellotge era un apreciat record
de família i això bastà perquè li concedissin la gràcia de conservar-lo. Amb
ell viatjava una nena de deu anys, neboda seva, que dormia plàcidament a qui
tragueren un portamonedes amb unes poques peces de coure i dues pessetes. A un
altre també li deixaren el rellotge perquè la peça era de plata amb una
leontina daurada que consideraren vulgar quincalla. En realitat la cadena era d’or
i estava valorada en cent duros poc més o menys.
Un home que es queixà que hauria de continuar el
viatge sense diners, els lladres li donaren un duro. Un altre paio que
manifestà la mateixa queixa li donaren sis rals.
Això afavorí que aquets no tingueren temps d’entrar
al furgó d’equipatges, on un súbdit anglès havia dipositat una valisa de viatge
en la que duia 13.000 pessetes. Sortosament per a ell, va poder salvar tots els
seus diners. Al furgó també es guardava el correu i valors de la companyia
ferroviària.
Quan els mossos arribaren a l'alçada del tren els
assaltants tot just acabaven d'abandonar precipitadament el comboi, doncs, tan
el guarda de l'exterior, com els guàrdies i els maquinistes, estaven immòbils
bocaterrosa i els viatgers els confongueren amb membres de la partida.
El tren prosseguí la seva marxa fins a Granollers i
des d'allà s'envià immediatament els membres de la guàrdia civil a Mollet i
Montmeló per a indagar sobre el terreny i emprendre batudes en persecució dels
lladres. Al lloc de l'assalt es trobaren dues baionetes de l'exèrcit, i diverses
armes blanques abandonades en la precipitació de la fugida.
El jutge de primera instància de Granollers, el senyor Trinitat Gay i Thomas, instruí sumari i es traslladà a Montmeló, per a iniciar les primeres diligències. La quantitat dels objectes i diners que s'endugueren els lladres s'estimà per un valor de 14.000 duros.
El robatori, convertit en cas mediàtic, causà una gran alarma social al
nostre país i força descrèdit internacional, ja que l’acte que s’havia comès
qüestionava en grau súmmum la seguretat pública que oferia l’estat espanyol, incapaç
de protegir els viatgers d'una línia internacional de ferrocarril. Les
autoritats governamentals mobilitzaren les forces de l’ordre públic per tal que
apliquessin medis i recursos a la captura dels delinqüents i poder així
tranquil·litzar una opinió pública adversa, que els responsabilitzava d'una seriosa
incompetència.
Immediatament es començaren a realitzar detencions
atzaroses, la intenció era descobrir alguna pista que els situés sobre la banda
d’atracadors. Per les dependències de prefectura de policia de Barcelona passaren
tots els lladres, atracadors, tril·lers, taruguistes i criminals enregistrats als
arxius oficials. Les notes publicades als diaris pels jutjats donaven fe
d'aquest frenesí policial, on es mencionava l’activitat judicial encarregada de
garbellar i destriar tota la fauna delictiva que passava pel palau de justícia.
Per allà desfilaren un seguit inacabable de persones indocumentades i delinqüents
sospitosos d'haver estat complicats en el robatori, individus de tot tipus reclamats
pels tribunals, militars desertors, llistes de detinguts que la premsa s’encarregava
d’oferir diàriament. En una setmana ja s’havien engarjolat catorze sospitosos d'haver
participat en el robatori del tren.
La primera autoritat militar del Principat ordenà
que tots els trens nocturns hi portessin una escorta de 12 soldats amb un
oficial, mesura que es començà a complir el dia 18 d'agost en el servei de
Barcelona a Girona. A partir d'aquesta estació i fins arribar a Portbou, la
vigilància correspondria a la Guàrdia Civil. Del servei d'aquesta vigilància s'encarregaren
les forces dels Regiments d'Infanteria de Wad-Ras i Àsia.
Les detencions de presumptes implicats en el
robatori del tren s'anaren succeint, durant dies i mesos, fins al dia 23 de
febrer de 1885, a les deu i mitja, que començà el Consell de Guerra per la
causa criminal instruïda contra ells.
