Palafrugell havia mantingut la vila durant segles arraulida dintre de les muralles, però arribats al segle XVI la pressió demogràfica desbordà la murada que encotillava l’augment de la vella població. El poble creixia, l’espai murallat s’havia fet petit i es va veure en la necessitat de crear nous barris amb els veïns que s’establien en ravals fora de la vila. Aquests tenien els mateixos drets i privilegis, eren ciutadans que pertanyien al castell i els termes de Palafrugell, Mont-ras, Llofriu i el Port de Calella, però els de “dins la vila”, els que habitaven entre muralles, tenien un altre rang, una altra condició, eren designats, denominats i tractats de manera diferent als de fora. En al·ludir-los, d’aquests en deien, daixonses “de la Vila”, o be, dallonses “de Plaça”. Eren les dues úniques referencies que adoptaren els nostres avantpassats per referir-se a les famílies que residien dintre muralles. Eren les nissagues familiars originals, les arrels de població més antiga, les més palafrugellenques.
El carrer de les Botines es trobava en un d’aquests nous ravals, va rebre el nom perquè fou el lloc on inicialment s’instal·laren i concentraren els obradors o tallers dels artesans sabaters, situats al rebedor de l’entrada a la casa, un espai prou ample per fer de sala de treball. Malgrat denominar-se genèricament “sabaters” a tots aquells que es dedicaven a la manufactura dels derivats de la pell, dins la confraria de Sant Marc on s’agrupaven, es regulaven les diferents activitats menestrals de fabricació i comerç de productes. Hi havia els sabaters, els guarnicioners que reparaven i produïen els guarniments de les cavalleries, els assaonadors, els blanquers, els corretgers, etc.
En una de les cases d’estil barroc popular que hi ha al carrer, que actualment té el número 10, s’establí el 1736 Rafel Gallart, un sabater descendent d’una llarga i tradicional nissaga de sabaters. A les finestres del pis, que es conserven originals, encara es visible en una de les llindes, malgrat el destructiu atemptat que ha sofert, el nom de Rafel Gallart, i la data de construcció de l’habitatge, en l’altra es mostren dues sabates d’època, un és calçat d’home i l’altre és un model de dona.
Les mateixes marques d’identitat apareixen en una altra casa, en aquest cas es tracta del carrer de Pals número 2. Aquest rodal de carrer inicialment era una placeta (d’en Bou), que va desaparèixer quan s’obrí el carrer de Torres Jonama (carrer del Sol). Urbanísticament es va formar sobre l’antiga via nord-oest que sortia del recinte antic per anar a La Bisbal i Torroella de Montgrí i constituïa un dels punts amb major transit viari de la població.
Respecte de la casa del carrer de les Botines en aquesta no s’aprecien gaires diferencies. Quan a l’estil aquest continua sent barroc popular, també de dos cossos, però ha evolucionat en les obertures de planta baixa que en aquesta son més grans, pensats per ser més botiga de sabates que obrador de sabater. I aquí les marques del titular i l’ofici han baixat des de les finestres superiors a sobre del portal de ran de carrer. Rafel Gallart 1756, i les mateixes dues sabates que marcaren la moda a París durant la primera meitat del segle XVIII. Rafel Gallart fou regidor de l’ajuntament de Palafrugell durant el bienni 1787-88.
El cognom Caixa consta a la Vila des del segle XIII, però és al segle següent, el segle XIV, que aquest cognom es transforma en un àlies utilitzat pels hereus de la branca familiar principal, mentre el cognom Caixa es manté en les altres branques secundàries al llarg del temps fins als nostres dies. La designació dels àlies ocorria quan en una nissaga familiar el darrer descendent era una noia i en casar-se, el marit, generalment de menor categoria social, es veia obligat a acompanyar el seu cognom amb el de la seva dona en forma d'àlies per tal que el llinatge no es perdés. L'antiga finca de l'Horta d'en Caixa, que encara es conserva, està situada al sud de la Vila entre els carrers de La Creu Ratinyola i el Carrer del Daró. Fou una extensa possessió d'en Francesc Estrabau i Jubert, descendent de la família del mas Petit d'en Caixa d'Ermedàs. Francesc Estrabau (1845-1906), fou un ric hisendat de Palafrugell que es mantingué fidel a la seva condició socia
Comentaris