Situem-nos a començament del segle
XVI, en aquell temps el habitants del municipi adquirien identitat afegint al seu
cognom el nom del lloc on tenien establerta la pairalia o la casa familiar, i al
mateix temps facilitava a l’administració la identificació sense equívocs dels
veïns i dels llocs. El territori del terme de Palafrugell estava dividit en nuclis
habitats, mes o menys dispersos i no necessàriament formant nuclis agrupats,
però que constituïen uns veïnats que s’havien anat formant al llarg del temps pels
envoltants de la població que estava encerclada i protegida per una sòlida
muralla i rebia el nom de La Vila, actualment aquell nucli és conegut pel
nom de Dins la Vila, i era on residien els menestrals i burgesos, amb
alguna excepció dedicada a la pagesia; cosa que era poc habitual.
Sobre el territori del municipi es
repartien entre hortes i camps de conreu els nuclis veïnals, la majoria d’ells,
si és que no ho eren tots, constituïts per masies agrícoles de pagesia
intensiva, com eren el d’Ermedàs, Santa Margarida, Brugarol, Vila-seca, La
Carrera, Garriga, Lo Puig, El Vilar i Lo Raval Demunt. En una menció apart han
de figurar els pobles de Mont-ras i Llofriu, nuclis també de pagesia urbana però
d’una major entitat civil i administrativa que els anteriors. El costaner també
tenia població permanent, amb habitacions i botigues de pescadors en Calella,
Llafranc i Tamariu.
La peculiaritat urbanística del
lloc rau en el fet d’haver-se agrupar les edificacions al llarg del camí de
Palafrugell, o no gaire lluny d’ell, mantenint les característiques típiques
dels masos agrícoles, amb la casa, era, clos i quintana al voltant de
l’habitatge. I el desenvolupament urbà no va anar més enllà, mantenint-se com
llogaret agrícola i conservant les estructures agrícoles sense oferir
alternativa d’un augment de creixement urbà a canvi de sòl, que podria haver
acabat formant una petita població.
Un element que pot ser apuntava en
aqueixa direcció va ser la construcció al segle XVI de la petita capella de
Sant Ramon, que va servir per a donar cohesió i identitat a la petita colònia
d’Ermedàs. Va ser el divendres 19 d’abril de 1602 quan es va començar a
construir la capella de Sant Ramon. Aquell mateix dia, a l’església de Sant
Martí de Palafrugell, el prevere i domer major de l’església Antoni Riera,
batejà a un nen d’Ermedàs fill de Joan Pi i Salvadora i li fou posat el primer
nom de Ramon d’aquell veïnat.
Ara fa temps que les coses han
canviat, hi ha un altre tipus d’habitant i de perills en els antics masos que
s’han convertit en rehabilitades segones residencies substituint les granges i
masos d’Ermedàs, en aquest segle la por, malgrat la custòdia amb alarmes i
enginys que s’han instal·lat, els ve de les possibles destrosses i robatoris
que els puguin infringir en les cares i luxoses propietats.
Comentaris