D'un total de 13 processats en qualitat d'autors del
dit delicte i tancats a les Presons de Barcelona, 7 d'ells eren soldats, els
altres acusats estaven representats per advocats d'ofici; set processats més,
que havien escapat a l'acció de la justícia i es trobaven en situació de cerca
i captura, van ser jutjats en rebel·lia(3). L'acte es va celebrar a
la Sala de Juntes de les Presons Nacionals de Barcelona, presidit per un
coronel de l'exèrcit i format per oficials de diferents cossos(4).
El Consell de Guerra(5) dels acusats
s'allargà durant quatre dies, i el Fiscal demanà, cadena perpètua per a en Pere
Estruch(6); demanà 14 anys, 8 mesos i un dia de condemna temporal
pels altres acusats i l'absolució d'en Ramon Pifarre i Balagué, Juan López
Adrián i Juan Parés Pellicer. La causa va quedar vista per a sentència, però el
Tribunal Suprem de Guerra i Marina la va retornar a estat de sumari, ja que dit
Tribunal Superior disposà que la causa havia d'haver estat instruïda i el
delicte condemnat d'acord amb l'ordenança vigent quan es va cometre el
robatori, i no segons la llei que feia uns mesos havia estat reformada pel
general Quesada.
El nou Consell de Guerra tingué lloc el dia 23 de
març de 1886 i dictà fallo absolutori per a tots els encausats excepte per a
dos individus a qui s'imposà la cadena perpètua.
Principiava l'any 1883 quan arribà a Palafrugell una
família que provenia de Barcelona i duia la intenció de quedar-se a viure-hi.
Davant els veïns es van presentar com la família Soler i Sabater, composta pel
matrimoni Antoni Soler Torrens, de 39 anys, natural de Roda i Maria Sabater
Verges de la mateixa edat, i natural del Bruc, als qui acompanyaven els seus
tres fills Antoni, el més gran, de 11 anys d'edat que havia nascut a Sant Martí
de Provençals, municipi independent de Barcelona fins el 1893, el fill mitjà,
Felip, de 9 anys d'edat, nascut a la ciutat de Barcelona i Martí, el més petit
de la família, de només 2 anys d'edat, també natural de Barcelona.
No era pas un fet extraordinari la immigració a
Palafrugell d'individus en busca de la feina que els proporcionava la industria
surera i l'arribada de la família Soler no aixecà cap mena de recel i ben aviat
tan els nens com els adults establiren bones relacions entre els vilatans.
S'instal·laren en una casa del cèntric carrer dels Valls i en un local de la planta baixa establiren una petita botiga de comestibles de la que la família Soler semblava posseir bona traça i capacitat per a traure-hi la màxima rendibilitat al negoci.
Carrer dels Valls a principis del segle XX
(Fotografia Amadeu Mauri i Aulet)
El fill gran de la família, l'Antoni, trobà ocupació com a operari en la industria tapera local i contribuí, amb el seu salari d'aprenent, a l'economia familiar. Poc després d'establir-se els Soler adquiriren algunes propietats que anaren incrementant en anys successius i amb el temps convertiren en un notable patrimoni. Se'ns dubte que el capital total invertit superava amb escreix el benefici que produïa la botiga de queviures per molt que contribuís el jove Antoni amb la seva setmanada.
L'any 1887 l'Antoni Soler sol·licità de l'Estat la
concessió d'un estanc, que li fou concedit per la Direcció General de Rendes
Estancades l'any següent. Un cop autoritzat a obrir un nou estanc a
Palafrugell, l'Antoni es desvinculà de la botiga que fou gestionada per la Maria,
mentre ell es dedicava únicament a la venda dels productes de l'estanc i a establir
llaços d'amistat amb els clients i prohoms de la vila.
Amb l'obertura d'aquell negoci la família Soler experimentà
una evident bonança econòmica que es feu notòria entre la parròquia, malgrat el
comportament discret amb que tots els membres procuraven conduir-se.
Si fins aquell moment tot havia esdevingut favorablement,
arribà el punt en que la situació es torçà de manera indefectible per els Soler
quan tres desconeguts es van presentar al quarter de la Guàrdia Civil de
Palafrugell demanant per ell, era el dia 25 de març de 1893. La benemèrita
guàrdia, sabent on trobar-lo a aquelles hores, conduïren els forasters
directament a l'estanc.
En presencia de l'Antoni els forans s'identificaren.
Un d'ells era inspector de la policia de Barcelona i els que l'acompanyaven constituïen
un reforç del cos dels mossos d'esquadra amb ordre de detenir-lo. Avisat el
jutge municipal del que estava succeint a l'estanc d'en Soler es personà
immediatament allà amb la intenció d'impedir-ho, assegurant, de bona fe, que
l'Antoni Soler era innocent de tot el que se l'acusava i edemes era una de les
persones més estimables del poble.
Josep Gich i Fontanet, el jutge municipal de
Palafrugell, era un home petit però un gran fumador. Com a bon empordanès era
d'idees progressistes i molt amic dels seus amics. No ho dubtà, ni per un
moment, que en Soler fos innocent. No podia ser de cap altra manera. S'oposà
fermament a la detenció de l'estanquer i molt hagueren d'insistir els de
Barcelona perquè el jutge acabés acceptant l'arrest.
Antoni Soler Torrens, (a) el Botija, fou acusat
d'ésser el cervell i el cap a l'ombra de la quadrilla de bandolers que
assaltaren el Tren de França, però també, segons un llarg historial, de molts
altres robatoris a persones i institucions. Fou denunciat per alguns dels
sicaris de la colla de saltejadors que complien condemna a Melilla i, per
haver-se penedit de la vida que havien dut i creure en la justícia, volien que
la condemna fos més equitativa.
La resta de la família abandonà la vila pocs dies
desprès de la detenció del bandit i amb la precipitació no deixaren cap avís ni
adreces de contacte per a poder ésser localitzats si fos necessari per cap
motiu.
(1) Encara avui dia el lloc és conegut per "La
Casilla".
(2) Ángel
Piñero Valadés i Josep Umbert Serra, Desembocadura del Tenes (El Trench).
Notes, Volum 23, gener 2008. Centre d'Estudis Molletans - Ajuntament de Mollet
del Vallès.
(3) Els
processats eren: Pere Estruch i Amat, suposat capità de la banda,
defensat per D. Alfonso Gómez Barbé, alferes del Batalló de Caçadors de
Barcelona. Ramon Porta Xipelli (a) Ramonet de Lleida, defensat per D.
Juan B. Martí i Navarro, advocat. José Vila i Castell (a) Pepe-fuster,
soldat del batalló de Reserva de Lleida, defensat pel capità del 4º Regiment de
Sapadors Minadors D. Manuel Campos Vasallo. Josep Ferrer i Estrada (a)
Xep, soldat del Batalló Reserva de Tarragona, defensat pel capità del Regiment
de Cavalleria Caçadors de Tatuen D. Pedro Roldán Molina. Josep Borras i Penna
(a) Moreno, defensat pel capità del 1r. Regiment d'Artilleria de Muntanya D.
Manuel Moncada Soler. Joan Castellà i Oliva (a) Piro, per l'advocat D.
Càndid Romero Baldrich. Francisco Antonio Ramon (a) Moro, conegut també
amb el nom de Ramon Homet Madorell, per l'advocat D. Secundino Coderch i
Manaut. Joan Antoni Pàmies i Martorell, pel capità d'Infanteria de
Luchana, D. Carlos Trillo i Garcia. Ramon Canals i Xanco (a) Ramon de
Jutjats en rebel·lia, els següents: Joan Pala i Macià
(a) Noy Gran. Francesc Niubó (a) Cisco Sabaté. Pere Torres (a)
Peret. El conegut per Mosquit, de qui es creu que es diu Pelai Rubirós o
Rigorós. Isidre Martí i Ferrer. Josep Julià i Toni (a) Pau de
Molins de Rei. I el conegut per Romà.
(4) El Consell
de Guerra era format pel coronel de Cavalleria de Tetuan , José María Ortíz i
Borras, President; i els capitans Seliquet i Toledo, dels Regiments de
Cavalleria de Tetuan i Alcantara; i Tornabells, Bañolas i Pujadas, del
d'Infanteria de Luchana, i Morian, del Batalló Caçadors de Barcelona que
figuraren com a vocals.
(5) El plec del consell de guerra constava de 3.601
folis.
(6) Pere
Estruch i Amat va morir el 19 de gener de 1891 a l'Hospital d'Aguts de
Barcelona quan es trobava en trànsit per a declarar en un judici oral,
traslladat des del penal de Melilla on estava complint la condemna de presó a perpetuïtat.
Comentaris